TRANSFIGURACIÓ (Un microrelat de Carles Castell Puig)

Des que en Miquel tenia ús de raó, recordava la seva mare utilitzant expressions molt estranyes quan parlava. Cada cop que ho feia, ell arrufava les celles i es passava hores desconcertat pensant en allò que havia sentit.

Com la primera vegada que li va dir bombonet o quan el va amenaçar de menjar-se’l a petons. Esgarrifat, en Miquel es va cobrir la cara amb les mans, tement que aquelles besades desficioses es poguessin transformar en àvides llepades, primer, i en famolenques mossegades, després. I la cara que posava ella sempre que li deia que era la seva joia! Quina part li arrabassaria per fer-se’n un anell, o un collaret? Potser una dent? Un ull?

Tanmateix, encara resultaven més confuses les paraules que adreçava al seu pare, un senyor sorrut i trist que gairebé mai no badava boca. Li resultava difícil descobrir a quin tros de l’ase corresponia exactament aquell pobre home. O com podia ser un mort de gana si menjava tres cops al dia.

Després que la seva mare li digués banyut, en Miquel no el va tornar a veure. Per això, cada vegada que —en una granja o al zoo— veu vaques, cabres o cérvols, intenta descobrir aquella mirada malenconiosa del pare en els ulls de l’animal.

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu últim llibre és Relacions molt relatives (Voliana, 2014), finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013.

COSSOS ESTRANYS (Un microrelat de Gabriel de Biurrun)

Estic aturat en la mateixa línia que els separa. A la meva dreta, ranquejant de nord a sud, flueixen els físics abruptes. Éssers amb uns orificis nassals que semblen el producte d'un joc de miralls macabre, el subjecte del cap estrany que no pot ser més que el recipient de cubismes forçats, bèsties que són el resultat d'apostes divines, d'equilibrismes cromosòmics; multituds amb dits aberrants que assenyalen amb galanteries ací i allà, belleses insondables que observen amb angles insòlits des dels seus irònics estrabismes. Tots caminen o s'arrosseguen a la meva dreta, seguint el camí que la humanitat va marcar pels cossos estranys.

A la meva esquerra, però, en una secreció densa de massiva normalitat, brollen i vagaregen les formes perfectes, malucs de cosinus preciosos, bíceps i trapezis, mentons i nassos romans però no gaire. Una desfilada de majorettes, un remolí de peixos blaus que torna de seguida al cabdal imposat. La perfecció marcant el compàs amb una harmonia verda i vermella de tan simple que és.

De tant en tant, una fallada en el sistema, un petit tremolor de pota de taula fa saltar a l'aire diversos individus que cauen en la mitjana, on l’herba descurada aplega milers de cargols de nits de pluja. I allà aquesta gent copula amb una feresa de ganes eternes, i dels seus ventres surten els fills que llisquen damunt això que anomenem món.

La traducció del microrelat és de Pere Herrero i Jordi Masó. L'il·lustra una obra de Francis Bacon.

Gabriel de Biurrun Baquedano (Pamplona, 1973) és biòleg i cambrer. Els seus microrelats han aparegut en antologies com Mar de pirañas (Menoscuarto) i De antología (Talentura). Publicava textos breus al seu blog Propílogo, però ara té una tesi entre mans.

EPIFANIA (Un microrelat de Josep Sampere)

Seccionat brutalment del tronc per l'esclat de la dinamita, el cap del terrorista suïcida va sortir volant i va travessar l’aparador d’una botiga de maniquins.

Cinc segons abans de morir, el cap escapçat va tenir la sensació inquietant que aquella multitud d’hurís de plàstic ben nues li llançava mirades burletes.

Pel cervell sense cos, que s’apagava com un telèfon sense fil amb la bateria agonitzant, va ressonar una darrera frase, una de les primeres, de fet, que havia recitat maquinalment el terrorista des de ben petit:

—Al·là és gran!

I les maniquins li respongueren fredament, mecànicament, a una sola veu:

—Ojalá.

Josep Sampere i Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani. L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit novel·les juvenils força atípiques, com ara 32 d’octubre, El dimoni de la tarda (finalista del Gran Angular 2007) La nit dels ocells transparents i Sis cors a l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i nombroses sèries infantils celebèrrimes com El Capità Calçotets i Molly Moon. La seva última novel·la publicada és Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).

NEU (Un microrelat de David Valle)

El professor de l'Escola Moderna desplega pantalles a l'aire amb l'ajuda del seus dits.

A fora, la neu tapa per complet els finestrals. El conserge ha hagut d'obrir un pas per accedir a classe; una esquerda de quatre metres de profunditat dins la neu i el glaç.

Observo a la Lua a la filera de davant. La seva bellesa translúcida, etèria, única, em té el cor robat.

Em trec les ulleres de realitat virtual i camino per casa.

En una habitació hi ha el pare tancant un important negoci al Brasil.

A la del costat, la mare està ajaguda al llit. No para d'engreixar-se. Haig d'apartar-me perquè el seu holograma, prim i escardalenc, no m'aspiri els peus mentre neteja el passadís.

Torno a la meva habitació i contemplo finestra enllà. La neu ho domina tot. El cel polsegós de color gris plom oprimeix l'ànima. Els meteoròlegs pronostiquen que cada vegada nevarà més i que el Sol brillarà amb menys intensitat. Al carrer ningú passeja. Si algú ho fes i caminés per alguna zona on la neu no estigués prou compactada, correria el perill de ser engolit a dins.

Em torno a posar les ulleres de realitat virtual.

—Jan! T'he fet una pregunta!

M'excuso al professor i li dic que m'he tret un moment les ulleres. Ell em renya i m'avisa que he actuat en contra de les normes del Manual, que informarà de la falta. Tot seguit continua la classe.

Jo prefereixo mirar a la Lua que en aquell precís moment es gira i em mira somrient. El seu holograma és perfecte.

Ho tinc decidit. Vull saltar-me les regles del Manual. Avui faré el pas i li demanaré per sortir. Vull intentar viure el món real amb ella.

Microrelat guanyador del 14è premi de microliteratura Joaquim Carbó de Caldes de Malavella. L'íl·lustra Hivern a Threshold (1883) de Gavril Pavlovich Kondratenko

David Valle García (Blanes, 1977) és Llicenciat en Geologia i actualment treballa d’administratiu. Ha assolit diversos premis literaris com l’Ateneu Domingo Fins de Montcada, el de Microliteratura Joaquim Carbó de Caldes de Malavella, o el Puigmarí de Maçanet de la Selva (poble on ara resideix), entre altres. Ha publicat el llibre: “VIURE. Premis literaris 2008-2011” amb l’editorial electrònica lulu.com. Escriu a “Relats en Català” sota pseudònim dvallegar.

GATEJANT (Un microrelat de Marta Finazzi)

El meu avi em va explicar que al sud de la pàtria habita un dragó que passeja la seva bellesa entre àgates, almadraves i aigües amargues. De mirada felina atrapada en la memòria com si fos un fòssil, el seu cos sembla un vaixell encallat en la nit d’atzabeja del temps. Fonent-se en la geografia salvatge de la seva solitud, la fera es capbussa entre els seus cognoms de roca i teranyines d’oblit com un dinosaure que ja s’ha fet gran. Jo la busco cada tarda entre les pedres del cap de Gata i l’espero a la riba del meu món salat mentre xiulo una melodia de vent i de fe. I rere el vers “aboca’t al meu mar”, el meu petit miracle sempre apareix d’entre els penya-segats com una ombra esclava del poeta. Gatejant i arrossegant la vida perquè la victòria sempre és blava.

Marta Finazzi (Girona, 1981). La versió castellana Gateando ha quedat finalista del I Concurso de Microrrelatos de Roquetas de Mar (Almeria), dedicat al poema “Mar eterno” de Miguel Hernández. Publica el blog Fanalets salvatges (http://fanaletssalvatges.blogspot.com).