El metge era
un home enterc. Es movia amb l'encarcarament dels androides de les pel·lícules
antigues i el rostre semblava tallat d'una sola peça i sense polir, ple
d'arestes. Un rostre idoni per comunicar males notícies, anunciar terminis
fatídics o prescriure sedants, narcòtics i cures pal·liatives.
La dona se'l
mirava amb les celles molt arrufades i uns ulls aigualits a punt de vessar. El
llavi inferior li tremolava.
—No hi ha
res a fer, doncs? —va insistir. La veu se li esquerdava.
El malalt
tenia els ulls tancats, la pell groguenca, entresuada, el cabell despentinat i lluent,
la mandíbula pengim-penjam. De la cova ennegrida de la boca en sortia una
ranera que, francament, no augurava res de bo.
Però,
finalment, el doctor va parlar:
—Se'n
sortirà. No pateixi, senyora. En una setmaneta tindrem el seu marit fresc com
una rosa.
En un metge
tan avesat a la catàstrofe, les paraules no li van sortir naturals, com si un
jutge acostumat a dictar sentències de mort hagués d'absoldre un acusat. Però era veritat. Per
fer el dictamen més convincent, va forçar un somriure. Però la cara de la dona,
lluny d'expressar alleujament o alegria, es va congelar en una expressió
estranya. Un rictus de decepció, va pensar el doctor.
Per sort, el
malalt tenia els ulls tancats.
Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és
autor d'Els reptes de Vladimir (2010),
Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina,
2012), Les mil i una (Témenos, 2015),
Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes,
2018)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada