Quan entres al restaurant, sents un pessigolleig a l’estómac. Tens
gana, molta gana. Per matar el cuquet, demanes un entrecot. Te l’empasses amb
una voracitat insòlita en tu i en demanes un altre. El cambrer arqueja les
celles. Devores el segon entrecot amb quatre queixalades, però la gana no et
passa: te’n podries cruspir deu i encara tindries un budell buit. “Avui sí que
dóna gust veure’t menjar, Onofre”, comenta sorpresa la teva dona, habituada a
anys de desídia davant de cada àpat. Per no semblar un golafre, t’estàs de
repetir les postres.
Però quan arribes a casa, d’amagat t’aboques a la nevera i endrapes
fruites, verdures, formatges, sis iogurts, una dotzena d’ous, un parell de
bistecs crus, sagnants, i el llobarro que has comprat pel dinar de l’endemà
(amb espines i tot). Sense adonar-te’n has buidat la nevera, però encara estàs
famèlic!
Penses que si t’adorms potser et passarà aquest neguit. La teva dona
ronca. T’estires al llit. Més que un formigueig, ara a l’estómac hi sents
l’anar i venir d’una multitud inquieta. Et palpes la panxa: la tens boteruda i
alguna cosa empeny per sortir. El bony s’obre pas a través de la bossa de
l’estómac, traspassa dipòsits de greix i capes d’epidermis i, per fi, amb un
esclat francament espectacular de sang, apareixo a la superfície. Has de
reconèixer que he fet una entrada en escena ben contundent!
Abans de perdre el coneixement, em mires amb la cara desencaixada. Ara
sí que t’ha passat la gana, Onofre. A mi, encara no.
Microrelat guanyador del VI Concurs
de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei (2012). Il·lustra el microrelat un detall del cartell del Festival de Cine de Terror de Molins de Rei 2012.
Gana interior, oi? ;)
ResponEliminaGenial!!