Es va deixar caure sobre el pedrís del costat de la porta. Va repenjar
l’esquena a la paret i va tancar els ulls amb la calidesa del sol del migdia.
Sostenia la destral sobre les cames mentre passava les mans amunt i avall pel
mànec. El va inundar tot el cansament d’una llarga vida.
Sempre havia escarnit els que deien que es comunicaven amb la natura.
Com aquells hippies que s’havien instal·lat sense permís al mas mig enrunat i
feien bestieses al SEU bosc. S’abraçaven als arbres, oloraven herbes, parlaven
amb els animals. Una colla de torrats que no sabien què era treballar cada dia
a la muntanya. Estava envoltats de beneits que tenien la barra de dir que el
boig era ell.
Però ara havia de reconèixer que podia llegir amb els dits la història de
la fusta, com si estigués gravada en el mànec de la destral: el dia llunyà que
la gla de roure va germinar i el plançó va créixer vigorós cap al cel; les
glaçades, sequeres i tempestes que van dibuixar cada anell de la fusta; el matí
que el van tallar per transformar-lo en mobles, en bigues, en llenya; en aquell
mànec.
Fins la darrera línia del relat, escrita feia només una estona amb la
sang calenta que encara regalimava fulla avall.
Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor
en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació
dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats
curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des
de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls
col·lectius. El seu llibre Relacions molt
relatives (Voliana, 2014) va ser finalista del Premi El Lector de l'Odissea
2013. El seu últim recull és Set pecats
(Edicions del Bullent, 2018), premi Soler i Estruch.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada