diumenge, 25 de desembre del 2016

CANALONS (Un microrelat nadalenc de Jordi Masó Rahola)

Quan la dona es disposa a emplatar els canalons, l'home veu el penjoll. «D'on l'has tret?», pregunta. La dona té un plat en una mà i la pala en l'altra. «D'on he tret què?», demana mentre busca entre la crosta de formatge gratinat una escletxa per separar els canalons. «La cosa aquesta que dus penjada». Costa d'endevinar els contorns entre el magma blanc de la beixamel. «Ah, això! És una ametista». La pala s'enfonsa en la salsa i, després de furgar uns segons, s'alça triomfal amb els tres cilindres al damunt. «Una ametista?», insisteix l'home. La dona passa al fill petit el plat que fumeja. «Sí, una ametista de Brasil. Passeu-me més plats». L'àvia només en demana dos i l'oncle se'n riu: ell amb dos no en té ni per començar. «¿I d'on coi l'has tret, si es pot saber?», demana l'home. Un cop s'ha obert camí, introduir la pala és més fàcil i costa menys localitzar les peces i separar-les sense perill que es desfacin. «És el regal d'un amic». És una sort que l'àvia només en vulgui dos, perquè menja tan lentament que si en demanés més s'estaria mastegant fins a l'hora dels torrons. «Ah, un amic! Cony, doncs quins amics, no? I qui és aquest amic que et regala joies?». Tres per l'avi, que ja els espera amb un tros de pa, a punt per sucar. «Un amic invisible», respon ella. Dos a la filla (que comença a cuidar-se) i quatre al fill gran (que és un golafre). «No sabia que féssiu l'amic invisible al despatx». A l'oncle li serveix cinc canalons (per començar; després ja repetirà). «Aquest any ho hem organitzat. Ha estat divertit», explica la dona. «Doncs sí que se'ls ha gastat, aquest amic invisible teu. A mi me'n poses cinc», diu l'home, que cada any sosté un combat tàcit amb el seu germà. «No et pensis, les ametistes no són pas cares», explica ella, i se serveix dos canalons (es reserva per la pularda). A la safata mig buida hi queda ara un rastre de socarrim i les taques blanques de la beixamel que, per un moment, a ella li recorden la neu que es fonia a La Molina, el cap de setmana que en Norbert li va regalar el penjoll d'ametista. «I ara mengem», diu, adonant-se que tothom espera que acabi de servir per començar, «que els canalons freds no valen res».

Un Nadal més, les galetes que acompanyen aquest microrelat són una creació de la Chus Castro.

dimecres, 21 de desembre del 2016

L'IMMORTAL (Un microrelat de David Arnau)

A còpia de fer anys, l’Eliseu anava perdent la memòria a marxes forçades, fins al punt que un dia d’abril va oblidar completament com es feien, els anys. I així va ser com, gairebé per descuit, va assaborir la daurada mel de la immortalitat.

Il·lustra el microrelat el quadre "Immortal" del pintor alemany Parscha Mirghawameddin.

David Arnau (Barcelona, 1964) és empordanès de cor, filòleg de carrera i microescriptor de vocació. Fa de lingüista de doblatge i cinema des de 1987, i ha supervisat els guions de més de 1.500 pel·lícules. També és professor de l’Escola Catalana de Doblatge. Ha guanyat un parell de premis menors amb els seus “Microcontes per a nens...”, que publica regularment al seu blog “Avui tampoc trauré la pols

dissabte, 17 de desembre del 2016

MATILDA (Un microrelat de Carme Dolz)

La Tilda se’n feia dir perquè la seva besàvia, que era una dona dominant i malcarada, havia insistit a la seva néta que aquella petita Cruset s’havia de dir Matilda, en honor a la seva mare. Però quan la besàvia va morir i la Matilda en va fer tretze, la Matilda va decidir que ja n’hi havia prou de dur el nom de la seva rebesàvia per culpa de la tossuderia de la seva besàvia i que a partir d’aquell dia es faria dir Tilda. Al principi li va costar de decidir-se, perquè Tilda li sonava a accent castellà, però l’alternativa Mati li semblava molt xarnega i una altra cosa no, però catalana de la ceba sí que n’era.

A l’institut els havien fet estudiar les primeres democràcies de Grècia o de no sé on. I aquell dia el mestre els havia volgut fer la trampa: «Quants de vosaltres sou nascuts a Barcelona?», «I de vosaltres, quants els vostres pares també ho van ser?», «I dels que quedeu —en quedaven quatre comptats—,  quants teniu els quatre avis nascuts igualment a la capital?». I na Tilda, orgullosa de tenir una sang tan i tan catalana, i tan i tan barcelonina, havia quedat sola amb la mà alçada. «Doncs tu, Matilda, has de saber que tampoc no hauries pogut votar a les eleccions democràtiques de l’Atenes del segle nosequè. Perquè ets dona».

Doncs toca’t els ous, aquella pedagogia activa de pa sucat amb oli (tan fàcil que hauria estat explicar que per votar a l’Atenes del segle nosequè havies de ser home de família barcelonina de, almenys, tercera generació) la va crispar tant, veure’s allà, amb el braç alçat i la cara d’oliva sorpresa, que va decidir, durant aquella setmana, que canviar-se el nom seria el primer pas per deixar de ser l’hereva de la seva rebesàvia i ser la Tilda Cruset i Capmany, barcelonina amb personalitat pròpia i identitat absolutament lliure de grecs.

Curiosament, na Tila també havia nascut el mateix dia que la rebesàvia Matilda, però allò no ho podia canviar. L’únic que la començava a neguitejar, ara que havia passat la quarantena, era morir-se el mateix dia que la Matilda major. Per això, cada 3 de febrer es quedava a casa, fora de perill de morir atropellada, amb el telèfon a la mà per si li venia un dolor de pit.


Vaig néixer a Barcelona el gener del 1975 i fa anys que visc a província de Girona, tot i que sembla que per fi he trobat el meu lloc a l’Empordà. Sóc pedagoga i màster en psicopedagogia clínica de formació, i comunicadora i formadora ambiental de professió. He creat dues persones i uns quants personatges. M’agrada escriure sense presses ni pretensions. Tinc un blog, Sac de sastre,  on esbargir el meu petit cervell escriptor.

dimarts, 13 de desembre del 2016

CONFIANÇA (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Va voler sotmetre l'estat de la parella a una moció de confiança. Obtingué un vot a favor i una abstenció. Algunes victòries esdevenen doloroses derrotes.

Il·lustra el microrelat un quadre de Jan van Eyck.

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau és Mèrit de les lletres ebrenques 2013 i ha publicat  els reculls de contes Tens un racó dalt del món (2001), Postres de músic (2005) (Premi Marià Vayreda), El vertigen del trapezista (2008), Una sortida digna (2009), I un cop de vent els despentina (2011), El noi del costat del padrí (2014) i No és la derrota sinó el vent (2016), la novel·la El nostre pitjor enemic (2016) i el volum de poesia La pluja ha vessat milions de núvols abans (2016) El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

divendres, 9 de desembre del 2016

ESMENES (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Senyor director,

Voldria expressar la protesta més enèrgica pel tracte informatiu que ha rebut la notícia de la meva mort.

Per començar, la fotografia que il·lustra la doble pàgina deu haver estat suggerida per algun dels meus adversaris: observi l'expressió de submissió mentre encaixo mans amb el President: l'esquena vinclada endavant, el cap baix (com un vailet penedit d'una malifeta), els ulls mig tancats. No tenien en els seus arxius una imatge més digna? Per acabar-ho d'adobar, el peu de foto parla erròniament de «Premi Nacional» on hauria de dir «Premi d'Honor».

Però els despropòsits no acaben aquí, senyor director. L'article de Noguera-Obiols, esforçadament luctuós, és ple de llocs comuns i d'imprecisions (m'atribueix un llibre —titulat Una falguera displicent— que jo no he escrit, i el meu poemari L'espill ensotat l'anomena L'espill ensucrat). La columna d'Isidre Artés destil·la una aflicció tan postissa que no pot ocultar una secreta complaença. «S'apaga el far que ens guiava a través dels esculls», escriu; però li asseguro que, quan jo vivia, l'Artés més aviat em veia com a un escull! I en l'enumeració sospitosament exhaustiva que fa Ricard Marsans de la meva obra s'hi endevina l'afany de l'editor per reviscolar les vendes dels llibres. Fins i tot el vell amic Pere Pallarès, que s'esforça per aportar al devessall d'erudició una perspectiva més «humana», està desencertat quan rememora una excursió al llac de Sant Maurici que mai no vam fer (l'Alzhèimer li juga males passades!).

Puc excusar les espifiades en la necrològica, atribuïbles a la incompetència de «l'aflijida vidua» (l'ortografia no ha estat mai el seu fort), però no puc obviar l'inoportú anunci d'un regenerador capil·lar que apareix just a sota: una malèvola referència a la meva batalla perduda contra l'alopècia? Una burla pòstuma d'un diari que sempre va menystenir la meva trajectòria? Exigeixo una rectificació, senyor director.

I espero que puguem saludar-nos en persona aviat. Molt aviat.

Microrelat finalista del VI Concurs de Microrelats de l'Associació de Relataires en Català (ARC) 2015-16.

dilluns, 5 de desembre del 2016

D’ESPERANCES VIVIM (Un microrelat de Josep Sampere)

A la Mariona li van donar tres mesos de vida, justament quan començava a viure i traspuava vitalitat per cada porus del seu cos: tenia quinze anys. “No moriràs”, va dictaminar el seu pare. “Ens desviurem perquè visquis”, li va prometre la seva mare.

Va ser així que va començar un pelegrinatge contrarellotge a la recerca d’alguna panacea inèdita, d’algun miracle inefable.

La Medicina en majúscula, però, no els oferia altra cosa que la reiteració desesperant del diagnòstic fatal. I la medicina en minúscula, l’últim recurs, no els feia sinó promeses vagues basades en elucubracions que s’escolaven entre els dits com els dies de vida de la Mariona.

A mesura que se’ls tancaven totes les portes i no desembocaven sinó en vies mortes, no els va quedar altre remei que admetre que havien arribat en un cul-de-sac. “Ja no podem anar més enllà”, va sentenciar el pare. “L’única sortida és l’esperança de l’espera”, es va resignar la mare.

Així doncs, després de sol·licitar un crèdit en una entitat bancària que apostava fort pel futur, van aconseguir enterrar en vida la Mariona, és a dir, sotmetre el seu cos demacrat i esgrogueït a un tractament de crionització.

“A gran mals gran remeis”, va dictaminar el pare. “Mentre hi ha vida hi ha esperança”, va sentenciar la mare.

Van passar els anys, els pares van morir i al cap de no gaire va esclatar la tercera i darrera guerra mundial.

La Mariona, congelada al seu tanc cilíndric i lluent com una llauna de conserves gegant, no va assabentar-se de res.

Mai no va sospitar que una colla de supervivents famolencs esbotzaria la porta del magatzem on s’alçaven els tancs en què dormien els optimistes, tot esperant una cura en un futur de ciutats diàfanes poblades de savis amb túniques nívies.
Aquell desplegament de llaunes descomunals va evocar a les quatre despulles humanes el luxe esplendorós d’un rebost de cinc estrelles.

Una dona esdentegada que aparentava noranta anys (en tenia vint) va murmurar tot bavejant:

“El que viu d’esperances mor dejú”.

Tot seguit, van posar-se a descongelar els àpats a l’escalf d’un tou d’urani enriquit.

Josep Sampere i Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani. L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit novel·les juvenils força atípiques, com ara 32 d’octubre, El dimoni de la tarda (finalista del Gran Angular 2007) La nit dels ocells transparents i Sis cors a l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i nombroses sèries infantils celebèrrimes com El Capità Calçotets i Molly Moon. La seva última novel·la publicada és Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).

dijous, 1 de desembre del 2016

LA MESTRESSA I LA MAJORDOMA (Un microrelat de Maria Cirera)

Vella xaruga i malalta, contemplo la vida rere la finestra de l’habitació.

Cada dia espio com la meva majordoma surt a esmorzar al parc de davant de casa. S’asseu amb pulcritud, com volent recollir les seves carns cansades. Un dia veig ben clar com deixa el paquet de galetes a sobre el banc per anar a socórrer un pardal a sota d’un arbre. Quan torna on era, el paquet ha desaparegut. Un passavolant li ha pres d’una revolada. Ella que dóna un cop de peu i se’n torna cap al portal de casa.  

El dia següent, veig que deixa de nou el paquet de galetes a sobre el banc per anar a ajudar un nen a recuperar la pilota. Quan es gira, el paquet ha tornat a desaparèixer a mans del miserable.

—Beneita —que penso amb agror.

Avui al matí, se’n va a beure un glop d’aigua a la font i... no m’ho puc creure, veig com abandona de nou les galetes i com l’afamat s’hi abraona així que la té d’esquena.

—Pobra estúpida! —que em dic en veu alta.

Però, de tornada, m’hi fixo bé. Veig com treu dissimuladament un segon paquet que rosega abans de travessar el portal de casa. I mentrestant, jo, continuo observant la vida rere la finestra de la meva habitació, vella xaruga i cada dia una mica més malalta.

El quadre és Woman on a bench d'Edward Austin Abbey (1852-1911)

Maria Cirera (Manresa, 1979) és traductora de formació. Ha treballat i treballa al voltant dels llibres: bibliotecària, dinamitzadora de clubs de lectura, lectora, redactora, correctora i, sobretot, traductora literària. Ha publicat contes i microrelats en diferents reculls col·lectius i actualment forma part del grup literari Cornèlia Abril.