INVASIÓ (Un microrelat de Carles Castell Puig)

(Subtil homenatge a Pere Calders)

La veritat, prefereixo els mosquits d'abans. Et picaven, et despertaven amb el seu brunzit, t'aixecaves adormit i miraves d'esclafar-los amb la mà enfilat dalt d'una cadira. De vegades, ho aconseguies i podies seguir dormint tranquil. D'altres, quan no trobaves la bèstia, o bé fallaves l'envestida, et tocava ficar-te al llit tapat amb el llençol fins al coll, neguitós, sabedor que l'atac es repetiria més tard o més d'hora.

En canvi, els mosquits d'ara són invencibles. No es veuen, no brunzinen i no piquen. I això fa que no t'hi puguis enfrontar. La gent s'enganya pensant i dient que és que ja no n'hi ha. Que amb tanta contaminació, i ara també amb el canvi climàtic, ja no queden ni mosquits.

Però jo sé que no és així. Estan a l'aguait, invisibles i silenciosos, esperant que abaixem la guàrdia per atacar-nos. Encara que fa moltes nits que no dormo, no deixo d'esguardar la foscor i parar l'orella, esperant que tornin per a l'assalt definitiu. Aquí em trobaran, pensant que, la veritat, prefereixo els mosquits d'abans.

Microrelat inclòs al recull "I..." (Premsa d'Osona, 2008)

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics “I...” va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El darrer de tots ha estat “Els cadells de Mas Palou”, guanyador del Premi Vent de Port, de Tremp (Pagès editors, 2013).

UN DÒLAR (Un microrelat de Josep Maria Casals)

Lexington Avenue, 06.15 am. El dia clareja. Hi ha poc trànsit; alguns cotxes que encara duen els llums encesos. Els pocs vianants travessen l'avinguda per on volen. Surt vapor de les fumeres sobre l'asfalt, com a les pel•lícules. New York és com a les pel·lícules.

Jo espero el cotxe blau fosc que m'ha de conduir a Washington, així li ho he dit al noi negre de la gorra de plat que s'ha ofert, amb posat afable i divertit, a cridar-me un taxi a la porta de l'hotel. Refresca; aquesta matinada de mig juny és freda. De cop i volta, s'obren les portes automàtiques corredisses i una noia sobre talons alts i dins d'una bata blanca curta travessa el portal i es planta al costat del noi negre. No es diuen res. Ell aixeca un braç cap el cel i amb dos dits de l'altra mà a la boca fa un xiulet potent. S'atura un taxi groc i li obre la porta. Ella puja apressada i indiferent. Quan s'asseu, el baix de la bata li llisca cames amunt i se li veu tota la cuixa. El noi de la gorra tanca la porta mentre ella s'inclina cap el conductor d'aspecte pakistanès per dir-li on ha d'anar. Té els cabells humits i va sense maquillar. No ha donat propina ni el porter ha semblat esperar-la; és estrany, perquè normalment s'ofenen molt si no reben el dollar de propina. Deuen haver excepcions, però. La noia abaixa el vidre de la finestreta mentre el vehicle es posa en marxa i en aquell instant em mira. Un segon ben just, però la mirada és intencionada. El vehicle s'allunya uns metres i gira per 49 St. Suposo que es tracta d'una prostituta que ha acabat el servei i vol tornar a casa. Em conec i sé que pensaré en aquella mirada i que intentaré descobrir-hi el sentit. Faré hipòtesis però mai no sabré realment què em volia dir, si és que em volia dir alguna cosa. El meu cotxe ja és aquí. El noi corre a obrir-me la porta i jo busco el bitllet d'un dollar que tinc preparat a la butxaca.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Hores d’ara, porta escrits més de 1.600 títols de tirada curta i contingut tècnic precís i pràctic. Aporta relats al web relatsencatala.cat amb el pseudònim SenyorTu.

COMBAT (Un microrelat de Carme Ballús)

Mentre en Joan Gubern cerca l'erecció fent desfilar un exèrcit de dones flamants i veu en el cos flàccid de la seva senyora, la Maria Garcia, les cuixes de la Sharon, els llavis molsuts de la Marilyn i els pits de l'Scarlett, ella col·labora a l'alçament, cada vegada més difícil. I ho fa amb la pròpia guerrilla: canvia la visió de l'envellit Joan per la cara d'en George, el cul eixerit d'en Brad, els ulls blaus d'en Paul.

Normalment, funciona. Costa una mica, sí, però funciona.

Però aquesta nit no hi ha hagut manera. I és que, farts de lluitar, en George s'ha lligat la Sharon, l'Scarlett s'ha endut en Brad a una festa i en Paul i la Marilyn se n'han entornat al cel.

En Joan i la Maria s'han mirat de dalt a baix, desolats: i ara què?

Nascuda al rovell de l'ou granollerí el 1955, Carme Ballús viu a Les Franqueses i fa de professora a l'Institut A. Cumella de Granollers. Vallesana com la mongeta del ganxet, no escriu -per ara- llibres de cuina, sinó contes i relats breus. Forma part del col·lectiu literari Pep Campei, amb el qual ha publicat la novel·la d'autoria conjunta "L'artefacte". Ha publicat contes en reculls amb d'altres autors i un recull propi, "Portes endins" (Marcòlic, 2013), cuit a foc lent i de degustació pausada.

TRUCADA PERDUDA (Un microrelat de Pau Álvarez)

Estava a punt de tancar el negoci de l'any quan va sonar l'estrident polifonia del mòbil, "Collons, el Felip" vaig pensar. Prement un botó vaig rebutjar la trucada i tot seguit vaig desconnectar l'aparell, "Dispensi" vaig murmurar. Quan ja havíem solucionat gairebé tots els serrells, altre cop vaig sentir l'aparell, encara més insistent. Tornava a ser el Felip, el vaig fer callar com vaig poder i em vaig disculpar "No se què passa, està desconnectat. Deu ser un error de software".

Eren les set. Entrava al cotxe, amb el contracte signat, quan vaig rebre una nova trucada del Felip. "Hòstia!". Em vaig emprenyar tant que vaig inutilitzar el telèfon d'una patacada.

Ja de camí, el locutor de ràdio informava: "Aquesta tarda, poc abans de les 7, un avió procedent de Bilbao s'ha estavellat sense deixar supervivents". Un mal pressentiment em va fer anar directament a casa del Felip. En mig de sanglots, la seva dona em va confirmar que el meu amic era a l'avió. Amb el cor encongit li estava ensenyant el que quedava del mòbil, explicant-li què havia passat, quan va trucar de nou: altra vegada el Felip.

Pau Alvarez (Manresa, 1957) és impressor i dissenyador de webs. Ha escrit contes i alguns dels seus microrelats han estat premiats en concursos. És soci fundador de l’associació d’escriptors "Totlletres" de Manresa.

DETRITUS (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Va començar amb les ungles. Per no perdre'n cap, quan se les tallava deixava que caiguessin sobre un drap. En acabar, les desava en una capseta de fusta. La grandesa d'un geni, sentenciava, es manifesta en cada partícula del seu ésser. Quina heretgia llençar aquells bocins íntims a les escombraries! (i no podia menystenir el valor pòstum que els anys atorgarien a les engrunes físiques del millor pintor del moment).

Va habituar el perruquer a retornar-li els cabells que li tallava. L'home, sol·lícit, els escombrava amb delicadesa, com si fossin valuosíssims encenalls d'or. Quan s'afaitava, amb l'ajuda d'un colador havia de destriar els pèls de la barba de la barreja d'escuma i aigua: era laboriós, però sabia que el temps recompensaria aquella feina ingrata. S'obligava a estar sempre alerta: la lleganya que de bon matí li ennuvolava la visió acabava amorosament dipositada en un recipient esterilitzat; el moc expel·lit per un esternut imprevist havia de ser caçat i catalogat, i també el barb sec, la caspa que guspirejava damunt les espatlles, l'ambrosia daurada de les orelles. Les durícies calia estovar-les, arrencar la pell morta amb cura i atresorar-la. Tanta veneració pels seus fluids va conduir-lo a deixar de practicar el sexe per no haver de desprendre's del tresor que niava en els seus testicles. Tampoc no va permetre que mai li extraguessin una gota de sang.

Al seu estudi, l'amuntegament de quadres i llenços a mig acabar competia amb la col·lecció de pots rigorosament etiquetats, ordenats per dates i continguts. Quan li van extreure la vesícula biliar, va exigir que la hi retornessin en formol. El mateix pacte havia acordat amb el cirurgià que li va extirpar el tumor maligne que, sense miraments ni prerrogatives, va enviar-lo a l'altre barri.

Els hereus de l'artista no van saber si meravellar-se o horroritzar-se davant aquella exposició de residus. A la bodega de la casa van descobrir-hi quatre bótes gegantines. No eren bótes de vi.