Que m’haguessin crescut els dos ullals fins a tocar el llavi inferior no havia de ser motiu d’alarma. “No traiem conclusions precipitades”, vaig comentar a la meva dona, que em mirava esporuguida. Enemic de supersticions i de llegendes sense fonament, vaig decidir que aquella imprevista anomalia odontològica no faria trontollar les meves conviccions. El metge de capçalera, visiblement incòmode, va enviar-me a cal dentista, el qual va limitar-se a gratar-se el cap –“Interessant, interessant”, remugava mentre m’examinava– i va acomiadar-me tot aventurant, indecís, un dictamen lacònic per sortir del pas: “Excés de calci: redueixi el consum de productes làctics”.
Vaig procurar que aquella conjuntura no trasbalsés la nostra vida quotidiana, per bé que vaig haver de demanar a la feina el torn de nit perquè la llum del sol començava a molestar-me. Tolerava que els fills es riguessin de la meva pal·lidesa i de la nova indumentària –acabava de descobrir que m’esqueien les capes negres–, i que celebressin com un truc magistral que els miralls no reflectissin la meva imatge en passar, però prohibia categòricament menjar allioli durant els àpats, i obligava a la sogra a treure’s el penjoll amb la creueta quan ens visitava.
Ara la meva dona està esverada perquè darrerament he après a volar. Ella voldria que tornés a ser el que era, ¿però com podria jo renunciar al plaer deliciós de passar les nits sobrevolant els terrats del veïnat, caçant insectes i dormint de cap per avall, arrapat a la branca d’un pi?
Microrelat inclòs al recull de pròxima publicació "Catàleg de monstres" (Marcòlic, 2012). Més informació a El bloc dels monstres
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada