TAFANER (Un microrelat de Jordi de Manuel)

El Pau recorda perfectament aquell dilluns, tres anys enrere. Sisè, darrer any d’escola, hora de l’esbarjo; s’havia oblidat l’entrepà a la classe i va demanar per tornar-hi.

L’aula se li feia estranya; les cadires soles, la pissarra sense esborrar. Va passar arran de la taula d’Ella i va veure l’agenda dins la motxilla oberta. Palpà les tapes liles amb la punta d’un dit. Mirà cap enrere. Va obrir-la i va llegir una frase, un nom... i va sentir, per primera vegada, el fibló de la gelosia que el travessava.

Tornà al pati sense l’entrepà.

Microrelat publicat l’any 2003 dins d’un recull commemoratiu dels quaranta anys de l’editorial La Galera.
Jordi de Manuel Barrabín (Barcelona, 1962) és biòleg, professor i escriptor. Ha publicat diverses novel·les i narracions i ha obtingut nombrosos premis literaris. Escriu per a infants, joves i adults i conrea especialment el gènere negre i la ciència-ficció (www.jordidemanuel.cat)

EL COCODRIL (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Al nostre jardí hi teníem un cocodril. Ningú no l’havia vist mai, però ignorar-ne l’existència hauria estat imprudent i perillós. El meu pare, que de jove solia anar a caçar la perdiu, volia organitzar una batuda amb alguns veïns, però l’oncle Maurici –que uns anys abans ja havia patit una invasió de rèptils a la piscina de la seva segona residència– li ho va desaconsellar: el cocodril havia de continuar el cicle vital fins a morir de vell. “Són pacífics, agraïts i de convivència fàcil. A més, la seva presència”, assegurava, solemne, “contribuirà al prestigi del jardí. Sereu l’enveja del veïnat!”. Però calia evitar la proliferació. “Una vegada s’apoderen de la casa”, ens va prevenir l’oncle, “ja és impossible fer-los fora: són molt casolans!”. Així que ell i el pare es van equipar per sortir d’expedició, buscar els nius i aniquilar els ous enterrats. Furgar la sorra o el fang amb aquella bèstia pels voltants era molt arriscat i la mare, prudent, era partidària d’esperar a veure aparèixer l’animal. “Qui sap”, afegia amb un somriure càndid, “potser no hi ha cap cocodril: al capdavall, encara ningú no l’ha vist”. Però l’oncle Maurici va mirar-la, sorneguer, i tot ajustant-se la funda del matxet a la cintura, sàviament va sentenciar: “Estimada germana: que n’ets d’ingènua! Tothom sap que no cal haver-lo vist per tenir la certesa de la seva existència”.

Microrelat inclòs al recull "Catàleg de monstres" (inèdit). La fotografia que il·lustra el conte és gentilesa d'Eduard Herrero.

ELS TRES PORQUETS (Un microrelat de Víctor Lorenzo)

El llop s’apropa a la primera caseta i bufa amb força una vegada i una altra fins que aconsegueix enderrocar-la. Entre les ruïnes, una nena amb caputxa vermella i la seva padrina el miren estranyades. Perdó, es disculpa el llop, m’he degut equivocar de conte.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comitè editorial de Internacional Microcuentista, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Des de fa dos anys publica els seus microrelats al bloc Realidades para lelos.

NATURA MORTA (Un microrelat d’Eduard Ribera)

Lo real es mucho más real cuanto mejor se imagina. J.L. Borges
Desembre ja és aquí, congelat, com sempre. A redós de la boira que l’embolcalla, silent, i ho ritualitza tot, sacralitzant-ho. La tenebra baixa forma un clima màgic, confonent tot allò que abraça.

La gent al carrer llisca, decidida, entre la broma, entrecreuant-se, ara amb un, ara amb l’altre; com si es tractés d’aparicions sobtades.

La vida es torna misteri.

I, a casa, la ciutat s’esvaeix des de la finestra, en l’horitzó blanquinós que s’hi contempla. No costa sentir-s’hi sol, com en una illa deserta enmig la immensitat del mar.

