PACTA SUNT SERVANDA (Un microrelat de Carles Quílez)

Durant la primavera de 1912 hi feia un fred del dimoni al nord d’Anglaterra, però amb tot, en John Bruce Ismay volgué fer el viatge inaugural del seu darrer vaixell, rumb a Nova York.   

Malgrat les baixes temperatures, els dos primers dies se’ls va passar gairebé sencers a la coberta C, departint amb els passatgers de primera classe. Tots alabaven la seva creació i ell no dissimulava gens l’orgullós que n’estava.

La nit del 14 d’abril va deixar el sopar a mitges. Tot el que menjava semblava tenir gust a sofre. Va excusar-se davant la resta de comensals i es va retirar a la seva suite, però no aconseguia adormir-se. Tenia molta calor i un neguit aspre li rosegava l’estómac.

De sobte, un fort sotrac el va fer obrir els ulls. Dins la negror de la cambra, hi distingí una silueta encara més fosca.

«Què haurà estat això?», pensà mentre s’incorporava. Un mal pressentiment li feu empassar saliva i el mal gust ensofrat l’inundà de nou la gola.

—Oh, només la meva part del tracte, Bruce —digué l’ombra—. Definitivament, el teu serà el vaixell més famós de la història.

Mentrestant, al pont de comandament, el Capità Smith contemplava astorat un iceberg de dimensions titàniques.

Microrelat finalista del V Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (2015-16)

El meu nom és Carles Quílez Cunillera. Sóc del barri de Sants (Barcelona) i vaig néixer l'any 1971. Sóc advocat i escriptor. He cursat diversos cursos de tècniques narratives i d'escriptura creativa. Escric micorelats de forma assídua des de fa un parell d'anys i n’he publicat varis en diferents antologies. He estat finalista en diversos premis literaris i guanyador trimestral del concurs de microrelats “L’art d’escriure” del programa Wonderland de RNE4, organitzat per l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Actualment, participo a la Lliga de Microrelataires Catalans.

L'ABELLOT (Un microrelat d'Imma Torné)

S’asseu a la cadira de vímet amb un llibre a la falda. Està rendida: la terra, les bèsties, el seu home i la casa... El sol de baixa tenyeix el cel clar d’or i taronja; i es gira el llevant. Les cortines dels finestrals, oberts de bat a bat, de la galeria dansen com dones d’aigua i li porten remors d’onades i escuma de mar de quan era infant. La flaire dels gessamins l’embriaga; el llibre obert a les mans, vol llegir però no té ànsia. Un borinot fimbra insolent fins que curull de nèctar busca repòs entre els paràgrafs. Amb una fúria que desconeix, tanca el llibre. La remor sorda de l’abellot agonitza i un calfred li traspassa l’espinada. Prem amb força el llibre entre els palmells i sent un cruiximent de tendrums que la fa regirar de fàstic i plaer. Acluca els ulls, la negror fa pampallugues; infla el pit fins a esclatar-li en un gemec obscè fet d’amargor i de desdeny. Busca la pàgina. Índex amb polze, com si jugués a bales, etziba empenta al manyoc negre i pelut. Entre les rengles uniformes hi ha florit una bellíssima taca, en forma d’estrella grana.

Microrelat finalista del V Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (2015-16)

DEUTES (Un microrelat de Carles Castell Puig)

Fa uns quants matins el despertador em va arrossegar sobtadament fora del somni i sembla que vaig deixar una cervesa sense pagar. Si més no, així m’ho recorda cada nit, molt seriós i vehement, un cambrer dels d’abans: baixet, calb i amb bigoti, abillat amb una camisa blanca, pantalons negres i un davantal a ratlles lligat a la cintura.

Fins ara, jo m’he anat fent l’orni, aprofitant aquella barreja de realitat i fantasia pròpia dels somnis. Amb el temps, els crits i escarafalls del cambrer s’han arribat a convertir, fins i tot, en elements relaxants i regeneradors del meu descans.

Tanmateix, la nit passada la cosa se’m deu haver escapat de les mans perquè aquest matí m’he despertat amb un ull de vellut. Després de donar-li moltes voltes, he pres la decisió, amb el darrer glop del cafè amb llet, que a la nit dormiré amb un bitllet de cinquanta euros ben aferrat a la mà per liquidar els meus deutes.

Pensareu que sóc un tou. Potser sí, però vull evitar a tot preu haver de donar explicacions a la família també de tot allò que faig en somnis.

Microrelat finalista del V Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (2015-16)

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics “I...” va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu últim llibre és "Relacions molt relatives" (Voliana, 2014), finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013.

NO ÉS OR TOT EL QUE LLUU (Un microrelat de Carme Ballús)

La Lola va entrar a la botiga de venda i compra d’or, ben decidida. Repicant talons es va apropar al taulell i quan l’empleat va aixecar el cap per atendre-la, va deixar damunt el taulell una aliança matrimonial d’or i brillants i un braçalet “nomeolvides” d’or blanc, mentre assegurava:

—Aquí li deixo un matrimoni desgraciat.

L’home va somriure a aquella femella arriada i de bon veure:

—Crec que me n’han deixat més d’un, senyora.

—No vull pas ser original, només perdre les joies de vista. Era l’única cosa que brillava entre nosaltres, si em permet la confidència.

Ell li va explicar que, en aquests casos, donaven a la clienta –o al client, encara que aquests eren més escassos- l’opció de la taxació habitual o la inversa.

—La inversa? —va inquirir ella, fent-li un bon vol de pestanyes.

—Ara tinc poc temps, som a punt de plegar. Té a veure amb la quantitat d’odi experimentat cap a la persona que li ha fet els regals. Perquè són regals, oi? Si m’espera fora, li ho explico amb detall tot dinant, què li sembla?

A la Lola li va semblar perfecte. Vivia al bloc de davant i feia dies que el tenia ullat, l’home que treballava a la botiga de venda i compra d’or. Deia a les amigues que s’assemblava al Clooney. Per fi havia trobat el valor per fer-ne, ella també, la taxació.

Nascuda al rovell de l'ou granollerí el 1955, Carme Ballús viu a Les Franqueses i fa de professora a l'Institut A. Cumella de Granollers. Vallesana com la mongeta del ganxet, no escriu -per ara- llibres de cuina, sinó contes i relats breus. Forma part del col·lectiu literari Pep Campei, amb el qual ha publicat la novel·la d'autoria conjunta "L'artefacte". Ha publicat contes en reculls amb d'altres autors i dos reculls propis, "Portes endins" (Marcòlic, 2013) i "Amor, deixa'm dormir" (Marcòlic, 2015), cuits a foc lent i de degustació pausada.

PÈRDUA (Un microrelat de Jordi Bonet-Coll)

D’uns anys ençà, la Lola ho ha perdut gairebé tot: tres mòbils, quatre carteres, sis paraigües, les claus de casa, dos gossos, la paciència, molts cabells i el marit —fart de viure amb una dona tan perdedora. La pèrdua més gruixuda, però, va ser l’oncle Lluís. L’home, amb vuitanta-tres anys acabats de fer, coix i curt de vista, va cometre la temeritat d’acompanyar la Lola a caçar bolets. Enfebrada amb les clapes de rovellons que anava trobant, no el va vigilar prou i l’oncle es va perdre. Un ciclista va trobar-ne el cos al cap d’un mes. Avui fa un any d’allò i està més atabalada que de costum. Posa l’olla al foc i baixa a comprar vi. Quan vol pagar, no troba la targeta. Torna a casa i la busca per tot arreu. L’últim lloc on mira és al rebost: quan encén l’interruptor, l’oncle Lluís l’hi allarga i li diu que l’ha trobada a sobre el pot dels cigrons. Després de donar-li les gràcies, s’adona, aterrida, del que ha passat, pensa en l’olla i en el gas i constata que acaba de perdre l’última cosa que li quedava per perdre.

Microrelat guanyador del V Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (2015-16)

Jordi Bonet-Coll (la Bisbal d'Empordà, 1969) ha publicat un conjunt de relats (T'arriben les veus, premi de narració dels Premis Recull de Blanes de 1999, una novel·la curta (S'ha trencat alguna cosa, Premi Valldaura de Novel·la Memorial Pere Calders de l'any 2003) i un assaig biogràfic creatiu (El llibre del recuit). Va escriure el guió del documental La Bisbal d'Empordà: 100 anys de ciutat i té contes publicats en tres reculls col·lectius. O sigui, només li queda la poesia (improbable) i una novel·la llarga (en procés).