Al nostre jardí hi teníem un cocodril. Ningú no l’havia vist mai, però ignorar-ne l’existència hauria estat imprudent i perillós. El meu pare, que de jove solia anar a caçar la perdiu, volia organitzar una batuda amb alguns veïns, però l’oncle Maurici –que uns anys abans ja havia patit una invasió de rèptils a la piscina de la seva segona residència– li ho va desaconsellar: el cocodril havia de continuar el cicle vital fins a morir de vell. “Són pacífics, agraïts i de convivència fàcil. A més, la seva presència”, assegurava, solemne, “contribuirà al prestigi del jardí. Sereu l’enveja del veïnat!”. Però calia evitar la proliferació. “Una vegada s’apoderen de la casa”, ens va prevenir l’oncle, “ja és impossible fer-los fora: són molt casolans!”. Així que ell i el pare es van equipar per sortir d’expedició, buscar els nius i aniquilar els ous enterrats. Furgar la sorra o el fang amb aquella bèstia pels voltants era molt arriscat i la mare, prudent, era partidària d’esperar a veure aparèixer l’animal. “Qui sap”, afegia amb un somriure càndid, “potser no hi ha cap cocodril: al capdavall, encara ningú no l’ha vist”. Però l’oncle Maurici va mirar-la, sorneguer, i tot ajustant-se la funda del matxet a la cintura, sàviament va sentenciar: “Estimada germana: que n’ets d’ingènua! Tothom sap que no cal haver-lo vist per tenir la certesa de la seva existència”.
Microrelat inclòs al recull "Catàleg de monstres" (inèdit). La fotografia que il·lustra el conte és gentilesa d'Eduard Herrero.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada