dimecres, 13 d’abril de 2016

TREN (Un microrelat de Marta Pérez i Sierra)

Un nen plora a coll i bé. Té gana i el cansament li regalima per la pell. El seu pare el subjecta per un fil de saliva, les minses restes de l’únic àpat que han fet en quatre dies. Tota la força concentrada en els ulls pendents de la policia de frontera que els impedeix passar. A ells i als milers que esperen asseguts al terra de l’estació del tren sota el sol d’agost. No hi ha res més a fer que esperar i esperar, i no saben què.

Uns 5.000 immigrants han creuat durant les últimes hores des de Macedònia a Sèrbia en el seu llarg camí cap al nord o centre d'Europa...

La frontera que atura la guerra en una ratlla fictícia. Una taronja macada partida en dos.

En un intent desesperat de sobreviure, uns i altres, corren empaitant-se. Els peus feixucs aixequen pols. Partícules mínimes de frontera suspeses entre les primeres llums del dia. Un lleuger ventet les manté ingràvides.

El nen a coll i be que plora gana assenyala al pare la pols que sura en l’aire, en un joc d’entrellums fora de context. No pot haver-hi bellesa ni fantasia enmig d’un desastre, entre tanta inhumanitat. El pare li somriu i s’acosta al globus de pols, com una mantellina brodada en la foscor del desesper. El nen intenta agafar els brins de llum amb les seves manetes famolenques. Per uns instants tot s’alenteix. S’obliden els budells buits i l’estretor. El pare agafa fort al nen per les cames i arrenca a córrer. Ara si que no hi ha qui l’aturi, tant se val la policia i els gasos lacrimògens. Córrer i córrer, cap al tren, cap a l’oportunitat, cap a l’única sortida possible.

El nen encara amb les manetes enlaire fins que els gasos lacrimògens l’obligaran a aclucar els ulls, tot defensant-se. Fins que els genolls del pare es doblegaran i un vòmit impossible acabarà de buidar-los el cos. Estesos al terra, el nen buscarà els dits del pare. Un dit, només.

No sabrem si plorarà. El seu crit ofegarà tots els altres sorolls.

Microrelat inclòs al recull inèdit Compte amb el buit. 

Marta Pérez i Sierra va néixer a Barcelona l'any 1957. Amb Dones d'heura (Pagès Editors, 2011) va obtenir el Premi Jordi Pàmies 2010 de poesia de Guissona. També ha publicat el llibre de relats curts I demà, l'atzar (Ed. Setzevents, 2009) i els poemaris Sexe Mòbil Singular (Viena Edicions, 2002), Fil per randa (Bubok, 2008), boCins (Bubok, 2012) i Si goso dir-li un mot d'amant (Ed. Cims, 2013). El seu últim llibre és M'he empassat la lluna (Viena Edicions, 2015).

6 comentaris:

  1. Sintetitzar la violència i l'horror en un microrelat no és gens fàcil però en aquest cas està més que aconsseguit. M'encanta el text. Felicitats a l'autora

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Mikel!
    Gràcies, Jordi, per publicar-lo.

    ResponElimina
  3. Espantós episodi narrat amb la delicadesa que és marca de la casa. Moltes felicitats, reina lunar.

    ResponElimina
  4. gràcies Marta per fer-ho ... no cal res més gràcies

    ResponElimina