En
Josep i la Maria s'adonen de la sort que van tenir quan, en lloc d'anar a
Rússia, la Xina o el Congo a adoptar una criatura, es van resignar a acollir-ne
una de fabricació nacional. És clar que els ha sortit tan ploranera,
malagraïda, desordenada, rebeca i malcarada que ara mateix l'acaben de tornar
al centre on l'havien anat a buscar. La Mirna, que no s'ha adaptat a la seva
manera de viure còmoda, sofisticada, tocada i posada, no ha parat de fer-los
quedar malament amb els amics que no s'han estat de plànyer-los per una tria
tan poc convenient. La parella està contenta perquè s'ha tret un bon pes de
sobre. Com s'ho haurien fet per tornar-la a Rússia? Tots dos han decidit que no
en parlaran més, com si la nena no hagués existit, i que esborraran aquest
trist capítol que entelava l'harmonia d'un matrimoni exemplar. Confien que quan
arribin al pis, els de la casa de mobles s'hauran emportat aquell bé de Déu de
color de rosa que havien comprat amb tanta il·lusió. I que el fuster ja haurà
instal·lat a la terrassa la caseta de fusta. Ara passaran per la botiga i s'hi
miraran molt, no fos cas que tampoc no l'encertessin amb el gos.
Microrelat inclòs al
llibre Jocs d'infants (Proteus, 2011)
Joaquim Carbó (Caldes
de Malavella, 1932) és autor de més de cent llibres, entre obres per a nois i
noies i per a adults. Redactor de la revista Cavall fort i
membre del col·lectiu Ofèlia Dracs. Guanyador del premi Víctor
Català per Solucions provisionals (1965), va ser finalista del Sant
Jordi amb Els orangutans (1966, Males Herbes 2017). És autor dels
llibres de microrelats Bonsais de paper (Edi-Liber 1993), El
jardí de Lil·liput (Pagès, 1994) i Jocs
d'infants (Proteus, 2011).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada