dissabte, 17 de desembre del 2016

MATILDA (Un microrelat de Carme Dolz)

La Tilda se’n feia dir perquè la seva besàvia, que era una dona dominant i malcarada, havia insistit a la seva néta que aquella petita Cruset s’havia de dir Matilda, en honor a la seva mare. Però quan la besàvia va morir i la Matilda en va fer tretze, la Matilda va decidir que ja n’hi havia prou de dur el nom de la seva rebesàvia per culpa de la tossuderia de la seva besàvia i que a partir d’aquell dia es faria dir Tilda. Al principi li va costar de decidir-se, perquè Tilda li sonava a accent castellà, però l’alternativa Mati li semblava molt xarnega i una altra cosa no, però catalana de la ceba sí que n’era.

A l’institut els havien fet estudiar les primeres democràcies de Grècia o de no sé on. I aquell dia el mestre els havia volgut fer la trampa: «Quants de vosaltres sou nascuts a Barcelona?», «I de vosaltres, quants els vostres pares també ho van ser?», «I dels que quedeu —en quedaven quatre comptats—,  quants teniu els quatre avis nascuts igualment a la capital?». I na Tilda, orgullosa de tenir una sang tan i tan catalana, i tan i tan barcelonina, havia quedat sola amb la mà alçada. «Doncs tu, Matilda, has de saber que tampoc no hauries pogut votar a les eleccions democràtiques de l’Atenes del segle nosequè. Perquè ets dona».

Doncs toca’t els ous, aquella pedagogia activa de pa sucat amb oli (tan fàcil que hauria estat explicar que per votar a l’Atenes del segle nosequè havies de ser home de família barcelonina de, almenys, tercera generació) la va crispar tant, veure’s allà, amb el braç alçat i la cara d’oliva sorpresa, que va decidir, durant aquella setmana, que canviar-se el nom seria el primer pas per deixar de ser l’hereva de la seva rebesàvia i ser la Tilda Cruset i Capmany, barcelonina amb personalitat pròpia i identitat absolutament lliure de grecs.

Curiosament, na Tila també havia nascut el mateix dia que la rebesàvia Matilda, però allò no ho podia canviar. L’únic que la començava a neguitejar, ara que havia passat la quarantena, era morir-se el mateix dia que la Matilda major. Per això, cada 3 de febrer es quedava a casa, fora de perill de morir atropellada, amb el telèfon a la mà per si li venia un dolor de pit.


Vaig néixer a Barcelona el gener del 1975 i fa anys que visc a província de Girona, tot i que sembla que per fi he trobat el meu lloc a l’Empordà. Sóc pedagoga i màster en psicopedagogia clínica de formació, i comunicadora i formadora ambiental de professió. He creat dues persones i uns quants personatges. M’agrada escriure sense presses ni pretensions. Tinc un blog, Sac de sastre,  on esbargir el meu petit cervell escriptor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada