dimarts, 13 de gener de 2015

CANVI D'ARMARI (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

A casa tenim un armari per guardar-hi cadàvers.

De seguida que mor algú –un familiar, un amic, un veí– l'entaforem a l'armari, ben envoltat de naftalina i d'un ambientador amb efluvis florals. D'entrada, no volíem que l'armari tingués només un ús funerari (no anem tan sobrats de mobles). Però, de mica en mica, els morts es van anar apropiant de l'espai i vam haver de treure les americanes i els vestits perquè temíem que ens taquessin la roba o que els traspassessin l'olor (els perfums, a vegades, no donen l'abast).

El nostre armari agrada a tothom: als nens els provoca esgarrifances d'emoció (ja se sap que, per naturalesa, la canalla té tirada a les diversions sinistres); als pares ens suposa un instrument didàctic valuosíssim poder mostrar als fills un aspecte de l'existència que massa sovint se'ls oculta i, de passada, l'amenaça de tancar-los a “l'armari dels morts” és un recurs dissuasiu eficaç davant les rebequeries; els avis valoren la companyia permanent que sempre tenen a casa i la tranquil·litat de saber que, quan els arribi el moment, descansaran ben a prop nostre.


I cada any, en arribar el bon temps, fem canvi d'armari, un hàbit de tota la vida (per allò de tenir més a mà la roba d'abric a l'hivern o els vestits curts a l'estiu) però que des que tenim inquilins s'ha tornat una necessitat indefugible: no som aprensius, però la descomposició converteix els nostres difunts en un amuntegament desordenat d'ossos i, per molt que ens els estimem, convé buscar-los un indret més acollidor pel descans definitiu (i, a més, cal fer lloc per encabir nous cossos: tenim molta demanda!). Aquest dia fem festa grossa: obrim l'armari i les finestres i, renovats l'aire i les despulles, plantem els estimats cadàvers al jardí, en una cerimònia entranyable que atrau a bona part del veïnat. I molts no poden estar-se de comentar, amb enveja: “els Armangué sí que tenen un bon fons d'armari!”.

1 comentari:

  1. Ai que em trenco!! I m'encanta veure a la meva nissaga protagonista de tant d'esperpento. També tenim fama de lladrots: a un besavi meu, metge i gran lector entre d'altres aficions, els amics l'anomenàven "Armangàrius, roba diàrius". Un altre honor familiar, doncs, aquesta entrada protagonista a "La bona confitura".

    ResponElimina