dimecres, 7 de juny del 2017

EL COL·LECCIONISTA (Un microrelat de Jordi Puig)

A ella li agradava molt anar en motocicleta. A mi m’agrada molt col·leccionar segells on surtin tota mena de vehicles. Però, a part d’això, no teníem res més en comú. Noti’s que, en el seu cas, faig servir el passat perquè, a hores d’ara i com a conseqüència d’haver perdut el contacte, desconec si encara manté la mateixa afició, encara que m’hi jugaria el coll a que sí. El primer dia, els nervis de la cita van ser el motiu pel qual vaig arribar tard. Ella no, clar, venia en moto. Em digué que havia trobar trànsit a la ronda Sant Antoni i s’havia hagut de desviar, que a Floridablanca hi feien obres i un semàfor espatllat a la cruïlla de XXX amb YYY l’havia feta anar per tres carrers que no havia previst, però malgrat els inconvenients, havia arribat a l’hora. No com jo. No crec que tantes explicacions fossin un retret a la meva tardança, sinó més aviat un indicatiu de la seva habilitat a l’hora de conduir. La vaig portar a un restaurant nou del barri que es veia lluminós i convidava a entrar-hi. Durant el sopar, ella va estar parlant de, almenys, vuit models diferents de motocicleta que havia conduït al llarg de la seva vida. Jo me l’escoltava per deferència i també per educació però, sincerament, m’importaven ben poc les motos i les característiques de cada cilindrada. Per contraatacar, i també per deixar clar de bon principi quines eren les meves aficions, li vaig contar com, des d’adolescent i perquè suposo que aquesta és l’edat en que un s’enganxa a les més absurdes i banals activitats, vaig començar a col·leccionar segells de vehicles sense saber ben bé perquè. En tinc de molts països, però vaig notar que això, a ella, també semblava no interessar-li pas gaire i jo no podia deixar de xerrar, pres de la verborrea incontrolada que sempre m’agafa quan estic nerviós.

Al final, vam trobar un punt en comú quan vaig treure el tema del segell de la Ducati Apollo i la història escabrosa que s’hi amaga al darrere, que ella ja coneixia i segur que vosaltres també, si sou aficionats al tema.

Dissortadament, això va ser tot. L’encanteri només va durar els minuts en què la història va romandre sobre la taula. Encabat de sopar, ens vam dir adéu i vaig guardar la seva imatge dins l’àlbum de records, entre els segells de la Pomerània Occidental i els de l'Alta Vall del Rin Mitjà, regions de les quals en recomano encaridament la visita.

Jordi Puig (Badalona, 1970) és bibliotecari i escriu sempre que pot. Ha guanyat el III Premi d'Escriptura Creativa del club TR3SC (2010) i el VII Premi de Narrativa Curta L'Illa-Vadelletra (2016). També ha participat en el recull de contes eròtics A l'ombra del Decameró (Gregal, 2014) i recentment acaba de publicar la seva primera novel·la, Mala peça al tauler (Stonberg, 2016), un thriller esbojarrat al voltant del món dels escacs. Manté El Blog de l'ArbreVermell.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada