dijous, 9 de febrer de 2012

EL NUVI (Un microrelat d’Eduard Ribera)

El Josep anava a dir que sí i li ha sortit que no. El seu monosíl·lab ha ressonat categòric en l’àmbit de tota l’església. I no només ha dit que no, sinó que, sorprès d’ell mateix, ha fotut el camp sense dir res a ningú, enmig dels comentaris d’amics i familiars i deixant penjada la seva cerimònia de casament. Ha baixat de l’altar, ha travessat amb decisió el passadís central sota la mirada atònita dels convidats, s’ha tret l’americana i la corbata, ha pujat al cotxe i se n’ha anat. No ha pensat les conseqüències de la seva resposta negativa, perquè ha estat absolutament sobtada, imprevista. El Josep havia entrat, feia tan sols uns minuts, acompanyat de la seva mare, decidit a casar-se amb la Roser, a compartir amb ella la resta de la seva vida, a les verdes i a les madures. Però ha dit que no, i ara li toca ser conseqüent amb la seva resolució.

No vol ni imaginar què pensarà la Roser, després de tants anys d’arrossegar-se plegats i de la confiança que es tenien. O la seva mare, que estava tan il·lusionada i emocionada. O els seus amics, que l’envejaven de tenir una nòvia tan atractiva i intel·ligent. Ha dit que no i serà que no. És massa tard per a tornar enrere. Ja no pot girar cua i tornar a entrar a l’església demanant disculpes a tothom pel seu comportament, perquè la vergonya i l’orgull pesen més que la humilitat de reconèixer les pròpies debilitats.

No ho ha fet amb premeditació, perquè ni ell mateix no s’hagués imaginat mai que en seria capaç. Entén que és una de les jugades més perverses que es poden fer a una persona que estimes, però, la seva espontaneïtat, el fet que no hagués projectat la seva negativa, creu que l’excusa de tota responsabilitat. Ara està confós i té l’obligació de retrobar-se amb ell mateix, d’ordenar-se les idees i esbrinar quin ha estat el motiu que ha generat l’impuls incontenible de dir que no, perquè, en realitat, no en té ni la més mínima sospita. El subconscient –aquesta veu indòmita, innocent i sàvia que tenim tots a dins– un cop més, l’ha traït. Però aquesta explicació, és clar, no se l’empassarà ningú.
Microrelat inclòs al volum “Oficis específics” (1996)
Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions, i ha participat en volums col·lectius. Des de març de 2005 manté L’Escriptori, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. Acaba de publicar “A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa 2009), un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada