DIUMENGE A LA TARDA (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

Diumenge a la tarda, després del braç de gitano i del cafè, l’Ernest va decidir que ja era hora d’iniciar la seva carrera literària. El dia abans, dues veïnes que li havien llegit la carta al director van dir-li que estava molt ben escrita, i ell s’ho va prendre més que com un afalac, com un repte. Va manar als nens abaixar el volum del televisor i es tancà a l’estudi amb vocació creadora. Tiraria per la poesia i tornaria a fumar. Tabac negre. Havia llegit que una cigarreta encesa als dits lubrica les neurones i fa que els adjectius flueixin amb major precisió. Decidí que la seva rima seria assonant, que concediria escassíssimes entrevistes, i que sempre diria pestes de l’obra de JV Foix. A les contraportades dels seus llibres no hi figurarien mai dades biogràfiques i miraria que l’editor organitzés les presentacions en locals d’estètica minimalista de l’extraradi.

Quan van cridar-lo per anar a sopar, esbossà un somriure indolent. Seria un autor de culte. Un autèntic poeta maleït, com ell, no és una cosa que aparegui cada cinc minuts.

Microconte guanyador del "II Premi de Microcontes Font de Santa Caterina", de Montornés del Vallès (2007)

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d'estalvis (és més de números que de lletres). Participa a www.relatsencatala.com sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista Parlem de Sarrià, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc De res, massa.

PREMATUR (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Que jo no havia mort era evident: sentia la reverberació llunyana de la lletania insulsa del sacerdot –lloant unes virtuts que mai abans ningú no m’havia atribuït– i, de fons, el murmuri planyívol dels congregats a la cerimònia. La caixa, per bé que confortable –era folrada d’un vellut esponjós de tacte plaent–, pecava d’una deficient insonorització però, en circumstàncies luctuoses, aquests són detalls que –comprensiblement– no es ponderen. Si vaig evitar manifestar-me llavors va ser per respecte, per no esgarriar-los l’acte, i perquè confiava en trobar un moment més propici per proclamar la meva inequívoca vitalitat. Però em devia endormiscar, perquè va desvetllar-me l’olor a terra humida. Vaig tustar discretament la fusta, que va retornar-me un so sec, esmorteït. El silenci era, no caldria dir-ho, sepulcral. Cridar, a banda de poc decorós, semblava inútil. Resignat a la meva dissort, vaig recordar el conte d’un cèlebre autor nord-americà.
Microrelat guanyador del Primer Premi del "Concurs de Microrelats Poe de Cardedeu 2009"

QUÈ HI HA AL POT PETIT?

El microrelat és un gènere literari apassionant. En els últims anys ha viscut una revifalla, especialment en castellà: alguns dels escriptors més destacats d’Espanya i de l’Amèrica llatina s’hi han abocat amb entusiasme, i fins i tot hi ha editorials que publiquen reculls i antologies de microrelats. A Catalunya podem presumir de “clàssics” il·lustres que van conrear el gènere amb una certa assiduïtat (Pere Calders, Joan Perucho, Francesc Trabal, Llorenç Villalonga), i darrerament han aparegut un munt d’autors joves que s’han vist temptats pel repte de la brevetat.

Els experts no es posen d’acord sobre les dimensions d’un microrelat i, com que ningú no n’ha establert els límits, tant podem parlar de textos d’una línia com de trenta, contes de cent o tres-centes paraules, d’una, dues o tres pàgines. Sí que s’ha convingut en la necessitat que un microrelat expliqui una història: no pot limitar-se a ser una reflexió, un aforisme o una frase enginyosa, cal que hi passi alguna cosa. I l’autor ha de saber concentrar la narració en poques paraules, ser destre en l’ús de l’el·lipsi, saber trobar el mot juste, aspirar a la concisió extrema, tal com feia Anton Webern en les seves composicions o, al nostre país, Frederic Mompou (dos compositors d’estètiques molt allunyades que compartien, però, una fita: assolir la màxima expressivitat amb els mínims mitjans).

A “La bona confitura” hi podreu trobar microrelats de nova fornada d’autors catalans que posaran de manifest la vitalitat del gènere a Catalunya. Encara que, si hem de fer cas al refranyer, la nostra llengua ja fa temps que estima la brevetat, la petitesa, l’essència: sempre hem sabut què hi ha al pot petit!