TURMENT (Un microrelat de Sílvia Romero)

Una forta descàrrega elèctrica em sacsejà. Els llums es van encendre i el seu esclat em ferí. Encara estava baldada, masegada i macada pels cops rebuts el dia abans. El dolor se’m feia insuportable i no m’abellia començar amb la cançoneta de cada matí. Però era la meva feia i no podia escapolir-me’n.

Obeir. Treballar i obeir. Aquest era el meu sinó. I també el meu calvari.

Vaig iniciar la melodia repetitiva. La tornada de la cantarella em penetrava, esmolada, per cada fissura de la meva còrpora. Em martellejava amb crueltat i jo em sentia a punt d’explotar. Aguantant aquell suplici, em semblava que res no podia superar l’estat de crispació en què em trobava, però m’equivocava: les coses sempre poden anar pitjor.

Ell va entrar: un tros d’animal enze indigne de la seva espècie.

Vaig pregar a un déu inexistent perquè no es fixés, de nou, en mi. Però fou debades. L’home se m’apropà amb mirada luxuriosa i injectada de desig, i em llençà una moneda. Era el meu preu.

Li vaig haver de dedicar cada nota de la meva interpretació. I ell, un individu bavós, grenyut i llefiscós, de manasses fortes com maons i amb renecs de bèstia maníaca, em colpejà com el dia anterior. Una i una altra vegada. Em pegà i em pegà fins que vaig deixar de cantar per sempre més.

Ara només desitjo no tenir cura i que m’arraconin com a un leprós. Ésser una màquina escurabutxaques és tot un suplici.

Microrelat guanyador del 4rt Premi de Relats Hiperbreus Grau Miró 2006. La il·lustració és "Mujer maltratada con un bastón" de Francisco de Goya, 1796-97

Sílvia Romero i Olea (Barcelona, 1962) és escriptora. Llicenciada en Filologia Catalana, s’inicia en el món de l’escriptura amb els contes infantils (publicats a la revista Tretzevents). Al portal literari Relats en Català publica poesia i relats breus (cal remarcar el seu recull de relats “Verbes”, guanyador del III Premi Ramon Planes de Narrativa Breu). Però el gènere on s’hi troba més còmoda i on centra la seva feina com a escriptora és la novel·la: “Amor a sang freda” (finalista del II Premi Sèrie Negra de Novel·la), “Ànima mesquina” (XVII Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó), “Júlia M.” (IV Premi Ramon Roca Boncompte), i les novel·les escrites amb coautoria amb Alícia Gili: “Iskander. Un viatge a la màgia dels llibres” (V Premi Lleida de Novel·la) i “El camí del Bandama Vermell” (Premi Columna Jove 2010). En l’actualitat coordina diversos clubs de lectura a biblioteques i és presidenta de l’ARC (Associació de Relataires en Català).

PIRÀMIDE ALIMENTÀRIA (Un microrelat de Víctor Lorenzo)

Quan vaig interioritzar el sofriment animal, em vaig fer vegetarià. Poc després vaig comprendre que les plantes també eren éssers vius, i vaig deixar d’ingerir-les. A base d’aigua i sals minerals no vaig durar gaire. Ara els cucs devoren el meu cos sense cap mirament.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comitè editorial de Internacional Microcuentista, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns dels seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Des de fa dos anys publica els seus microrelats al bloc Realidades para lelos

MECÀNICA DE LES LLEGENDES (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Quan Sant Jordi es disposava a clavar la llança, el drac va rostir-lo d’una flamarada rutinària i desganada. Fa de mal explicar, però va anar així.

Els testimonis havíem pronosticat una lluita més equilibrada i estàvem decebuts. Ningú no hi comptava amb aquella incineració tan rotunda! Sovint als humans ens costa assumir la realitat i ens refugiem en la fantasia. Per això vam afanyar-nos a difondre una versió més èpica del succés: després d’un combat aferrissat, l’audaç cavaller vencia la bèstia. L’afegitó de la rosa va aportar una oportuna pinzellada poètica. Sembla que, guarnida així, la història ha fet fortuna.

La il·lustració és del Nil Masó.

NANOCONTE MATEMÀTIC DE L’AMOR IMPOSSIBLE (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

1+1≠2

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011). També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc Tens un racó dalt del món va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

EL DEPRESSIU (Un microrelat d’Eduard Ribera)

Si us desperteu al matí i us adoneu que us trobeu a punt de caure en una de les vostres cícliques i profundes depressions, haureu d’actuar amb rapidesa. Aneu a l’oficina d’ocupació i contracteu dues persones que no conegueu de res. Els convideu a dinar i els expliqueu que, malgrat que el vostre soci hagi desaparegut amb tots els diners de l’empresa, el vostre és el millor negoci possible. Que, tot i que la vostra dona us posi les banyes amb un dels vostres millors amics, la vostra és una relació de parella única i especial. Que, a desgrat d’aquell petit frau a Hisenda que us costarà un ull de la cara, la vostra situació econòmica és envejable. Que, encara que esteu esperant els resultats de les anàlisis d’aquell tumor que us van extirpar fa unes setmanes, la vostra salut sempre ha estat de ferro. Que, no heu pogut veure mai acomplert el vostre somni per qüestions diverses, però que la vostra il·lusió és viure en un petit poble i abandonar la bullícia de la ciutat. Que abans-d’ahir us el van robar, però el vostre és un automòbil americà d’importació gairebé únic, amb visió nocturna per escàner i altres innovacions impressionants...

Quan hàgiu acabat, expliqueu a les dues persones que heu contractat que, a partir d’aquell mateix moment, la seva feina consistirà a recordar-vos periòdicament que no teniu cap motiu per a ser infeliç, que hi ha poques persones tan afortunades i tan ben situades, que sóu el/la millor en la vostra matèria, que ningú no us passa la mà per la cara, etc.

Si, amb tot, no podeu evitar de caure en una de les vostres cícliques i profundes depressions, no tindreu més alternativa que reprendre la teràpia que vau abandonar ara fa uns mesos.

Microrelat inclòs al volum “Oficis específics” (1996)

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions, i ha participat en volums col·lectius. Des de març de 2005 manté “L’Escriptori”, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. També ha rebut el Premi Lleida de Narrativa 2009 pel projecte d’escriptura de “A que no! 99 exercicis d’estil”, un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau.

LA REVETLLA DELS CATAPLASMES (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

A la reunió de l’Agrupació d’Antics Professors de Filologia, el dinar és un acte social distès que molts esperen per trencar la monotonia de tot un any. Es menja i es beu de valent, tal vegada per refer-se dels règims alimentaris que l’edat imposa.

En acabar, el costum mana de fer uns mots encreuats oberts de temàtica filològica. Al primer que els completa, li correspon, com a premi, una caixa d’ampolles d’una reserva especial d’un conegut whisky de malta. Després ve el ball rodó amb una orquestra de solera i una cantant melòdica. I, com a traca final, arriba el desordre. Cadascú fa el que vol.

A certa edat i un cop a l’any, tot està permès. Les paraules callen per una vegada i les peces de roba volen pels aires i s’encreuen i es perden entre una massa de carn estovada pels anys i les xacres de cada dia. I tot va com una seda.

Microrelat inclòs al llibre inèdit “El ventríloc tartamut”. La imatge és del menjador del Christ Church, el college més gran d'Oxford.

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i “Versions profanes”. I dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

COL FERMENTADA (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

Les restes de Patufet aparegueren a Estrasburg, en una llauna de xucrut, acompanyant les salsitxes alsacianes.

. .

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc “De res, massa”.

TRESOR (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El pitjor no és que el mirall li retorni, any rere any, la idèntica imatge congelada –el cutis sense arrugues, el borrissol etern damunt el llavi superior, la cabellera abundant i sense cap cabell blanc–, amb el mateix rictus permanent de fastigueig i rebel·lia. I habituat a conviure amb l’acne, el ritual matinal de repenjar-se al lavabo i rebentar-se els minúsculs dipòsits de pus no suposa cap trastorn. No, aquests són inconvenients menors. El pitjor de tot és l’esperit contestatari que a tothora li bull dins, la incomprensió que l’envolta i que l’obliga a dur la contrària sistemàticament a tothom, el neguit d’haver-se d’enfrontar a les conviccions del passat, de lluitar per ideals difusos, de forjar-se una personalitat que mai no acaba d’aflorar. Però, sobretot, el que més el corseca és veure com, mentre ell disfressa dubtes i incerteses a cops de revolta, els seus amics gaudeixen d’una maduresa serena, pacífica, envejable. I sap que el veuen tan infeliç, que a cap d’ells no els interessa saber, ni remotament, com ha obtingut el “diví tresor” de la joventut eterna.

Microrelat finalista al Concurs de Microrelats “ARC a la radio” organitzat per l’Associació de Relataires en Català i Radio Argentona.

PASSIÓ FINGIDA (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

L’androide mossega el gelat amb passió fingida. Un regalim de nata rellisca comissura avall, i fa malbé circuits d’importància decisiva.

Microrelat guanyador del I Concurs de relats breus de ciència ficció d’Hespèria, 2008 Inclòs al recull de recent aparició “I un cop de vent els despentina” (Cossetània, 2011)

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011). També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

QUATRE PARAULES (Un microrelat de Mercè Bellfort)

–Seré breu.

–No em facis riure. Tu, breu? Això no va amb tu. Sempre necessites explicar-ho tot amb pèls i senyals: llibre que llegeixes, llibre que em comentes; problemes a la feina, tots cap a casa; notícies esfereïdores, a donar-li voltes per buscar solucions inexistents; descobertes de nous paisatges, a detallar tots els colors del cel o del mar o de ves a saber què; converses amb gent que contactes, a donar-me compte de tot el que heu parlat; fem l’amor i no acabes mai, t’eternitzes. Realment ets molt, molt pesada. Bé... es pot saber d’una vegada què em volies dir?

–Et deixo.

El quadre que il·lustra el microrelat és “Sola” d’Emilio Longoni, 1900
Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa tres anys que publica els seus relats al web “Relats en Català”. Tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009) amb el relat “L’entrevista” i va guanyar el tercer premi de la llibreria “El racó dels contes” pel microrelat “Un dia més”. Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència.

CONCESSIÓ (Un microrelat de Víctor Lorenzo)

L’ancià demana el desig, acluca els ulls, i esperançat bufa les espelmes del pastís del seu vuitantè aniversari. Quan els obre, les veu totes apagades. Les vint.

Segon Premi al “Concurso de Literatura Hiperbreve Pompas de Papel 2010”.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comité editorial de “Internacional Microcuentista”, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Manté el bloc "Realidades para lelos".

A MISSES DITES (Un microrelat de Joan Pinyol)

Una tarda més, mossèn Llardons premé el botonet i s’activà la llum verda del confessionari. L’esperaven les tres feligreses de sempre, amb uns pecats tan innocents que es podrien absoldre gairebé conjuntament. A certes edats s’arriben a depurar tant les males accions que ja no són capaces ni d’intimidar el creador del cel i de la terra.

Després de dir que a la tercera que anés amb Pau i just en el moment en què el prevere estava a punt d’abaixar la cortineta, la Caterina va entrar a l’església com si la perseguís un coet i va frenar de genolls als peus de mossèn Llardons. Volia confessió. Instantània, immediata, exprés o com fos, però havia de treure’s del damunt un pes que feia un quart d’hora que no la deixava viure.

Mentre mossèn Llardons mirava d’entregar-s’hi amb cos i ànima per la via de l’oïda, les tres feligreses confessades també provaren de parar orella, però amb prou feines endevinaren quatre vocals.

Cinc minuts més tard van veure com s’obria la porta del confessionari i com, sense temps per absolucions miraculoses, mossèn Llardons s’arremangava la sotana fins l’alçada dels genolls i sortia corrents del temple.

No va arribar a temps a les vies. El comboi d’un quart de set de la tarda no va saber evitar la post de planxar que havia abandonat la Caterina i va descarrilar de manera tan aparatosa que es va haver de lamentar una bona colla de morts.

Microrelat finalista al Concurs de Microrelats “ARC a la radio” organitzat per l’Associació de Relataires en Català i Radio Argentona. La il·lustració és "La meditació" de Francesco Hayez, 1841.
Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal www.joanpinyol.net