NUS (Un microrelat d’Esther Blanco Ribot)

Sento la clau al pany. S’enferritja. No he passat la balda! Joan estossega. Va cuit. Sempre hi va. Entra. Suo molt. Nua i paralitzada pel terror escolto com grinyolen les xarneres de l’habitació dels nens. Dormen, ells rai... Els fa un petó? Tanca. Camina insegur pel passadís. Empassega amb el sabater. Tot és tan previsible! Ara és al lavabo. Al de cortesia. Em fa l’efecte que des del meu patíbul ensumo el pixum fètid de cervesa. Fa ombra a l’escletxa de sota de la porta del nostre dormitori. El cor m’explotarà. Per què no ho he aturat abans? Tenir aquest home aquí és del tot suïcida. La maleïda rotija l’ennuega. Se seu als peus del llit per descordar-se les Tod’s. Les rebot contra el sòcol. Malaguanyades! Tinc tots els músculs engarrotats. Si em moc per desentumir-me sabrà que estic desperta. No em convé. Gens. Noto el fregadís de la roba mentre es despulla. La llença a terra. En picar-hi, la sivella del cinturó fa una fressa metàl·lica que m’esmussa. S’estira, nu, sobre del llit. Volta cap aquí, volta cap allà. Que s’aturi, si us plau!

Tres quarts d’hora més tard, quan els ronquets ja són eixordadors, a les enfosques, acompanyo Pere a l’entrada. Ja s’havia adormit. També nu, sota del llit.

Microrelat guanyador del IV Premi “Font de Santa Caterina de Microcontes” (2011) de Montornès del Vallès. L'il·lustra una obra d'Edvard Munch.

Esther Blanco Ribot. Empordanesa. Profe d'Història. Lletraferida. Matinera. Màster en Monoparentalitat (sola amb nen adolescent). Viatgera. Políglota. Filoitaliana. Feliç en un Museu d'Art i en un dia de tramuntana a l'Hotel Empúries. Hiperactiva. Cardiòpata. Sibarita. Incontinent verbal. Caríssima. Misògina. Excessiva. Aficions: música (clàssica i pop); caminar a pas de legionari; col·leccionar "bolsos" i llibres d'història i d'art; un home intel·ligent, cultivat i escultural, amb mans perfectes. Meta a curt termini: demanar excedència per passar un mes a NY amb el meu fill (per això ara em presento a premis: necessito quartos). Meta a mig termini: treballar un o dos anys a Roma per acabar la meva tesi doctoral sobre el Renaixement. Meta a llarg: sobreviure. Càustic sentit de l'humor. 43.

LES PREMONICIONS QUE ES MENGEN LA CUA (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

L’Artemi Puigpelat, que es va quedar sense feina, no li va quedar altre remei que mirar de trobar-ne. Va escriure un currículum no massa engrescador, però ajustat als mèrits de la seva curta carrera de comptable, i va empastifar les bústies de la majoria d’empreses de ciutat. Quan després de dies de repartir, a tort i a dret, els pasquins de la seva vida laboral i veure que no servien de res, a l’Artemi, que es sentia molt frustrat, no se li va ocórrer res més que enviar-se a si mateix el darrer currículum.

A l’endemà, quan el carter va dur la seva carta, li va semblar que l’escena era una premonició d’aquella altra que succeiria un dia qualsevol. Va obrir el sobre i, amb tota amabilitat, va donar resposta a les aspiracions d’aquell jove comptable. Li va prometre feina i diners, i la seguretat de tota una vida.

Al dia següent quan va rebre la nova que l’acceptaven a treballar, l’Artemi es va posar d’allò més content. Va obrir una ampolla de xampany i, embriac, va tenir la sensació d’estar físicament en aquell nou lloc de treball. Li havia costat molt, però per fi havia aconseguit una bona feina.

Microrelat inclòs al llibre inèdit “El ventríloc tartamut”. L'il·lustra "Love letters" de Norman Rockwell, 1920.

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i “Versions profanes”. I dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

EL CINQUÈ DIA (Un microrelat de Maria Cirera)

Melissa va empènyer la porta del bar i va buscar la figura del seu amant amb el cor exaltat. Aquell era el gran dia. Aquell era el dia que havien acordat per fer realitat el somni, trencar amb les seves vides i començar-ne una de nova, conjuntament, només ells dos sols contra el món, a qualsevol racó del planeta.

Quan el va veure, però, per un estrany ressort de la memòria va recordar que Déu havia creat l’home el mateix dia que els cucs i els animals feréstecs. Va seure al seu davant i el va esguardar sense atrevir-se a pronunciar cap paraula. Ara que eren lliures, s’adonava que aquell home era igual que tots els altres, potser, fins i tot, un xic inferior. Quan les seves mirades es van estimbar dins dels ulls de l’altre, van comprendre que estaven tenint el mateix i idèntic pensament.

Afortunadament, havien mentit. Cap dels dos no havia fet les maletes, ni comprat cap bitllet. Tampoc no havien escrit cap carta de comiat a ningú. Aquell vespre, com cada vespre, van tornar a casa a sopar amb les seves respectives famílies.
Il·lustra el microrelat "Summer Evening" d'Edward Hopper, 1947.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

EL REPORTATGE (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

Mil nou-centes vuitanta-tres fotos. Aquesta vegada potser n’ha tirat moltes més del compte però cinc dies a Barcelona no permeten donar treva al disparador de la càmera. El gran plaer no és el viatge en si mateix sinó que és poder veure el món per un forat. I llavors, de retorn a Tòquio, traslladar les imatges a l’ordinador i anar-les seleccionant, classificant, retocant… Mirar i remirar-les una i mil vegades i descobrir paisatges, escenes, monuments exòtics i llunyans enquadrats fa dies a través del visor fotogràfic de la màquina d’altíssima resolució record del seu vuitantè aniversari.

Li agrada la maniobra de traspàs de les fotos al disc dur des de la rèflex. El programa de descàrrega les va mostrant per pantalla amb una fugacitat raonable, a mesura que s’assenten a la carpeta provisional. La targeta de memòria s’allibera d’una càrrega pesant i ell va veient passar a ritme ràpid les estampes capturades durant tot el periple. Deu ser la mateixa sensació que experimenten els que estan en risc de mort imminent. Diu que veuen passar imatges de tota una vida en fraccions de segon. Ho ha llegit en algun lloc, potser al suplement dominical d’un diari, però ara mateix aquesta opressió al tòrax i aquesta violenta sensació d’ofec no li permeten recordar-ho amb precisió.
Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc De res, massa

AMICS (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Ens vam separar sense mirar enrere. Acomiadar-nos, és clar, hauria estat absurd. Intuïa la seva esquena allunyant-se per sempre. Les cames em tremolaven: intentava mantenir el pas ferm, però amb prou feines podia caminar. Tants anys d’amistat! Inseparables des de l’adolescència, havíem compartit estudis, il·lusions, alegries i desenganys. Compartir l’amor de l’Anabel, però, era excessiu.

Ara, amb el cor encongit, comptava les passes que ens distanciaven. Quan vaig sentir l’avís vaig girar-me, bruscament. Hauria volgut disparar a l’aire, però conservar el meu prestigi d’excel·lent tirador també era una qüestió d’honor.

Finalista del mes d’Octubre al I Concurs de Microrelats “La microbiblioteca” de Barberà del Vallès.

PROPOSTA ETIMOLÒGICA (Un microrelat de Joanjo Garcia i Navarro)

–Es cierto– dijo mecánicamente el hombre, sin quitar la vista de las llamas que ardían en la chimenea aquella noche de invierno―; en el Paraíso hay amigos, música, algunos libros; lo único malo de irse al Cielo es que allí el cielo no se ve. (Augusto Monterroso: El paraiso imperfecto)

Quan Eva i Adam arribaren al cel ho trobaren tot al seu gust, com si tornessin de bell nou al paradís. –Han après després de vagarejar pel desert– es repetia content Déu. I no li mancava raó. Els treballs del desterrament els havien forjat el caràcter. Havien perdut la primerenca innocència de la ignorància i ara apreciaven els dons que fruïen. Però en passar els anys descobriren una imperfecció: des del cel no es podia veure

el cel. Així que a les nits d’estiu, asseguts sobre la gespa, esguardaven melangiosos el firmament negre i nu. Fins i tot evocaven amb enyor l’espectacle lumínic de les nits de l’estepa. Per acontentar-los Déu-Totpoderòs, en la seua misericòrdia infinita, creà un altre cel per a que poguessin contemplar les nits estelades. De principi es posaren molt alegres per aquell regal. Jamai els dies van ser uns iguals a altres. N’hi va haver de nuvolats, de boirosos i d’una claredat encegadora. I les nits no tornaren a tenir aquella foscor abissal. Ara sí tot era d’una harmonia acabada. Però en passar els anys començaren a preguntar-se si a aquell cel n’hi hauria un altre Déu. I la curiositat els donà ganes de re-morir-se per re-pujar a aquell altre cel a veure si estava re-Déu. Mirant-los desconcertat, arronsant-se les esquenes Déu-Infinit es lamentà d’haver creat aquella segona estratosfera, aquell recel.

Microrelat guardonat amb l’accèssit al IV Premi “Font de Santa Caterina de Microcontes” (2011) de Montornès del Vallès

Joanjo Garcia i Navarro (València, 1977) és Llicenciat en Història per la Universitat de València. Entre moltes altres ocupacions, ha treballat de professor de secundària tant al País Valencià com al Principat. Actualment cursa el Grau de Llengua i Literatura per la UOC. La seva producció literària es centra en els contes i la poesia.

NADAL LLUMINÓS (Un microrelat nadalenc de Joan Pinyol)

Tot i el fred polar i la fosca creixent, va instal·lar durant tres hores els llums de Nadal entre les branques de l’arbre del jardí. Ho va fer amb tanta passió i devoció pels artilugis elèctrics que no va veure, ni per casualitat, la brillantor natural de l’estel fugaç que li va passar pel damunt.

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal www.joanpinyol.net

ELS REIS MAGS (Un microrelat nadalenc de Maurici Capdet)

Tot i saber que era impossible, el Toni hauria volgut que aquell dia no arribés mai. La innocència de la primera infantesa i la il·lusió d’una màgia inigualable s’havien esfumat per sempre més. Havia esperat massa a explicar-li a l’Arnau que els reis d’orient en realitat eren els pares, que aquells que veia desfilant a la cavalcada eren tres persones disfressades com a tals, que copiava d’amagat la seva carta abans de dur-la al patge, i que, quan la nit abans deia que no tenia gana, no era perquè estigués nerviós per la seva arribada, sinó perquè més tard ell soparia l’àpat que els havien deixat preparat. Havia esperat tant que al final se li van avançar de la manera més habitual: un amic de l’escola havia fet cas omís als seus pares i ho havia xerrat a uns quants companys de classe.

Ara, però, venia el pitjor. I el pitjor no era l’empipament del seu fill causat per la profunda decepció, que segur que seria passatger. Tampoc li preocupava el fet que, per despit, ho pogués xerrar al seu germà petit; l’Arnau era un tros de pa que s’avenia a escoltar quan se li parlava amb franquesa de tu a tu. Sí que l’amoïnava una mica més el fet que ja no el pogués encaminar tant en els regals que demanava, i aquest aspecte el duia a allò que de debò li feia perdre la son: com explicar-li al seu fill que, en el seu cas particular, els reis d’orient tampoc eren els pares i que els regals que rebia cada any provenien d’una organització que s’esforçava perquè cap nen es quedés sense joguines.
Il·lustra el microrelat, "The Three Wise Men", de Brenda York, 2007

Maurici Capdet és un informàtic de lletres, apassionat pels bits i per la literatura al mateix temps. Ha publicat uns quants contes en diferents reculls d’autoria compartida (editorials Cossetània i La Quadriga), i també ha guanyat diversos premis literaris on destaquen el premi Marcel Sentís de Torroja del Priorat, el concurs de relats breus Sant Jordi de Valls i el concurs literari de narrativa curta Els cinc pins de Sant Pere de Ribes. Alguns dels seus contes es poden llegir a El Blog del Maurici.

CONFOSOS (Un microrelat nadalenc de Jesús M. Tibau)

Confosos pel traç que un vol transoceànic de baix cost ha deixat al cel, els Reis Mags d’Orient erren el seu destí. Fan cap a la seu d’un banc en plena crisi financera, i en veure’ls polsosos i amb cara d’emigrants, el director els nega la visita. Decepcionats, llencen els regals a un contenidor gris de rebuig. Algú que remena entre la brossa és convidat per la policia local a anar-se’n a un alberg municipal. Hores després, el camió de les escombraries tritura tot rastre d’aquesta història.

Il·lustració d'Yvonne Gilbert

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011). També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

ESQUERDA (Un microrelat nadalenc de Jordi de Manuel)

Al contestador telefònic es veia un u fent pampallugues. El pare va prémer amb decisió la tecla per escoltar el missatge. Era la veu de l’oncle:
Sóc l’Enric. Què voleu que compri per Reis, al Marc? Què us sembla uns Juegos Reunidos Geyper?
El pare va fer emmudir immediatament l’aparell. Massa tard: un pam rere seu, Marc, astorat, obria com taronges els seus ulls marrons.

Va ser la primera gran esquerda de la seva infantesa.

La il·lustració és de Guillem Cifré. Aquest microrelat forma part del recull inèdit "Kurts", amb textos de Jordi de Manuel i il·lustracions de Guillem Cifré.
Jordi de Manuel Barrabín (Barcelona, 1962) és biòleg, professor i escriptor. Ha publicat diverses novel·les i narracions i ha obtingut nombrosos premis literaris. Escriu per a infants, joves i adults i conrea especialment el gènere negre i la ciència-ficció. www.jordidemanuel.cat

Guillem Cifré (Barcelona, 1952). Als anys 70 va iniciar-se al món gràfic a la revista Matarratos. Ha col·laborat com il·lustrador a la televisió (TVE, Canal +) i amb diaris (Avui, El Periódico). Ha estat guardonat amb diversos premis entre els quals destaca el Premi Nacional de Còmic 2009 per l’àlbum il·lustrat Artfòbia II.

L’ESPERIT DEL NADAL (Un microrelat nadalenc de Maria Cirera)

Com el conte d’aquell rellotge aturat que només marca l’hora un cop cada dotze hores, així mateix, la seva ànima arriba al zenit un cop cada dotze mesos, durant les festes de Nadal.

Pare de família. Treballador exemplar. Mai no es passa cap semàfor en vermell ni acostuma a tocar la botzina. Talla el pastís en porcions perfectame

nt equitatives. Quan es moca, ho fa amb un mocador impol·lut i quadrat. Recorda dates d’aniversaris, efemèrides i tota mena de festes assenyalades, inclosa la del seu casament. Es treu els pèls del nas i de les orelles amb regularitat i precisió. Recull totes i cadascuna de les caquetes que el Perli, el seu gos llebrer, escampa per aquí n’enllà. I, per Sant Joan, se li escapa una rialla maliciosa quan recorda que només queden sis mesos per al moment culminant.

Nadal, sense cap mena de dubte, és un gran dia. El goig batega dins del seu cor enfollit d’il·lusió. Ha arribat el moment, enrere la mediocritat de la vida. Ben endins del seu ésser floreix una flor negra, ja ningú no el pot fer enrere! Ja ningú no el pot parar! Davant d’un centenar de persones colpides de terror, crida fins al desesma:
—Que comenci, doncs, la guerra contra el poder etern. Veniu, fúries de l’infern! I que s’esberli la terraaaa!!!!!

Il·lustra el microrelat, un fotograma de "It's a wonderful life" (Frank Capra, 1946).

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

UNA HISTÒRIA DIVINA (Un microrelat nadalenc de Mercè Bellfort)

Encabit en la menjadora d’un petit estable de Betlem, un infant, acabat de néixer, no parava de tremolar. Malgrat l’alè reconfortant d’un bou i d’una mula que actuaven d’escalfadors casolans, i el caliu de la mirada joiosa d’uns pares amorosos, el menut, anomenat Jesús, no parava de tremolar.

Passats dos dies el nadó encara seguia amb el mateix neguit. La inquietud començà a fer-se palesa a la cara de Josep i Maria, els seus progenitors, en veure que no se’n sortien. Primer l’abrigaren amb una pell de xai més gran per tal de combatre les baixes temperatures que oferia aquell desembre congelat. Després, en comprovar que el nou vestidet no feia l’efecte desitjat, en Josep va decidir prendre la iniciativa, i no quedar-se més temps palplantat aguantant el bastó. Així doncs, es posà mans a l’obra.

Com que era un fuster de mans fines i cap despert no tardà massa a fer una porta com Déu mana. D’aquesta manera la salut del petit Jesús quedava assegurada. Un cop enllestida la feina amb l’aprovació de la seva esposa Maria, semblava que tot aniria pel bon camí. Malauradament, però, la construcció de la porta protectora no va apaivagar la tremolor de l’Infant.

Van haver de passar uns dies més, fins que els desesperats pares entenguessin què li passava al seu fillet. Tot es va acabar quan van aparèixer els Reis Mags d’Orient caminant entre els pastors. No portaven ni or, ni encens, ni mirra. Ni camells altius, ni vestits pomposos. Només portaven cistells plens d’ous, pa, i fruits secs.

El nen Jesús va deixar de tremolar. La por que portava al cos s’havia fos: aquelles ofrenes conjuntes eren el primer indici que les classes socials no existirien mai, i la societat de consum seria anul·lada, i les injustícies dissoltes, i les enveges desaparegudes. I l’amor, per fi, regnaria en el si de la humanitat.

Ben mirat, ja no li caldria fer sermons a la muntanya envoltat de masses que escoltarien debades els Evangelis. I, el més tranquil·litzador de tot, seria constatar que li esperaria una mort més digna.

Il·lustra el microrelat "Three Wise Guys", obra de Brenda York, 2011.

Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa tres anys que publica els seus relats al web “Relats en Català”. Tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009). Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència.