JOCS VIOLENTS (Un microrelat de Frederic Blanco)

Sens cap mena de dubte, en Marçal Valls era el qui millor moria. 

Això era al jardí d'una escola amb jardí en una torre modernista de Sarrià. Corrien els temps sèpia, quan en John Wayne tan sols mastegava castellà. Els dilluns, en els nostres jocs de l'hora d'esbarjo, la brivalla engegàvem les emocions que contingudament cada u havia viscut el dissabte a la tarda davant la pantalla de casa. 

En Marçal, ja fos el facinerós més buscat, xèrif del comtat, suorós maquinista de la transcontinental o cabdill arapahoe, sempre que era cosit a trets per l'enemic de torn, moria amb un gest noble i encantador; un rictus agònic d'una harmonia i gracilitat inigualables. TÀ!! TÀ!! i ell de puntetes, amb l'esquena arquejada enrere i el cap lleugerament vinclat a la dreta, els ulls clucs i la boca entreoberta, el braç dret alçat però amb el canell mort, la mà esquerra sobre el pit –totes les ferides les rebia al pit, encara que un canalla l'hagués disparat per l'esquena–, així dos segons... i queia a plom.

Bravo!! dringava en algun racó dins meu. Els altres gastàvem un morir maldestre. Semblava que ensopeguéssim o que ens llencéssim a atrapar un saltamartí o el qui tenia un defallir més calm, semblava que s'estirés a terra a descansar en pau una estoneta. 

Jo em delia per matar en Marçal Valls. Sempre que podia corria a finar-lo. I si era del meu bàndol i l'abatien, jo corria en mig la batussa al seu encontre i, TXIC-TXAC!! amb un ràpid gest de la mà sobre el cadàver, semblant al d'obrir un candau, en Marçal quedava expeditivament ressuscitat i llest per regalar-nos el seu següent trànsit.

Va deixar de venir a escola. 

Ningú va saber perquè. Ningú va pretendre saber perquè. Quan s'és nen hi ha coses que passen, i prou. I ens va deixar; del tot ignorant de les incipients experiències estètiques que, ja de ben petits, ens va oferir tan generosament i amb tant de sacrifici.

Microrelat finalista del V Concurs “ARC a la ràdio” (2014-15). L'il·lustra un fotograma de “Rio Bravo” (Howard Hawks, 1959)

Frederic Blanco i del Prado (Barcelona 1963). El meu primer premi literari el vaig guanyar al concurs que l'escola va convocar per Sant Jordi quan feia 3r de BUP. El meu últim premi també. Això sí, el vaig rebre de mans del meu professor Francesc Garriga i Barata (premi Carles Riba 2012). El Sr Garriga em deia que escrivís, que escrivís molt. Amb el consell del Sr Garriga vaig fer el que tots els adolescents fan amb els consells dels seus bons professors i em vaig dedicar a la música. Actualment sóc professor de música de secundària (feina certament gratificant) i aconsello els meus alumnes adolescents que facin molta música. A part d'això, i ara que els meus fills comencen a ser grans (només la petita fa una mica de música), jo vaig trobant temps per pensar en el Sr Garriga, llegir-lo i escriure... una miqueta. La meva activitat literària és purament terapèutica i em permet, juntament amb l'humor i la natació, mantenir la ment en un equilibri suficientment estable i el tarannà en uns mínims acceptables de civilitat. Penjo alguns dels meus escrits a Relats en Català amb el pseudo-pseudònim de frederic.