Quan la dona es disposa a emplatar els canalons,
l'home veu el penjoll. «D'on l'has tret?», pregunta. La dona té un plat en una
mà i la pala en l'altra. «D'on he tret què?», demana mentre busca entre la
crosta de formatge gratinat una escletxa per separar els canalons. «La cosa
aquesta que dus penjada». Costa d'endevinar els contorns entre el magma blanc
de la beixamel. «Ah, això! És una ametista». La pala s'enfonsa en la salsa i,
després de furgar uns segons, s'alça triomfal amb els tres cilindres al damunt.
«Una ametista?», insisteix l'home. La dona passa al fill petit el plat que
fumeja. «Sí, una ametista de Brasil. Passeu-me més plats». L'àvia només en
demana dos i l'oncle se'n riu: ell amb dos no en té ni per començar. «¿I d'on
coi l'has tret, si es pot saber?», demana l'home. Un cop s'ha obert camí,
introduir la pala és més fàcil i costa menys localitzar les peces i separar-les
sense perill que es desfacin. «És el regal d'un amic». És una sort que l'àvia
només en vulgui dos, perquè menja tan lentament que si en demanés més s'estaria
mastegant fins a l'hora dels torrons. «Ah, un amic! Cony, doncs quins amics,
no? I qui és aquest amic que et regala joies?». Tres per l'avi, que ja els
espera amb un tros de pa, a punt per sucar. «Un amic invisible», respon ella.
Dos a la filla (que comença a cuidar-se) i quatre al fill gran (que és un
golafre). «No sabia que féssiu l'amic invisible al despatx». A l'oncle li
serveix cinc canalons (per començar; després ja repetirà). «Aquest any ho hem
organitzat. Ha estat divertit», explica la dona. «Doncs sí que se'ls ha gastat,
aquest amic invisible teu. A mi me'n poses cinc», diu l'home, que cada any
sosté un combat tàcit amb el seu germà. «No et pensis, les ametistes no són pas
cares», explica ella, i se serveix dos canalons (es reserva per la pularda). A
la safata mig buida hi queda ara un rastre de socarrim i les taques blanques de
la beixamel que, per un moment, a ella li recorden la neu que es fonia a La
Molina, el cap de setmana que en Norbert li va regalar el penjoll d'ametista.
«I ara mengem», diu, adonant-se que tothom espera que acabi de servir per
començar, «que els canalons freds no valen res».
Un Nadal més, les galetes que
acompanyen aquest microrelat són una creació de la Chus Castro.
