dimarts, 27 de juny del 2017

UNA PLATA D'ENCIAM (Un microrelat de Lluís Julian Barrachina)

És un bon lloc aquest. Un parc infantil en un festiu congrega tota mena de gent: nens, avis, mares i pares, parelletes joves, jubilats… Un bon ventall on poder escollir. Però millor no escollir, que decideixi l'atzar, com sempre.

Comencem: una plata d'enciam ben amanida ben amanida, una plata d'enciam ben amanida amb oli i sal. Hi sucarem un tros de pa per qui toqui per qui toqui. Hi sucarem un tros de pa, per qui to-qui, to-ca-rà! La noia del gersei vermell. M'agrada! El nen no sembla que sigui seu, massa joveneta.

La veritat és que hi frueixo del que ve ara: dies i setmanes de seguir-la i investigar-la. Fins a saber-ho tot: l'edat, el nom, on viu, què li agrada, aspiracions, si té parella... Arribaré a saber-ho tot d'ella. Ni un enamorat arribaria mai a conèixer-la tan bé com jo la coneixeré.

I després el darrer acte, la intimitat absoluta: la sacrificaré. A aquesta intueixo que serà amb les mans, voldré tocar-la. Potser l'escanyaré. Quan la conegui millor ho decidiré, sí, però intueixo que l'escanyaré.

La policia, com sempre, no sabrà per on començar, ni mòbil, ni pistes, ni ningú proper que se'n benefici. Tants anys, tants cops i tan perduts!

Ep! Que se'n va. Paciència, a seguir-la, primer de tot esbrinar on viu.

La fotografia és de Joseph Shields.

Em dic Lluís Julian Barrachina i sóc escriptor. O pateixo de la malaltia d'escriure. Perquè se’m fica una idea o un argument al cap i fins que no l’escric m’obsessiono i pateixo. L’últim, per exemple, és el cas d’un psicòpata que mata les seves víctimes a l’atzar, en una mena de sorteig que va fent pel carrer. Com quan érem petits: una plata d'enciam ben amanida ben amanida, una plata d'enciam ben amanida amb oli i sal. Hi sucarem un tros de pa per qui toqui per qui toqui. Hi sucarem un tros de pa, per qui to-qui, to-ca-rà!  I escollíem el que parava.

La idea m’ha estat voltant durant un parell de setmanes, obsessionant-me a totes hores, he pensat i repensat el personatge i la situació, en el meu pensament l’he descrit tan exactament (aspecte, gestos, parlar...) que gairebé se m’ha fet real. I quan ja no podia més he parit el relat i he pogut descansar.

I la majoria dels meus arguments són d’aquesta mena; estranys, perillosos, monstruosos. I a vegades em pregunto: i si arriba el dia que no puc escriure i el text no surt? Què passarà? Em tornaré boig per l’obsessió? O bé, encara pitjor hauré de passar a l’acció i acomplir l’argument monstruós o criminal que he imaginat?

1 comentari:

  1. quan cantàvem la cançoneta, a mi em venia taaant de gust l'enciam...sobretot, l'oli i la sal..mmm.
    Felicitats, un microrelat auster, no obstant musical, un parc com un circ, un malvat/boig indestriable...un qualsevol de nosaltres.

    ResponElimina