No és que ho fes per molestar, o per impressionar,
més aviat era un acte reflex, un tic, un costum. Per a molta gent era
desagradable veure com s’introduïa el dit mig per l’extrem de la lacrimal i,
fent palanca, extreia el globus de vidre. Llavors el fregava amb un drap de
pelfa fins que amb l’altre ull, el bo, el veia net i brillant. Per posar-se’l,
s’aixecava la parpella superior —era llavors quan mostrava la cavitat fosca— i
empenyent el mateix globus pressionava la conjuntiva corneal inferior per
acabar d’encaixar-se’l.
Aquesta escena, tan anguniosa pels que la
contemplaven, va deixa de produir-se quan li van implantar l’ull digital. Però
al cap de poques setmanes, en adonar-se que li faltaven tres dents i dos
queixals, i que les peces que li quedaven no tenien gaire bon aspecte, es va
comprar una dentadura postissa en un basar xinès.
Josep Maria Casals (Prades, 1950)
és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrrelats han estat
publicats en obres col·lectives i al web "Relats en Català".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada