A LA VORA DEL RIU (Un microrelat de Mª Carme Martín)

Quan va arribar per ocupar la plaça vacant es va enamorar de la noia més bonica de la colònia. Es deia Agnès i era la filla de l’encarregat del torn del matí a la fàbrica. Era bruna i espigada amb les galtes colrades pel sol. L’home, jove i ben plantat, la sotjava amagat rere el cirerer cada cop que ella acompanyava la mare a l’hort de la vora del riu. Tots els diumenges la veia asseguda als bancs de les dones, serena, virtuosa, model de les altres noies i ell creia endevinar ens els ulls clars de l’Agnès una admiració que l’omplia d’orgull. De tant en tant tenia la sort de sentir la seva veu cristal·lina que es penedia de pecats venials. Llavors la tenia tan a prop... Hauria volgut sortir del confessionari, arrencar-se la sotana i posseir-la damunt l’altar de la capella. 

El quadre és d'Edouard Manet.

M. Carme Martín (Manresa, 1964). Sóc llicenciada en Psicologia. Lectora voraç i en els darrers anys escriptora diària. Pertanyo a un col·lectiu de gent que escriu de Manresa i voltants. Ens diem “Totlletres” i tenim un bloc a Wordpress i pàgina a Facebook. El darrer Sant Jordi ens vam autopublicar un llibret d’històries d'amor. Vaig quedar finalista del Concurs de l'Associació de Veïns de Cal Gravat de Manresa, vaig guanyar un accèssit al concurs ”Històries a cel ras” que organitzava el Museu d’Història de Catalunya (contes de 40 paraules) i vaig guanyar el primer premi del Concurs de Microcontes al Mercat de Lletres d’Igualada. Durant els darrers anys he assistit a uns quants tallers sobre escriptura creativa i actualment segueixo un curs de narrativa en l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès.

MEFOMORTASIS (Un microrelat de Maria Cirera)

M’he llevat a les sis en punt. Les sis en punt! Li he preparat l’esmorzar i he escalfat un cassó amb llet. M’he assegut a la cadira i he començat a repicar amb els dits a sobre la taula. Un quart i cinc... dos quarts menys cinc... dos quarts de set. Quan les venes del coll estaven a punt de rebentar-me, he saltat cap a la porta de la seva habitació. He parat l’orella. Res. Un lleuger criiiic-criiiic. M’he begut la llet abans no es refredés del tot i he tornat a seure. Maleït ganàs... a veure qui podrà més, a veure qui dels dos podrà més... El seu pare s’ha llevat arrossegant els peus. M’ha mirat aixecant una cella i sacsejant el cap en senyal de “que no ho veus que amb aquest noi no hi ha res a fer?”. Dit i fet, he tornat a saltar:

–Gregori!

–Criiiic-criiiiiiic.

Pam pam pam pam pam, a la porta.

–Gregoooori! Gre! Go! Ri!

–Criiiic-criiiiiiic.

Al final no he pogut més, ha fet girar la maneta i la porta ha espetegat contra la paret. Em mirava amb els ulls vidriosos des de sota el llit, tot encarcarat, mig tort i repugnant.

–Ja hi tornem a ser amb la història de cada matí! N’estic tipa, eh, n’estic molt tipa. Vols sortir d’aquí sota I anar a treballar? N’estic fins al capdamunt dels teus cuentus. Ni en insecte ni en res, t’has convertit, a tu el que et passa és que ets un gandul! Mare de Déu senyor, quin panorama. Clavadet a son pare…

–Criiiic-criiiiiiic.

Els dibuixos són de Claudio Goldoni, 2004.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius. 

GREIX (Un microrelat de Sílvia Armangué)

Es va estremir de plaer, olorant aquella flaire.

El rap amb gambes i l’amanida de pinyons sobre enciam de fulla de roure tenien un aspecte exquisit.

Cada dia anava al mercat, per triar el més sucós i fresc. Després, el ritual a la cuina. Treia el seu botí de les bosses, el desembolicava tendrament, curosament tallava, posava en aigua, apropava els ingredients que faria servir: oli d’oliva, sal prima i gruixuda; herbes, crema de llet, un gotet de vi triat, alls per trossejar. Quan tot era a punt, es transformava en una artista apassionada; el temps s’esvaïa, callaven les remors del carrer, i altres olors que no fossin les d’aquelles excel·lències que traginava, es tornaven alienes. Ella i el menjar: res més sobre la Terra.

Algunes nits, es despertava amb angoixa de malsons i de suor. Llavors, s’aixecava per posar-se davant el mirall, i es mirava la pell fina, els ulls grans, les mans boniques, els pits petits, l’espatlla airosa. Si no cedia l’angoixa, sortia de l’habitació, enfilava el passadís, intentant no entropessar; arribava a la cuina, obria l’armari prohibit, menjava una galeta integral. Per encalmar-se, havia d’obrir la nevera. Tot era al seu lloc: el plat amb el dinar d’ahir, el berenar i la sopa del vespre; darrera, en altres plats i pots, el dinar, i el berenar, i el sopar i l’esmorzar d’abans d’ahir; a la postada de dalt, encara comestibles, les menges de feia tres, quatre dies; a dalt de tot i al fons, les de feia set, deu dies, curosament apilades; aviat hauria de treure les de més amunt, per fer lloc. Tot anava bé.

Tentinejava de nou entre pots, capses, vasos, dels dies, mesos, passats. Li agradava tenir la prova de que era tot allà i no a dintre seu. I tornava al mirall: la seva figura reduïda a esquelet, sense cap indici de greix, aquell cos immaculat, que no es nodria de carn, la confortava i l’assossegava.

Es va distreure rumiant els ingredients de l’endemà, en com els cuinaria. 

I es va estremir de plaer, olorant aquella flaire.

Microrelat guanyador del Concurs de Microrelats de l'Associació de Relataires en Català 2012-13 ("Pecats capitals"). El quadre és d'Amedeo Modigliani.

Sílvia Armangué. No tinc biografia: sóc casual. No tinc premis literaris. Tampoc no tinc gaires diners. En fi.

A MISSES DITES (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

L’arcàngel sobrevola el poble i, amb un sumptuós batement d’ales, aterra davant de cal fuster.

–Tinc un anunci important a fer –diu quan Josep, el fuster, obre la porta.

–Vostè dirà.

És un taller fosc, però la llum que irradia l’arcàngel li permet entreveure les eines escampades; el terra està entapissat de serradures i encenalls; en un racó, Maria, l’esposa del fuster, alleta un nadó.

–Vostè dirà –repeteix Josep.

El quadre és “La anunciación” (1655-65) de Murillo 

FAR (Un microrelat de Jordi de Manuel)

Des de la seva talaia el faroner albira l’est amb ulls cansats. Veu una mar plana que s’ennegreix a l’horitzó.

Desvia la vista cap al nord. On els boscos enverdien els vessants ara tan sols veu cendra grisa. Roca nua.

Atalaia el sud. Distingeix catifes de matolls secs que esgrogueeixen obagues, frondoses temps enrere.

L’oest prefereix no mirar-lo. S’estima més no veure la costa prostituïda amb totxos i ciment.

La il·lustració és de Guillen Cifré. Aquest microrelat forma part el recull inèdit “Kurts”, amb textos de Jordi de Manuel i il·lustracions de Guillem Cifré.

Jordi de Manuel Barrabín (Barcelona, 1962) és biòleg, professor i escriptor. Ha publicat diverses novel·les i narracions i ha obtingut nombrosos premis literaris. Escriu per a infants, joves i adults i conrea especialment el gènere negre i la ciència-ficció. http://www.jordidemanuel.cat/

Guillem Cifré (Barcelona, 1952). Als anys 70 va iniciar-se al món gràfic a la revista Matarratos. Ha col·laborat com il·lustrador a la televisió (TVE, Canal +) i amb diaris (Avui, El Periódico). Ha estat guardonat amb diversos premis entre els quals destaca el Premi Nacional de Còmic 2009 per l’àlbum il·lustrat Artfòbia II.

EL PRESTIGI DEL CONTESTADOR (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

A l’hora de sopar, m’ha telefonat una noia per si volia contestar una enquesta d’opinió sobre la vaga d’autobusos. Li he dit si ella cobrava per fer la feina de preguntar. La noia m’ha respost que: és clar que sí! Aleshores, l'he fet el següent advertiment: “Jo també. Ho sento molt, però sóc un professional de contestar preguntes i tinc un prestigi. La meva tarifa sense ser excessiva, és important. Domino la majoria de temes. Fins i tot, si paga bé, m’invento paraules i escric discursos a mida”.

Microrelat inclòs al llibre inèdit “El ventríloc tartamut”.

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i “Versions profanes”. I dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà). 

EL VELL JAN (Un microrelat de Mercè Bagaria)

Quan es fa fosc, quan la nit cau i el temps no es mou, el vell Jan no dorm. Ja no té mai son. Fa temps que no sap què és la pau. Sent que li bull el cap, que el pit li fa mal, que, al cor, hi té por.

De xic, el vell Jan va ser faust, dolç, llest i molt ric. Van ser seus els camps de blat de grans com l’or i els camps de naps ben blancs i els verds de cols plens de corbs, i els bous i els jous i els pous... I seus van ser el bosc del nord, on viu l’arç alb, on creix el bruc i el boix, i el bosc del sud amb tres mil pins, i el prat del riu bell i un bé de déu de mill i un munt de flors.

Tos fos! Que trist que és el joc!

El vell Jan viu en un cau buit. Té un trist jaç brut i un gec ben prim, i el fred cru del mes de març, i el brac coix que jeu amb els ulls clucs prop de la llar de foc. Sort que té el gos! Quan té fam, el vell Jan es pren un bol de brou, o un glop de llet amb mel de bruc o un tros de pa sec amb oli i sal o set o vuit nous amb un got de vi bo o tan sols un plat de res.

Fa anys que el vell Jan és cec i els sons són el seu món: el bram del vent, el bruit del bosc, el broll de la font del broc gros, el ball dels joncs, el plor del riu, el cant del gall, el plany del llop... i el pas lent i clar amb què, a poc a poc, ve la mort.

El quadre és de Vincent Van Gogh.

Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia. 

IDENTITAT (Un microrelat de Raquel Casas Agustí)

A la cua de la carnisseria altra vegada l’han confós amb la mateixa dona. Estava farta de repetir sempre el mateix, ella no era Carme Alcalá. Una i altra vegada li insistien que sí que ho era, i li explicaven suposades històries protagonitzades per ella, històries que no coneixia, que si això, que si allò, però Carme, no te’n recordes?, vaja noia, quina pena, quin mal caràcter se t’ha posat noia... De debò, no sóc Carme Alcalá, si us plau, no insisteixi més i deixeu-me tots en pau d’una vegada.

Al carrer, al metro, al metge, al súper, a l’aeroport... Fins i tot una vegada van trucar al seu mòbil i van preguntar per Carme Alcalá. No s’ho podia creure, li va pujar la tensió i li van créixer 50 cabells blancs més; era un autèntic malson.

Però avui, mentre observava els rostres vermellots de les carnisseres, ha arribat al límit de la seva paciència i ha decidit que la brometa no podia durar més. S’ha mirat les mans, s’ha tocat els cabells, el nas, les orelles com comprovant que tot era al seu lloc, com sempre, i s’ha adonat que la solució és molt senzilla: una mica de bótox per aquí i una liposucció per allà. Ha somrigut i ha xiuxiuejat que et fotin i fins mai Carme, destructora, fastigosa usurpadora de la identitat de les persones alienes. I ha arribat el seu torn.

La il·lustració és "Missing Identity" d'Angelia Thompson.

Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal: http://llenguadegat.blogspot.com/

TALA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El dia que el va conèixer, ella va consultar l’horòscop del diari: “avui trobaràs l’home de la teva vida”. La margarita desfullada confirmava el dictamen: “m’estima”. El tarot no va oferir dubtes: mostrava la carta dels enamorats.

En l’escorça d’un arbre, van gravar els seus noms separats per un cor amb una fletxa travessada. Poc després, on hi havia el bosc s’hi va construir una urbanització: allò hauria d’haver servit de presagi.

Microrelat guanyador del 3er Concurs “Tocats de lletres” de Manresa (2012) dedicat a microrelats sobre l’amor. L'il·lustra  "Le Baiser" de P. Picasso (1969)

EXTERIOR (Un microrelat de M. Carme Martín)

La criatura surt del cau lentament. Els ulls, vermells i petits, parpellegen enlluernats. Els peus enormes caminen amb passes feixugues, els braços llargs pengen d’un cos rabassut. El cap massa gran està recobert d’una mena de filferros entercs, com tot el cos nu. Amb ell un núvol pudent s’escampa per la casa deserta. Ha estat la intuïció el que l’ha fet sortir a un món que mai no ha trepitjat. La criatura surt al carrer sota un sol radioactiu i contempla com d’altres edificis comencen a sortir més éssers en els que es reconeix com en un mirall. No està sol.

Microrelat guanyador del Segon Premi en el 2on Concurs de Relats de Por d’Igualada (2012)

M. Carme Martín (Manresa, 1964). Sóc llicenciada en Psicologia. Lectora voraç i en els darrers anys escriptora diària. Pertanyo a un col·lectiu de gent que escriu de Manresa i voltants. Ens diem “Totlletres” i tenim un bloc a Wordpress i pàgina a Facebook. El darrer Sant Jordi ens vam autopublicar un llibret d’històries d'amor. Vaig quedar finalista del Concurs de l'Associació de Veïns de Cal Gravat de Manresa, vaig guanyar un accèssit al concurs ”Històries a cel ras” que organitzava el Museu d’Història de Catalunya (contes de 40 paraules) i vaig guanyar el primer premi del Concurs de Microcontes al Mercat de Lletres d’Igualada. Durant els darrers anys he assistit a uns quants tallers sobre escriptura creativa i actualment segueixo un curs de narrativa en l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès.

L’AMAGATALL DE L’HORROR (Un microrelat de Mireia Rubio)

És negra nit quan surto de l’edifici. La deliberació del Jurat s’ha allargat molt. M’apresso per arribar al cotxe esgarrifada pel record de les imatges i els testimonis. L’horror s’amaga en les escletxes de la quotidianitat.

Les meves passes ressonen amb estrèpit en un carrer que no queda de pas; he aparcat en un infern d’ombres. Gairebé m’agafo el turmell tancant la porta. Però per fi trec l’aire. Voldria fer fora també la por. Aviat seré a casa. Arrenco. Tic-tic-tic... El calfred és inevitable; un pilot taronja m’avisa que algú no s’ha cordat el cinturó en el seient de darrere...

Microrelat guanyador del Primer Premi en el 2on Concurs de Relats de Por d’Igualada (2012)

Mireia Rubio Molín (Igualada, 1972) Llicenciada en Ciències de la Informació per la UAB, treballa com a periodista des de 1995, actualment a l‘emissora municipal Ràdio Nova. Ha estat redactora del diari Regió7 i del Diari d’Igualada. Ha treballat a la Fundació Cal Ble. És membre fundadora (1994) del moviment de cooperació Baula, Comitè Òscar Romero de Santa Margarida de Montbui i col·labora amb diferents entitats culturals i cíviques de l’Anoia. Forma part de l’Associació Escrividors, l'entitat que va impulsar, juntament amb la Biblioteca Central d’Igualada, la inauguració de  la Biblioteca de la Memòria (2001). En aquest col·lectiu dóna a conèixer els seus primers relats inèdits. L’any 2007 va publicar la seva primera novel·la, “El abrazo del náufrago”.

L’HOSTE (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Quan entres al restaurant, sents un pessigolleig a l’estómac. Tens gana, molta gana. Per matar el cuquet, demanes un entrecot. Te l’empasses amb una voracitat insòlita en tu i en demanes un altre. El cambrer arqueja les celles. Devores el segon entrecot amb quatre queixalades, però la gana no et passa: te’n podries cruspir deu i encara tindries un budell buit. “Avui sí que dóna gust veure’t menjar, Onofre”, comenta sorpresa la teva dona, habituada a anys de desídia davant de cada àpat. Per no semblar un golafre, t’estàs de repetir les postres.

Però quan arribes a casa, d’amagat t’aboques a la nevera i endrapes fruites, verdures, formatges, sis iogurts, una dotzena d’ous, un parell de bistecs crus, sagnants, i el llobarro que has comprat pel dinar de l’endemà (amb espines i tot). Sense adonar-te’n has buidat la nevera, però encara estàs famèlic!

Penses que si t’adorms potser et passarà aquest neguit. La teva dona ronca. T’estires al llit. Més que un formigueig, ara a l’estómac hi sents l’anar i venir d’una multitud inquieta. Et palpes la panxa: la tens boteruda i alguna cosa empeny per sortir. El bony s’obre pas a través de la bossa de l’estómac, traspassa dipòsits de greix i capes d’epidermis i, per fi, amb un esclat francament espectacular de sang, apareixo a la superfície. Has de reconèixer que he fet una entrada en escena ben contundent!

Abans de perdre el coneixement, em mires amb la cara desencaixada. Ara sí que t’ha passat la gana, Onofre. A mi, encara no.

Microrelat guanyador del VI Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei (2012). Il·lustra el microrelat un detall del cartell del Festival de Cine de Terror de Molins de Rei 2012.