HÀBITS (Un microrelat de Maribel Gutiérrez)

La tieta no fa petons, però sempre porta bombons, dins una capsa vermella amb lletres daurades. No em felicita mai per l’aniversari, però em regala llibres divertits quan ve a passar el dia. Havent dinat, pren un cigaló amb el pare i parlen de coses que no entenc, però m’agrada escoltar-los. A vegades, se li escapen paraulotes. A mi, el riure. La mare es mossega el llavi i tanca els ulls. Després, la tieta s’aixeca i fa una cigarreta. A mitja tarda comenta que fa segles que no va al Bingo, que és com un quinto per a grans. El pare la mira, somriu i diu que l’acompanya, com sempre: no vol deixar-la sola. Jo em quedo a casa amb la mare: no hi poden entrar, els nens, al Bingo. Després, quan torna, em dona monedes per a la guardiola. La tieta viatja sovint a l’Àfrica, per ajudar els nens pobres. Els deu portar bombons, a ells, també? Sempre porta el mateix vestit gris, ample i llarg fins als peus, una creu com a penjoll i una caputxa que li amaga els cabells, rossos. Per no passar fred, suposo. Ben pensat, s’assembla a l’uniforme que du sor Dolores, a l’escola, però no tenen res a veure: la tieta, mai, mai, em fa fregues per sota el jersei per fer-me passar el fred.

Maribel Gutiérrez (Granollers, 1967) és llicenciada en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona i Màster en Pertorbacions del llenguatge i l’audició per la mateixa universitat. És cofundadora i una de les veus principals del projecte EnVeuAlta, per escoltar literatura. Els seus microrelats han estat premiats en diversos concursos.

BOLETS (Un microrelat de John Cage)

«Elisabeth, fa un dia magnífic. Anem a fer un volt. Potser trobarem alguns bolets. Si en trobem, els agafarem i ens els menjarem». Betsy Zogbaum va preguntar a Marian Powys Grey si sabria distingir els bolets comestibles dels verinosos. «Crec que sí. Però pensa, estimada, que avorrida seria la vida sense una mica d'incertesa».

Microrelat inclòs al llibre A Year from Monday (Wesleyan University Press, 1967). Traducció de Jordi Masó. El títol no és original de l'autor.

John Cage (1912-1992) va ser un compositor, artista i filòsof nordamericà. Entre la seva obra literària destaquen Lecture on Nothing (1949) i Silence: Lectures and Writings (1961). 

L'HERÈNCIA (Un microrelat d'Òscar Turull)

Només faltaves tu, el fill més jove. Tal i com han fet els teus germans, has entrat escopetejat per la porta sense dignar-te a saludar. Total, soc una simple minyona. No obstant això, jo no he deixat de fer la mitja reverència a la qual us tinc acostumats. Has pujat els graons de l’escalinata de dos en dos i t’has dirigit de pet cap a l’habitació de la mare, on t’esperaven la resta de familiars que s’han reunit per acomiadar la moribunda. Els presents t’hauran rebut amb certa indiferència, però segurament els hauràs correspost amb la mateixa fredor, marca de la casa. Després d’engaltar-li un petó forçat a la dona que et va donar la vida t’hauràs assegut a l’única cadira lliure. N’he posat una per cadascun de vosaltres, tal i com m’havia demanat la mestressa. Conscient que és qüestió d’hores, la senyora ha decidit fer venir el notari i convocar a tothom. Ho volia deixar tot ben lligat i per res del món s’hauria perdut la vostra reacció. I mentrestant aquí em teniu, escombrant el saló amb un somriure d’orella a orella, convençuda que aquesta vegada cap de vosaltres m’ignorarà.

Microrelat guanyador del mes de desembre en el X Microconcurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès.

Òscar Turull i Basart (Barcelona, 1984). Barceloní de naixement, però granollerí de soca-rel. És llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor de secundària. D'uns anys ençà ha dedicat part del seu temps lliure a escriure microrelats i contes breus. També ha publicat algunes ressenyes de muntanya.

EL JARDÍ (Un microrelat d'Olga Garcia Beneyte)

—Hola, mare, com estàs?

—Filla, quina il·lusió! Bé, estic molt bé!

—Mare, recordes el botonet vermell que et vaig ensenyar? A sobre la pantalla... Si cliques el botó ens podrem veure a més de sentir-nos. És una càmera.

—A veure... Ara. Ai, nena, que fresca vas! Posa’t una jaqueteta que agafaràs fred!

—No, mare, aquí és estiu i a més a més és migdia. Fa calor. Com et trobes? Va tot bé?

—Sí, és clar, per què ho preguntes? Ja saps que tinc una salut de ferro.

—Com que de vegades perds una miqueta la memòria... De debò que estàs bé?

—Que sí, nena, no sé què t’empatolles. Ja t’assembles al teu pare, sempre criticant-me...

—És que em preocupo una mica. Estic tan lluny! No sé pas si hauria d’haver marxat.

—Doncs no et preocupis. Tu fes la teva tesi doctoral i torna feta una científica famosa, ha, ha, ha. Nosaltres estem bé. El teu pare rondinaire, com sempre, però res més.

—Mare, el pare va morir fa dos anys. Te’n recordes? I la tieta va venir a viure amb tu mentre jo era fora... La teva germana.

—Bah! Mai no m’he entès amb ta tia. És una torracollons. Que si ja t’has vestit, que si menja, que si no miris tanta tele. Li he dit que marxi a casa seva.

—Mare, la tieta no és amb tu?

—No.

—Però, mare, tu no pots estar sola!

—Que estic amb el teu pare, nena, no siguis pesada. Explica’m coses de tu. És maca la teva casa? Tens amics? Et tracten bé a la universitat?

—Mare, on és la tieta?

—Ma germana? Al jardí. Li agrada estar al jardí.

—Però ara és fosc allà i deu fer fred. Digues-li que vull parlar amb ella. Mare, crida la tieta.

—No vull.

—Mare, què tens a les mans? No les amaguis! Què tens a les mans?

—Són les eines del jardí. Ja t’he dit que estava fent coses al jardí.

—I estan tacades de sang?

—Sang? No. Deu ser fang. No ho sé. Sí, hi ha una mica de sang. No és res. Li he dit a ta tia que s’estigués quieta. Però no em feia cas i em sembla que s’ha tallat.

—Mare, crida la tieta!

—No pot venir. Està al jardí.

—On del jardí, mare?

—L’he posat a sota els geranis. Quan arribi la primavera floriran i el jardí es veurà molt bonic. El jardí més preciós del Montseny.

—Mare... què has fet?

Microrelat guanyador del VI Concurs de Microrelats de Santa Maria de Palautordera.

Olga García Beneyte, barcelonina resident a Vallirana. És professora de ioga. Ha guanyat diversos concursos literaris, ha publicat el llibre En Màtic i Internet / Les vambes noves d’en Marc (Editoral Barcanova, 2003) i un relat al recull Alma mater i altres narracions (Publicacions de l'Abadia de Montserrat).

L'HOME VELL (Un microrelat de Laia Roca)

A l’ombra que fa la figuera hi ha un home assegut en una cadira. Als seus peus hi ha un gos de pèl curt tan vell com ell. Els dos tenen els ulls tancats, però no estan adormits.

Hi passo a prop i en dir-li bones tardes, el vell mou les parpelles i em saluda amb un moviment lent de mà. Quan el tinc a tocar m’adono que té la cara plena d’arrugues, de ratlles rectes, potser com la vida que ha viscut. També té la pell bruna, colrada pel sol dels camps segats. Li busco les ungles ennegrides dels qui han tocat més terra que cossos. Les trobo. Deu haver estimat algú, però ara està sol. Cada dia jeu sota l’ombra de la figuera, com qui espera alguna cosa espessa com la nit.

La casa se li deu fer eixuta i severa.  En canvi, a fora hi ha un bri d’aire que, tot d’una, deu moure alguna fulla d’alzina, i hi ha el brunzit de les mosques que voleien massa a prop i l’obliguen a moure el cap com si digués no. Sota l’ombra de la figuera hi batega la vida que se li escola com una esllavissada.

Hauré marxat i el cel es farà negre com les coses que no es desitgen i, quan torni cap a casa, el vell seguirà sota l’ombra, ara estèril, i em dirà a mitja veu que m'hi atansi. Amb la meva orella a prop de la seva boca em piularà que només requereix una cosa: fes que, quan mori, el gos m'olori el cos. I aquest només se’m ficarà a dins com una bala. Llavors, m'alçaré i mouré el cap en un gest discret d’assentiment.

Laia Roca i San José (Barcelona, 1980) és llicenciada en Filologia Hispànica i professora a la Universitat Pompeu Fabra. És autora del conte juvenil Blau. Què amaga l’horitzó (Pol·len, 2019). Va ser guanyadora del premi de relats del Núvol al conte més llegit l’any 2016 i els seus relats han quedat finalistes a diversos concursos. Documenta allò que viu i sent a http://laiaroca.blogspot.com/.