Va pensar que es
reia d’ella. El noi, que sempre li havia retret la seva falta de sentit de
l’humor, plorava de tant de riure. No sap com li ha sortit de fer un petit
discurs metafísic a la sortida de l’institut. Ha explicat que en una altra vida
havia viscut dins d’una tija de bambú, com a cèl·lula vegetal envoltada
d’infinitud, i que sabia que aquesta espècie vegetal construïa unes arrels molt
fondes i que abans de fer créixer les canyes passaven anys. Per això, perquè
estava tan ben arrelada, les tiges quan sortien s’estiraven a tota velocitat i
deixaven espais buits que acollien l’eternitat entre els nusos ben forts.
L’explicació no tenia res de graciós però el seu company es moria de riure.
Va callar. No diria a
ningú que cada nit somiava amb un arbre de bambú gegant, que hi entrava a dins
i s’instal·lava en un segment d’eternitat i escoltava cants celestials, purs
harmònics, i que gràcies a això es despertava fresca com una rosa. No diria a
ningú que amb les píndoles nocturnes de bambú ja no en tenia prou i que havia
decidit que es quedaria per sempre a dins del segment vegetal, buit i infinit,
en un somni etern, lluny de burletes.
Nascuda a Cerbi, és doctora en
Biologia i formada en guió audiovisual i tècniques editorials. Ha treballat
d’investigadora científica, professora universitària i editora de llibres
científics. És autora de La nit als
armaris (Voliana Edicions, 2012, edició revisada 2016) i Cròniques de Kaneai (Voliana Edicions,
2017). Podeu consultar el seu bloc: raquelpicolo.net
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada