La casa estimava
la Júlia, l’havia estimada des que era una criatura sense que ella se n’adonés,
sense que pogués adonar-se’n. De petita s’embadalia amb el polsim que queia del
sostre com una nevada, però mai no va saber que era la casa que jugava amb
ella. Quan la Júlia no hi era, els vidres s’entelaven d’enyorança. Els
radiadors, en començar l’hivern, feien cruixits de joia anticipant el contacte
de les seves mans. L’aigua freda la sorprenia expressament, de vegades, només
per veure com feia saltirons tota nua. Algunes bombetes brillaven més del
compte, radiants d’alegria per la seva presència, i de vegades es fonien de
plaer pel sol fet de fer-li llum. Era una casa que tocava de peus a terra,
ferma, massissa i segura d’ella mateixa com l’home que no havia arribat a
conèixer. Hi havia corrents d’aire que li xiuxiuejaven galanteries, rajoles que
trepidaven lleugerament per acariciar-li els peus, armaris que li tiraven l’alè
quan els obria, cortines que s’estufaven tot just per fregar-la.
Quan la Júlia va
morir, va començar a haver-hi goteres. Irreparables. I els vidres es van entelar irremissiblement com si
tinguessin cataractes.
Josep Sampere i Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas urbanas, un estudi desenfadat
però rigorós sobre el folklore contemporani. L’any 2004 va obtenir el premi
Vaixell de Vapor per El Mar de la
Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit novel·les juvenils força
atípiques, com ara 32 d’octubre, El dimoni de la tarda (finalista del
Gran Angular 2007) La nit dels ocells
transparents i Sis cors a l’altra
banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el seu
currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i
nombroses sèries infantils celebèrrimes com El
Capità Calçotets i Molly Moon. La
seva última novel·la publicada és Aquesta
nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada