divendres, 2 de desembre de 2011

NO ÉS EL QUE SEMBLA (Un microrelat de Maria Cirera)

Fa anys, abans de casar-nos, li vaig dir que era tolerant, jo, una persona molt oberta, que pocs problemes tindríem, però havia de saber que hi havia una cosa que no estava preparat per suportar: no volia que em fos infidel, no volia que jugués al parxís amb cap altre home que no fos jo. Em va mirar desconcertada i em va intentar fer entendre que era una dona i que al llarg de la seva vida hi hauria molts homes que voldrien jugar al parxís amb ella, a més, li agradava tant de jugar-hi… Li vaig dir que o em prometia ser fidel o res de res. Al final m’ho va prometre… amb la mirada fixa en les rajoles del terra.

Ahir em va venir un fort mal de cap, com si un dit m’estigués prement molt fort al mig del crani. Vaig arribar a casa abans de l’hora i me’ls vaig trobar a la taula del menjador. Ell estava a punt d’avançar una fitxa vermella.

Sí senyor. A casa meva, al meu menjador, a sobre de la meva taula, amb les meves fitxes vermelles! Marteta, jo em pensava de debò que m’estimaves… i què fas? Jugar al parxís amb el primer que passa! No és el que sembla. Quant temps fa que dura aquesta comèdia? Puta… sàpigues que allò que em donava més plaer era tenir-te retinguda a la barrera.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

2 comentaris:

  1. Clar que sí! No hi ha res millor que una bona barrera i que el dau no et doni cap sis!!!

    Ben trobat, el final del relat.

    Siau!

    ResponElimina
  2. Molt bé! Chapeau per la metàfora ben trobada.

    ResponElimina