L'ORDRE DELS FACTORS (Un microrelat de Damià Bardera)

Miquel Ullviu ha après, avui al col·legi, que l'ordre dels factors no altera el producte. "N'està segura, senyoreta?".

"Sí, nen, sí", li ha dit la seva mare. "Evidentment", li ha contestat el seu germà gran. El pare: "Passa a jeure i no em toquis més el collons".

Miquel Ullviu està assegut al lavabo, pensatiu. Acaba de buidar. Es moca i, amb el mateix tros de paper de vàter, es frega el cul. Amb un segon tros de paper de vàter, primer es frega el cul i després s'hi moca.

"Senyoreta, senyoreta...".

Microrelat inclòs al recull Fauna animal (El Cep i la Nansa, 2011)

Damià Bardera Poch (Girona, 1982) és llicenciat en Filosofia. Actualment cursa el Doctorat en la Universitat de Girona. És autor d'"el penúltim vòmit" (Viena Edicions, 2008), Premi Marià Manent de Poesia, "i alguns contes per llegir-los d'amagat" (El cep i la Nansa, 2010), "fauna animal" (El cep i la Nansa, 2011) i "Els homes del sac" (El cep i la Nansa, 2012). En col·laboració amb Eudald Espluga, ha escrit l'assaig "Mediterròniament. La Catalanitat emocional" (Biblioteca del Núvol, 2013).

QUASI-CONTE LAPIDARI D'ANASTASI BLASI (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

"Exigeixo un llit per morir-m'hi", crida Anastasi Blasi. Ho proclama amb un to que no admet rèplica, aquella fermesa que l'ha fet guanyar fortunes, servituds i fidelitats (i alguna enemistat, tot s'ha de dir). Com que a Lavínia saben que cal satisfer les seves voluntats, s'afanyen a complaure'l. El llit és un model sumptuós amb un capçal de filigranes daurades: qualsevol s'hi voldria morir! Però res: passen setmanes, mesos, i creix la controvèrsia: "La mort no es pot encarregar", comenta Serafina Quintana. “Ni te la fan a mida”, rebla Magdalena Marés. Salom somriu: en porta alguna de cap i ara li fa dir al frustrat moribund: "Exigeixo una dona per rebolcar-m'hi". El nou caprici s'interpreta com a una renúncia: com que morir no és al seu abast, Anastasi Blasi s'aboca a desitjos més assequibles. Com sempre, tothom s'apressa a acontentar-lo i li porten la Trinquis. Els grinyols del somier ofeguen gemecs i esbufecs. També camuflen la ranera que sobrevé a Anastasi Blasi quan, feliç, expira.

Microrelat escrit pel llibre col·lectiu Paraula d'Espriu (ARC-Lo Càntich, 2013). La primera frase és extreta del conte El cor del poble del llibre Ariadna al laberint grotesc de Salvador Espriu.

ESTAMPES NADALENQUES (Un microrelat nadalenc de Mercè Bellfort)

Jesuset acabava de néixer. No havien passat ni vint-i-quatre hores de l’esperat esdeveniment que ja va mostrar una sensibilitat fora mida per tot el que l’envoltava. D’entrada va començar pel seu bressolet de palla que li ocasionava una forta coïssor a la pell fins al punt de plorar desconsoladament i copsar, així, l’atenció dels pares. Ells, amatents, van acotxar-lo damunt una pell suau de xai que el calmà a l’instant. Els brams que deixaven anar el bou i la mula també el van atabalar de mala manera: el petit no podia agafar el son amb aquell xivarri infernal. El pare, gran amant de les bèsties, va fer el cor fort i les va fer fora de l’estable. Només d’aquesta manera Jesuset podria dormir com un angelet.

Mentre el menut somniava plàcidament el pares comentaven en veu baixa l’esperit sensible del seu fillet. En poques hores ja havien cedit en un parell de capricis i recordaren que no havia vingut al món per ser una criatura tova i vulnerable, ans al contrari: havia de transformar-se en l’home més fort de la terra. Calia, doncs, posar fil a l'agulla el més aviat possible.

La teoria pedagògica que van confegir en un obrir i tancar d’ulls per obra de l’esperit sant va veure la llum ben aviat. Ajudats per uns pastors que tenien com a veïns, Josep i Maria, que així es deien els progenitors, van preparar un full de ruta per a Jesús –prou ja d’anomenar-lo amb diminutius!–. Es tractava d’oferir-li tot l’amor del món sense donar el seu braç a tòrcer a la primera de canvi.

L’aplicació de les noves regles van arribar al primer any de vida de Jesús quan tot just començava a caminar. En lloc de posar-li aquells barrets “xixoners” per evitar els cops al cap van deixar-lo córrer en llibertat. Les nafres que va acumular van ser considerables però ell, mica en mica, aprenia la lliçó i s’anava fent més destre i valent. Els pastors van col·laborar moltíssim amb tot aquest procés de creixement del nen. Feia uns mesos que la mare ja no l’alletava perquè havia trobat una feina de cosidora al poble i anava de bòlit atenent comandes. Va acceptar l’assistència de l’Agnès, la dona del pastor, que tenia cura del vailet unes vuit hores diàries, i l’alimentava amb la llet exquisida de les cabretes. Més endavant vindrien el pa i els formatges i els embotits. I Jesús ho tolerava tot. S’anava fent un homenet fort com un roure. Fins a tal punt, però, que va guanyar pes, i de forma espectacular. Com que no era aquella la imatge que Jesús havia de donar al món van reconsiderar el tema alimentari i el van obligar a pujar i baixar cada dia cinc vegades pels turons més propers fins que tingués el pes adient. En poques setmanes lluïa una figura envejable que feia girar les pastores de la contrada.

–Redéu! Està bo com el pa! –comentaven també algunes pageses que s’afanyaven a saludar-lo.

Ell, condescendent, respectuós, educat –cal recordar que Josep i Maria s’havien encarregat de fer les tasques instructives del noi amb molta cura i èxit– contestava amb una desimboltura i un coneixement tals que les deixava bocabadades. En aquesta època va començar a donar bones mostres del que seria un dels seus grans dons: la paraula.

Van anar passant els anys, i aquell jove atractiu i espavilat va deixar la família – ben mirat, ja tocava emancipar-se– per atendre altres comeses menys terrenals. Jesús! Que en seria de difícil tot allò que l’esperava! Tanmateix, tenia clar que lluitar amb fermesa i convicció fins a deixar-se la pell per uns ideals caiguts del cel, però amb molt de pes, val a dir, tindrien una transcendència notòria, situant-lo en l’ésser més extraordinari de l’Univers. I això no deixa indiferent ningú. Ni tan sols als més insensibles. Se suposa...

El quadre és "La Sagrada Familia del pajarito", 1649-50 de Murillo

Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa anys que publica els seus relats al web “Relats en Català”. Tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009 i 2011). Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència.

PAU A LA TERRA (Un microrelat nadalenc de Carles Castell Puig)

Al caure la nit, el Pare Noel es va disposar a dur a terme la venjança tantes vegades imaginada al llarg del darrer any. Ben aviat aquell colla d'arrogants mamarratxos s'empassaria els insults i les burles que van gosar adreçar-li els Nadals passats. Encara que el seu cos rabassut i les gruixudes vestimentes li impedien moure’s amb agilitat, aquella petita figura va deixar el seu lloc entre les cintes de la base del tronc i va iniciar de forma lenta i pausada l'ascensió a l'arbre de Nadal. La il·luminació escassa i intermitent de les llums de colors, suspesa de les branques, suposava una dificultat afegida al ja de per si difícil avanç, però amb un notable afany, no exempt de sobresalts, la panxuda figura va aconseguir assolir el punt més alt. Un cop allà, va aplegar les escasses energies que encara li restaven per alçar a pols l'estrella que coronava l'avet i, en un esforç suprem, llançar-la a sobre del pessebre, abans de desplomar-se rendit i esgotat –encara que ben somrient– sobre una branca.

L'estrella va caure exactament davant del portal, a escassos centímetres de la Verge Maria, Sant Josep i el nen Jesús, que –gràcies a Déu– no van prendre mal. No es pot dir el mateix del nodrit grup de pastors, absorts en l'adoració del Messies nounat, que va rebre de ple l'impacte del projectil, que va provocar un elevat nombre de víctimes. Després de la lògica confusió dels primers instants, els pastors il·lesos van decretar que aquella disputa ancestral havia arribat massa lluny i calia posar-hi fi per la via ràpida. Van saltar de la taula i es van dirigir cap a l'arbre armats amb serres i destrals, proferint insults i reclamant venjança. L'estrèpit de les eines i el vaivé de les branques van despertar el Pare Noel en el moment precís en que l'arbre iniciava la seva caiguda. Tan sols va tenir temps de balancejar-se per, amb el pes del seu cos, aconseguir que l'avet es precipités al bell mig del pessebre.

L'endemà al matí, quan el nen va entrar al menjador i va veure per terra l'arbre de Nadal i la taula del pessebre, que taral·lejant cançons de pau i amor havien muntat els carques dels seus progenitors el dia anterior, no va poder reprimir una riallada abans d'instal·lar-se davant de l’ordinador a fer una nova partida del FIFA 2013.

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics “I...” va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El darrer de tots ha estat “Els cadells de Mas Palou”, guanyador del Premi Vent de Port, de Tremp (Pagès editors, 2013).

ANY NOU, VIDA NOVA (Un microrelat nadalenc de Carme Ballús)

Tinc la decisió presa i és ferma. Confesso que els primers dies em va costar molt passejar-me per tot el país: mercats, places i teatres, com més gentada hi hagués, millor. Tants ulls damunt meu! I jo pensava “Se n’adonaran?”. El que més m’ha costat és no parpellejar i mantenir sempre el mateix somriure en expressió hieràtica, com si fos de cartró. Però ningú, per ara, no ha vist res d’estrany.

Quan vam fer el càsting per l’anunci de la televisió no les tenia totes. Vaig avisar per correu que jo, ja duria el capgròs posat des de casa. Que així entrava millor en el personatge. I mira, els devia fer patxoca, perquè em van triar a mi. I ara quan passen l’anunci i em veig baixant del cotxe, primer pla de les meves cames en tocar a terra, mitja fina, taló d’agulla... em sento magnífica. I a la meva cara, crec que ja s’hi ha acostumat tothom. Cert que les dimensions del meu cap no són les habituals, però i què? Hi ha dones que tenen les cames boterudes o el cul molt més gros que el meu i fan la seva vida ben normal. Doncs jo tinc el cap molt gran. Vull poder sortir cada dia a comprar el pa i el diari, a fer un volt pel parc i, cosa que em fa molta il·lusió, a nedar a la piscina. He començat a xatejar amb un senyor de Mataró que vaig conèixer fa poc. Una ànima bessona, amb una testa considerable i molt elegant. Ell ja fa temps que, tip d’estar-se enclaustrat per por del “què diran?” ha fet el pas de sortir pel barri i n’està ben content.

Per això, quan acabi la meva feina com a Grossa de Cap d’Any, no m’amagaré altra vegada a casa. Em posaré texans i bambes –que ja estic tipa d’anar mudada– i sortiré al carrer. I si algú se n’estranya, de veure aquest cap tan formós que tinc, li diré allò tan bonic: “Ningú no és perfecte!”.

                                                                                                     

Les galetes que acompanyen el microrelat són obra de la Chus Castro.

Nascuda al rovell de l’ou granollerí el 1955, Carme Ballús viu a Les Franqueses i fa de professora a l’Institut A. Cumella de Granollers. Vallesana com la mongeta del ganxet, no escriu -per ara- llibres de cuina, sinó contes i relats breus. Forma part del col·lectiu literari Pep Campei, amb el qual ha publicat la novel·la d’autoria conjunta “L’artefacte”. Ha publicat contes en reculls amb d’altres autors i un recull propi, “Portes endins” (Marcòlic, 2012) cuit a foc lent i de degustació pausada.