Inesperadament sona el telèfon i una veu rovellada anuncia que moriré abans de dues hores. Abandono els meus pensaments i preparo una sessió de música. M’acomodo a la butaca, vora la finestra, amb una copa de vi.

Passades dues hores, obro la finestra i em llenço al buit. 

Microrelat inclòs al recull “La Casa per la finestra” (Premi de narativa Ciutat de Balaguer, 1987). L'il·lustra "Naturalesa morta amb carrer" (1937), gravat de M. C. Escher

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions, i ha participat en volums col·lectius. Des de març de 2005 manté L’Escriptori, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. Acaba de publicar “A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa 2009), un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau.

LA BONA CONFITURA (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Cinc cops vídua en estranyes circumstàncies, cal vigilar l'àvia des de que comença a perdre la memòria.

-Iaia, segur que és aquest el pot de la bona confitura?

Microrelat que Jesús M. Tibau ha dedicat a aquest bloc amb motiu del primer aniversari. Gràcies, Jesús!

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat els reculls de contes "Tens un racó dalt del món" (2001), "Postres de músic" (2005) (Premi Marià Vayreda), "El vertígen del trapezista" (2008), "Una sortida digna" (2009) i "I un cop de vent els despentina" (2011). També és autor del poemari "A la barana dels teus dits" (2009). El seu bloc Tens un racó dalt del mon va guanyar el premi Blocs de Catalunya de la Generalitat de Catalunya i el Premi Lletra de la UOC (2009).

UN ANY DE BONA CONFITURA

Avui aquest bloc celebra el seu primer aniversari. Ara seria l’hora de fer balanç, d’inventariar el nombre d’autors i de microrelats publicats (vint-i-quatre i noranta-sis, respectivament), d’agrair a cada un dels autors la deferència d’haver cedit les seves obres, de donar les gràcies als lectors que pacientment ens han anat llegint, d’exposar les xifres de lectures, de seguidors, etc. etc.

Però els amants de la brevetat no ens podem permetre panegírics tan extensos. Així que, ras i curt, només direm que aquest bloc (un bloc petit, modest) continuarà publicant cada quatre dies més microrelats dels autors que ja s’han fet habituals, però que també anirà incorporant nous escriptors.

I com que avui toca un nou microrelat, aquí us en serveixo un –en tres capítols– que va formar part del petit recull “Vint-i-dos microrelats de desamor” (Premi Sant Narcís 2011):

LA BONA CONFITURA

I
EllaTrosseja les fruites, les ensucra, hi afegeix un raig de suc de llimona i ho fa bullir tot a foc lent. Quan la barreja espesseix, l’aboca dins els pots esterilitzats, els tapa i els deixa refredar. Guarda les confitures ben arrenglerades sobre les lleixes del rebost, convenientment etiquetades i catalogades per gustos: és una dona meticulosa.

II
EllManté la torrada en equilibri sobre la punta dels dits, mentre amb un ganivet alça una onada recargolada de mantega. Unta la torrada amb precisió quirúrgica, fins a deixar tota la superfície uniformement emblanquinada. Llavors hi col·loca quatre turons de melmelada al damunt, amb el dors de la cullereta els aplana, i forma una pel·lícula fina que difumina el blanc del fons i que procura estendre fins a les vores del pa: és un home meticulós.

III
L’altreDecanta el pot i deixa que vessi. Li empastifa el coll, els pits, la panxa, el melic. Quan és ben llefiscosa, comença a llepar-la, a poc a poc. Amb la punta de la llengua ressegueix el rastre dolç de la pell i, llaminer, no s’atura fins a deixar el cos ben net: és un amant meticulós.

El dibuix és de l'Ada Masó

DESINTOXICACIÓ (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

Tip de sentir a familiars i amics que no paraven de dir-li que tanta lectura arribaria a fer-li mal (i amb la cua entre cames pels precedents que hi ha), en Mateu va decidir posar-se en mans especialitzades. Després de rigoroses proves i anàlisis en dejú, li van diagnosticar una elevada concentració de metàfores a les artèries i una poc tranquil·litzadora presència d’epítets i oxímorons als sediments, que aconsellaven posar-se en tractament sense més dilació.

–Ja et deia jo que de tant llegir perdries l’escriure! –clamava la seva muller amb aquell aire de superioritat que atorga un advertiment fet quan toca, a algú que no ha volgut escoltar.

Sort que van ser-hi a temps. Va ser dur i de mal sortir-ne però, hores d’ara, en Mateu és un home nou. Va liquidar la biblioteca venent-la a pes a un drapaire, va esquinçar els carnets de lector que duia a la cartera i es va fer incloure, amb nom i cognoms, en una d’aquelles llistes que impedeixen l’accés a qualsevol establiment adherit als sistemes de lectura pública. Com en una moderna crema de naus, en Mateu havia iniciat un viatge sense retorn possible.

Ara ja no enyora de cap manera el seu passat, fins al punt que quan ensopega amb algú que porta un bestseller sota l’aixella o passa per davant de l’aparador de novetats d’una llibreria ben proveïda no pot ocultar una ganyota de disgust. Coneguts seus que s’han mantingut en el vici sostenen amb unanimitat que no hi ha res pitjor que un ex-lector entre la facció més extremista dels sense lletra militants.

La fotografia és de la llibreria "Ateneo Grand Splendid" de Buenos Aires.

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc De res, massa.

EL RESPECTE ALS ANCIANS (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El dia després d’enterrar-lo, l’avi va tornar a casa a l’hora de dinar, amb aquella puntualitat que l’havia distingit durant la seva existència terrenal. Va presentar-se empolsinat, pàl·lid i movent-se amb una manifesta rigidesa. Però se’l veia de bon humor i afamat: “Quina gana que tinc!”, va declarar amb una veu rogallosa, nuant-se un tovalló al coll. Som hospitalaris i enemics de les controvèrsies, així que la meva dona va posar-li un plat a taula sense fer preguntes indiscretes, mentre jo li donava conversa: “I expliqui’ns: ¿com ha passat la nit?”. Miràvem d’actuar amb naturalitat, perquè no se sentís incòmode, però en Pol, amb la descortesia pròpia d’una adolescència rebel, se’l mirava amb aprensió i desconfiança. Com que l’avi mai no havia estat un bon conversador, ni amant de sobretaules, no ens va estranyar que mengés voraçment, sense a penes alçar la mirada del plat, pronunciant només algun monosíl·lab escadusser. I havent dinat va alçar-se i, amb l’excusa d’una migdiada, va sortir de casa.

L’endemà va tornar. En Pol es negava a seure a taula –“No dinaré al costat d’un cadàver!”, deia– i vaig haver d’amenaçar-lo amb una reducció de la setmanada. És preocupant que les generacions més joves sentin tan poca afecció envers la convivència familiar i que els costi tant respectar les normes d’urbanitat. Vaig alliçonar al meu fill sobre la importància dels nuclis familiars i el respecte obligat als avantpassats. “Al pobre home li cal retrobar el caliu d’una llar que li manca en la solitud del nínxol”, vaig explicar. Mentrestant, l’avi, sorrut, s’empassava l’estofat amb ferotge avidesa.

Però les visites diàries van començar a ser un enuig: l’avi gairebé no parlava –només emetia uns roncs sords–, i la descomposició desmillorava la seva aparença i accentuava una fetidesa que no ens permetia gaudir del dinar. A més, devorava els aliments sense ajudar-se dels coberts, tot expel·lint ventositats i eructes amb una falta de decòrum intolerable inclús en algú vingut del més enllà. El dia que vam veure que en la conca d’un ull es recargolava un cuc blanquíssim que va anar a parar a la sopa, la meva dona en un apart va dir-me: “Li haurem de demanar educadament que no vingui més”.

No s’ho va prendre gens bé: al dia següent va tornar a aparèixer, enfurismat, caminant amb els braços estesos i més encarcarat que mai. Semblava famèlic, perquè va clavar-me una queixalada al braç, però aquelles dents corcades amb prou feines van deixar-m’hi el rastre d’una bava marronosa i espessa. En Pol va estabornir-lo d’un cop amb la planxa i, com que era el més cinematogràficament documentat de la família, va instruir-nos sobre el que havíem de fer amb el cos. “Pobre papà”, somicava la meva dona tot manipulant el trinxant.

Ara reposa ben a prop nostre, a l’hort de casa. I si hem de jutjar per l’exuberància de les collites, les despulles –convenientment trossejades i escampades– han constituït un fertilitzant ideal. Però a mi sempre em quedarà el neguit de pensar que no vam obrar bé, que els vincles de parentesc obliguen a certes deferències pòstumes i que, insolidaris, ens vam deixar endur per l’egoisme. Jo, per si de cas, ja he deixat escrit que, arribat el moment, vull ser incinerat.

Microrelat guanyador del 1er Concurs de Microrelats del “Cercle de lectors” (2011) i inclòs al recull “Els reptes de Vladimir” (Bubok, 2010) . L'il·lustra un fotograma de la pel·lícula "I walked with a zombie" (1943) de Jacques Tourneur.

ELS MISTERIS DEL PROGRÉS (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

Va obrir el diccionari i va veure que la paraula Conill havia crescut tant que ella sola ocupava una doble pàgina. Es va estranyar molt, però va pensar que a vegades les paraules ja ho fan això d'independitzar-se. Sovint n’hi ha que diuen allò que no diuen, a pesar de la insistència de les autoritats acadèmiques en assegurar el contrari.

L’Ovidi Arderiu va tancar el diccionari i no va pensar-hi més. Fins al cap d’uns dies, que en obrir-lo de nou, la paraula conill ja s’ho havia cruspit tot. Com si els mots fossin herba rodona i les pàgines bancals i la paraula conill fos un mamífer lepòrid i el volum, un escena bucòlica de dues hectàrees d’extensió, el diccionari havia deixat de ser una obra filològica per convertir-se en un capítol més de la història natural.

Microrelat inclòs al llibre inèdit “El ventríloc tartamut”.

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i “Versions profanes”. I dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

RERE ELS LLIRIS (Un microrelat de Míriam Cendra)

Has acabat de perfilar el contorn del meu cos fatigat. No goso queixar-me, tot i que no m’agrada gaire la silueta que m’has atorgat, amb l’esquena doblegada, tal vegada pel reuma, per la meva edat avançada o per tants anys treballant durament la terra. Però avui no he vingut al camp a treballar; avui he vingut a tallar flors, alguns lliris blaus per guarnir la meva habitació i fer companyia a la meva solitud. M’has situat en un lloc ombrívol des d’on no puc albirar el sol, que s’enlaira rere meu; només puc percebre l’escalfor que reconforta els meus muscles dolorits però, si alço el cap, puc contemplar els teus ulls i, en les seus iris transparents, endevino la llum del meu país, aquesta llum que a tu tant et fascina i que projectes cap a mi com si la reflectís un espill o un llac d’aigua cristal·lina. Així són els teus ulls, capaços d'inventar llampades i noves tonalitats.

Has pintat, penjada del meu braç, una vella cistella de vímet on vaig allitant acuradament les flors que he tallat, meravelles blaves, amb llargues tiges verdes aromatitzades per la trementina. I, en el meu cap, hi has dibuixat un mocador negre que oculta el meu cabell canós i també amaga una part del meu front, tan solcat per les arrugues com la llaurada terra rogenca d’aquests bells camps provençals.

Però malgrat el meu dolor, avui em sento afortunada perquè et veig feliç —fins i tot somrius—, i torno a casa radiant d’alegria de veure’t tan content. Qui sap com et sentiràs demà si no reps l’esperada carta del teu germà des de París! Potser llavors tornaran els teus deliris i veuràs espessos núvols grisos al cel radiant o, tal vegada, t’inventaràs tempestes serpentejants, amb llamps violents i vents furiosos. O potser fins i tot decidiràs fer-me desaparèixer del teu paisatge i, en el meu lloc, hi pintaràs un lliri blanc que s’alçarà ben dret entre la immensitat blava. Però si ho fas no m’entristiré, amic meu, ni t’ho retrauré mai. Ben al contrari, m’agradarà compartir amb tu aquest secret que mai ningú no podrà intuir, per molts que siguin els ulls que contemplin la teva obra. Només tu i jo, Vincent, sabrem que rere el lliri blanc de la teva tela, un dia, hi vaig ser jo.

Publicat en castellà a "Dejad que os cuente algo" (El Recreo. Barcelona, 2009). L'il·lustra "Les iris" de Vincent Van Gogh, 1889

Míriam Cendra és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i diplomada en Correcció i Qualitat Lingüística per la Universitat Autònoma de Barcelona. Després de participar en diversos tallers literaris, va cursar el Màster en Creació Literària a la Universitat Pompeu Fabra. Els seus microrelats “Una melodia per a dos” (2007) i “Desesperança” (2010) van quedar finalistes en el concurs “El Basar de Montcada Ràdio”. Va participar amb quatre contes en el llibre col·lectiu “Dejad que os cuente algo”, publicat l’any 2008. També ha escrit una novel·la, que mai no acaba de donar per enllestida i que, mentrestant, espera el seu moment en una carpeta de l’ordinador.

ECONOMIA DE GUERRA (Un microrelat de Maurici Capdet)

El ministre de medi ambient, acompanyat del d’hisenda, va entregar el premi nacional de sostenibilitat al cos de franctiradors.

Maurici Capdet és un informàtic de lletres, apassionat pels bits i per la literatura al mateix temps. Ha publicat uns quants contes en diferents reculls d’autoria compartida (editorials Cossetània i La Quadriga), i també ha guanyat diversos premis literaris on destaquen el premi Marcel Sentís de Torroja del Priorat, el concurs de relats breus Sant Jordi de Valls i el concurs literari de narrativa curta Els cinc pins de Sant Pere de Ribes. Alguns dels seus contes es poden llegir a El Blog del Maurici.

NO VULL TEIXIR BUFANDES (Un microrelat d’Anna Maria Villalonga)

No vull teixir bufandes, cansats els dits de dies de repetir la feina. I encara menys suporto desteixir d'amagat, mentre plouen estels enmig de la nit tèbia. No vull els pretendents gemegant a la porta, inútils voltors fixos, carronyaires d’hisendes, que em maten el bestiar per a àpats i revenges. No vull rebre del pare protecció, ni retrets. Ni que el fill em visiti, ni la rosada aurora.

No vull ser una costella d’un suat cos aliè, ni menjar pomes àcides en perduts paradisos. No vull parir amb dolor, ni tallar cabelleres, ni que un dia m'expulsin amb farcells a l'esquena. No necessito fer-me pètria estàtua de sal, ni rentar peus de déus, ni ser una mare verge.

Que els mercaders del temple em vinguin a buscar. I que vingui la serp, que diu que s’avorria. Potser llavors tots junts pujarem a una nau i solcarem el mar, xerrant amb Posidó. I no ens caldrà lluitar contra el cant de sirenes, perquè també vindran tot resseguint l’estela. El perfum de les ones i el blau de mil escumes ens duran prop de tu, del teu ull solitari. I deixarem allà, sol, a la llunyania, el mite d’aquella illa, magnificada i buida.

I a la cova petita del grotesc Polifem hi farem una festa, amb raïm i amb maria.
Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. També fa crítica de cinema a la revista en català “La lluna en un cove” i a la publicació cultural “D’un roig encès”. Pel que fa a la premsa, publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Actualment, a més, edita tres bloc: El fil d’Ariadna (temes literaris, poètics, lingüístics), El racó de l’Anna (cinema) i A l’ombra del crim (novel·la negra, intriga, terror).