dilluns, 27 de febrer de 2017

PRODUCTES DE PROXIMITAT (Un microrelat de Josep Sampere)

A primera vista, per dir-ho així, semblava un d’aquells restaurants alternatius en què sopaves a les fosques amb el propòsit pedagògic d’endevinar què tenies al plat. Malgrat les aparences, però, els que hi havien estat insinuaven que era una experiència radicalment diferent. Ho insinuaven, dic, perquè el dret d’admissió exigia el jurament de no revelar cap detall del menú ni de la posada en escena. Un menú, insinuaven amb reticència, que et permetia gaudir d’un maridatge mai vist del sentit del gust amb el del tacte.

A primera vista, em va fer l’efecte que el primer i únic plat consistia en una ració modesta de pernil. Al cap de quatre bocinets temptatius, però, em vaig adonar que era el pernil més melós i exquisit que havia tastat mai. Es desfeia literalment a la boca, com el cos de Crist, i t’hi deixava un regust absolutament diví, com si m’haguessin servit un carpaccio fet amb la carn de l’anyell de Déu.

Quan ja me n’havia menjat dos talls, vaig notar que la persona que tenia al davant em premia i m’estirava el braç per fer-me anar cap a ell. Cap a ella, més aviat, ja que la mà se’m va enfonsar de sobte en un parells de pits grossos i molsuts. Una fusió de sexe anònim amb gastronomia? Era aquell el gran secret? Segurament que sí, misteri resolt, ja que la dona invisible em va començar a recórrer la cuixa amb el peu, per sota la taula. El maridatge del pernil amb el sexe imminent em van produir esgarrifances voluptuoses, que em van empènyer a descalçar-me i allargar la cama per anar escalant la cuixa molsuda i melosa com el pernil que se’m fonia a la boca, fins que el peu, un cop a l’entrecuix, se’m va estimbar de sobte en un buit imprevist i imprevisible.

Perquè per més que insistís, per més que la busqués, només vaig trobar una cama. L’altra s’havia fos.

Josep Sampere i Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani. L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit novel·les juvenils força atípiques, com ara 32 d’octubre, El dimoni de la tarda (finalista del Gran Angular 2007) La nit dels ocells transparents i Sis cors a l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i nombroses sèries infantils celebèrrimes com El Capità Calçotets i Molly Moon. La seva última novel·la publicada és Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).

2 comentaris:

  1. sublim, com sempre...si Freud agués probat el pernil...

    ResponElimina
  2. Gràcies, Pere. No res, un modest homenatge a les noies que els clàssics espanyols anomenaven "jamonas".

    ResponElimina