LEGIÓ (Un microrelat de Manuel Moyano)

Les civilitzacions s’agenollen davant meu. Puc arrasar imperis. Puc aturar la història. Puc sembrar l’oblit. Viatjo amb el vent –com el pol·len o com la teva veu– i ningú no em mana. Igual que els déus, soc a tot arreu. No m’interessa el temps, però em moc de pressa. T’espero en els poms de les portes, en els mobles que fas servir, en els llibres que llegeixes, a la roba que duus posada, en el got amb què beus. No pots veure’m. No pots flairar-me. No pots sentir-me. No esperis clemència de mi. No pretenc res, només esdevinc. No penso en res, només existeixo. No odio a ningú, només destrueixo. Ni les estrelles del cel ni els grans de sorra em guanyen en nombre. Soc un. Som molts. Som ningú.  

Microrelat traduït per Damià Bardera Poch. El quadre és de Cornelis Le Mair (Eindhoven, 1941).

Manuel Moyano (Córdoba, 1963) és autor del llibre de microrelats Teatro de ceniza (Menoscuarto, 2011), els reculls de contes El amigo de Kafka (Pre-Textos, 2001) i El experimento Wolberg (Menoscuarto, 2008) i les novel·les El imperio de Yegorov (Anagrama, 2014) i La agenda negra (Pez de Plata, 2016) entre moltes altres.

DIMECRES (Un microrelat de Josep Casals Arbós)

Els dimecres a la tarda, qui em treu és ella. Anem al parc, em deixa que faci les necessitats més urgents al tancat i de seguida pugem a aquell apartament que hi ha a prop. Jo em quedo a la saleta, ajagut en una manta de llana. A vegades, al cap d’una estona, escolto uns gemecs semblants als que se senten a casa algunes nits. Després tornem al nostre pis de sempre. Mentre sopen, ella li explica a quins llocs hem anat i les coses que hem fet. N’exagera unes i n’oblida altres. En acabat, diu que li fa mal el cap i aquella nit mai no sento cap gemec.

Josep Casals Arbós (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web Relats en Català.

FER EL SALT (Un microrelat de Jordi Masó)

Entre la multitud aplegada davant l'edifici, va aparèixer una dona. «És en Gaspar, el meu marit», va dir, assenyalant la figura enfilada a la cornisa. Els bombers havien desplegat una escala, al capdamunt de la qual un home uniformat intentava dialogar amb el suïcida. «El nostre interlocutor no se'n surt», es lamentava un policia. I li va atansar un megàfon a la dona: «Potser a vostè li farà cas».

Ella va sentir el pes de la responsabilitat. La vida del seu home depenia de la seva capacitat de persuasió i va mesurar molt bé les paraules abans d'acostar els llavis a l'embocadura. «Salta!», va cridar. «O és que no tens pebrots? Salta!». Davant el desconcert de tothom, la dona, amb l'aplom que donen més de trenta anys de convivència, va explicar: «És que el meu marit sempre ho fa tot al revés de com jo li mano». I amorrant-se de nou al megàfon va repetir amb més èmfasi: «Que saltis, t'he dit!».

L'home, dubitatiu, va fer un pas enrere i, dòcil, es va aferrar al braç estès del bomber de l'escala. «Ho veu?», va dir la dona. «En Gaspar sempre va a la seva!» Les paraules li van sortir amb un to més amarg que satisfet. «Mai no em fa cas».

Microrelat guanyador del mes de març en el IX Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès. Il·lustra el microrelat una obra de George Tooker (1920-2011)

Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).

PRINCIPIS (Un microrelat d'Oriol Garcia Molsosa)

Adrià Arimany sempre ha estat un escriptor de principis. Literalment. Entre la seva obra s’hi compten tres mil quatre-cents relats començats, sis-cents setanta-set principis de novel·les i vint-i-tres versos a mig fer (sempre s’ha sentit més còmode escrivint en prosa). 47 principis sense final, el seu primer i únic recull publicat, fou aclamat unànimement per la crítica com «un dels debuts més prometedors de la literatura catalana». Més de tres segles després (i davant la perplexitat de la comunitat científica), Adrià Arimany segueix incapaç de trobar un final digne a la seva trajectòria.

Microrelat guanyador del mes de febrer en el IX Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès.

Oriol Garcia Molsosa (La Garriga, 1987) és un clarinetista inquiet i tastaolletes que, de tant en tant, escriu contes per petits i grans. N'ha publicat alguns a la revista Cavall Fort i d'altres han estat premiats en algun concurs literari (guanyador del Correlletres 2019 amb La sirena i el pescador o finalista del IV Premi Joles Sennell amb Una nit al bosc, entre d'altres). 

CÀSTING (Un microrelat de Joan Pinyol)

Els aspirants a trepitjadors de raïm s’esperaven amb els peus inquiets. La primera a provar sort va ser una balladora de claqué. Massa ritme. El segon, un jugador de bàsquet que calçava un 47. Massa pes. Al final la plaça es va atorgar a un pirata pota de pal. Trepitjava més fi i conferia al raïm un suau aroma de fusta.

Microconte del projecte “Art a la taula”, d’elaboració de textos brevíssims per a etiquetes de cava amb la col•laboració de Cava Guilera de Lavern-Subirats. 

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana i catedràtic d'ensenyament secundari.  Fins al moment ha publicat dinou llibres, entre novel·les, reculls de contes i tres de microrelats: Noranta-nou maneres de no viure a la lluna (Premi Vila d’Almassora, Setimig, 2001), Micromèxics (Premi Vila de Puçol, Brosquil, 2007) i Glops (Petròpolis, 2009). Des de fa anys imparteix el taller de narrativa «El microconte, un petit gran gènere».

CONFINAMENT (Un microrelat d'Albert Pijuan)

Mentre mirava pel balcó vaig notar una presència darrere meu. Em vaig girar. Era el meu hàmster que, des de la seva gàbia, em mirava amb aires de suficiència.

Albert Pijuan (Calafell, 1985) és llicenciat en Ciències Polítiques i en Filosofia. Ha publicat El franctirador (2014),  l’inclassificable Ramon Llull. Ara i aquí (2016), els llibres de relats Seguiràs el ritme del fantasma jamaicà (2017) i La vastitud (2020) i altres relats en diverses antologies. Ha publicat i estrenat una vintena de peces teatrals. Ha traduït Evelyn Waugh, Robert W. Chambers i Dalton Trumbo, entre d’altres.

EL BRINDIS (Un microrelat de Diane Williams)

A l'oceà, la senyora Clavey va decidir avançar fins que l'aigua li arribés a les espatlles. Un petit glop d'aigua va coincidir amb la seva reflexió. Tenia el gust d'una variant freda i salada del seu te paiang congou preferit. No tenia la intenció de beure'n més, però en va beure... més.

Microrelat inclòs al recull Fine, Fine, Fine, Fine, Fine (McSweeney's, 2016). Traducció de Jordi Masó.

L'escriptora nordamericana Diane Williams (1946) és autora de vuit volums de contes breus. The collected stories of Diane Williams reuneix tota la seva obra i va ser publicat l'any 2018 per Soho Press.

A TALL DE FAULA (Un microrelat de Carles Castell Puig)

Dins de cada arbust se sentia un so constant i mecànic que s’acoblava al dels matolls veïns i omplia el sotabosc d’un brogit inquietant. Milers d’erugues mastegaven incansables les fulles i brots en total sincronia. Era l’estació del creixement i el seu únic objectiu passava per engreixar-se ben de pressa i tancar-se dins del capoll. D’allà en sorgiria una papallona bella i lleugera. Com les que, amb enveja, veien volar gràcils sobre els seus cossos grassos, lletjos i feixucs.

Excepte una eruga que descansava immòbil sobre l’àpex més alt d’un arboç, completament aliena al frenesí de la comunitat. Just acabada de sortir de l’ou havia observat com les papallones morien als pocs dies d’emergir del capoll. I ella no tenia cap pressa per abandonar aquell paradís. Per això, menjava només el mínim necessari per sobreviure. Amb el seu metabolisme alentit comptava poder perllongar l’existència uns quants anys.

Impertorbable davant les mirades de fàstic i menyspreu de les seves germanes, es va cargolar una mica més sobre la tija i va rosegar superficialment una fulleta tendra. En acabat, va girar el cap per cercar l’escalfor d’un raig de sol que s’esmunyia entre les branques.

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu llibre Relacions molt relatives (Voliana, 2014) va ser finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013. El seu últim recull és Set pecats (Edicions del Bullent, 2018), premi Soler i Estruch.

T'ESPERO (Un microrelat de Carla Pi Rusiñol)

Com tantes nits, t'espero. Plegues tard de treballar, molt tard.

M'he abillat com a tu t'agrada, el negligé negre de seda acabat amb randa, les mitges fines amb lligacama, no panties —que odies—, la cadeneta de platí al coll, les arracades llargues, les sabates de taló d'agulla.

He parat taula amb espelmes, un sopar romàntic amb ostres i xampany, no cava. Estovalles adamascades, copes de cristall de Bohèmia.

He posat els llençols blancs de setí que més et plauen. He preparat totes les coses que et fan arribar a l'èxtasi, ben administrades, amb saviesa antiga.

Porto el maquillatge acuradament realitzat, subratllant la profunditat de la meva mirada de gata, com sols dir. Estic preparada per fer-te passar una nit inoblidable.

Arribaràs afamat, com sempre. Sé com excitar-te sense escarafalls ni poses impostades, només amb la manera de mirar-te mentre em delecto amb la carn exquisida de l'ostra, sospesa delicadament a la forquilleta de plata. Sé com fer que els meus mugrons endurits alcin la seda del tènue vestit i et provoquin un tremolor de desig als llavis.

Deixaré que em desitgis... Que em portis al llit agafant-me per la cintura mentre em beses el clatell... Allargaré els preliminars, et faré glatir... Et portaré al setè cel...

I quan hi arribis, et murmuraré suaument, amb veu rogallosa, a cau d'orella: «Estic prenyada... de bessonada».

Boquejaràs, et faltarà l'aire, el teu cor delicat, portat ja al límit abans, fallarà definitivament. Fa dies que substitueixo la pastilla per al cor que prens al vespre per una vulgar píndola de vitamina. «Mort natural, aturada cardíaca», dirà el doctor Maresme, «tot i que era possible, no creia que passés tan aviat». Farà els compliments a la vídua desconsolada, que abans de cridar-lo presa dels nervis haurà recollit les restes del sopar i s'haurà vestit amb el xandall d'estar per casa.

I així, en lloc d'anar-te'n de tronc amb la meuca de vint anys que fa temps que et fa els ninots (et pensaves que no ho sabia, oi?) aniràs a residir al panteó familiar, amb tots els bocois libidinosos que t'han precedit. Amb el besavi sifilític i la tia que va deixar els diamants al xofer, «en agraïment pels serveis prestats». Però això sí, tu, a diferència d’ells, deixaràs una vídua legal i hereva universal dels teus béns. Jo.

Carla Pi i Rusiñol (Badalona, 1956), mestra. Va estudiar Magisteri a la UAB, tot i que ja feia de mestra de català abans d'entrar-hi. Ha treballat gairebé quaranta anys a Vilassar de Mar, a l'escola pública; primer al Pérez Sala i, des de la seva fundació el 1982, a l'Escola del Mar. Abans d'aprendre a escriure ja inventava històries. Lectora voraç de tota mena de gèneres, ha escrit principalment poesia, guanyant alguns premis locals i també la Mostra Literària del Maresme dues vegades (2007 i 2012). En jubilar-se, el 2016, ha volgut reprendre l'escriptura de relats. Forma part del grup vilassarenc “Modistes d'històries”.

L'AMIGA (Un microrelat de David Vila i Ros)

Que sigui l'últim cop que em fas una cosa així! —m'etziba la dona de bon matí. Fer-te què? —li demano amb cara de no entendre res. He somiat que anaves pel carrer agafat de la mà d'aquella amiga teva —em respon tota enutjada. Però si és un somni! —li replico. De res no em serveixen ni explicacions ni excuses. Marxa a treballar d'allò més enfadada i al vespre la cosa encara continua. Amor, però que no veus que tot plegat... Ni cas. A l'hora d'anar a dormir no puc aclucar l'ull. Com li puc fer entendre que els somnis només són somnis? Fins que, no sé pas a quina hora, aconsegueixo adormir-me. I el que són les coses, immers en un son profund, trobo la resposta que tant cercava. Despertant-me tot d'una, la sacsejo suaument per aclarir la situació. I aleshores em quedo completament glaçat. Perquè qui dorm al meu costat no és la meva dona, sinó la meva amiga. I això sí que no sé pas com ho explicaré.

Microrelat inclòs a La revolta de Cramòvia i altres contes (Voliana, 2020). El quadre és de Johann Fuesli (1783)

David Vila i Ros (Sabadell, 1977) compagina la narrativa i l'assaig sociolingüístic, els muntatges escènics per reivindicar el conte i les conferències per fomentar l'ús del català. És autor dels reculls de contes breus i microrelats Ni ase ni bèstia (La Busca, 2010), Verba, non facta (Voliana, 2014) i Roba estesa (Voliana, 2017) i de l'assaig divulgatiu il·lustrat I si expliquem un conte? (Hi som, 2018)

ELOGI DE LA VIDA CALLADA (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

—Oh Jardiner que conjugues cel i terra per vèncer el foc del temps i el pes de la memòria. Tu que obstinadament remous els polsos de la vida i estimules l'esclat dels colors i el perfum de les delícies, que coneixes els secrets del diàleg, que dónes corda al rellotge de les llavors i mesures les ràfegues del vent i l'univers encès de la nit. Tu que convoques el ganivet de la perfecció i anivelles, en desigual combat, els brots del dolor i la bellesa, que sembres la pols dels astres i adobes el destí amb la rosada del silenci. Tu que enyores l'ocell que abasta el cel de la tempesta i vius arrelat al somni del futur —va recitar, emocionat, el Príncep—, oh poeta de la llum, tu seràs per sempre més l'horitzó de les nostres mirades, perquè portes la primavera al cor i la pluja a les mans!

Text inclòs al llibre Kosambi, el narrador (Proa, 2006).

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946 - Barcelona, 2020), poeta, narrador, dramaturg i autor dels llibres de microrelats El ventríloc tartamut (Témenos, 2015) i Alteritats (Témenos, 2018) i del recull d'aforismes L'enunciat (La Breu, 2011). Va ser guardonat amb diversos premis de teatre i poesia (entre aquests, tres premis de la crítica). L'any 2017, l'editorial 3 i 4 va publicar L'instint, primer volum de la seva obra poètica.

LLUÇ (Un microrelat de Jordi Masó)

El més important era pensar en els ulls d'un lluç. No fallava. O en les vísceres, encara millor. Però calia ser ràpid: en aparèixer el llampec de l'estímul —ja fos en forma d'ungla llarga i pintada o de llavis humits— la ment havia de viatjar cap al lluç (ulls o vísceres) de seguida, sense entretenir-se. Davant l'ombra d'un mugró insinuat a través de la samarreta de teixit excessivament fi, pensava en els ulls inerts d'un lluç. O davant la carn —gelatinosa, blanca— que s'entreveia sota un escot massa obert, o la faldilla tan cenyida que revelava el perfil d'uns malucs ben delineats. Sempre tenia present el lluç. A vegades s'anticipava, i abans que l'estímul es materialitzés —quan l'amenaça era només una ombra difusa i llunyana—, abaixava les parpelles i es veia esventrant el lluç i contemplant el pàncrees, la bufeta, el fetge, el ronyó, l'intestí, la polpa policroma, lluent i lliscosa. I el perill passava de llarg. Tot gràcies a les vísceres (o als ulls) del lluç.

Fins que un dia la peixatera va descarregar unes ganivetades enèrgiques sobre el cap particularment resistent d'una tonyina i els pits li van oscil·lar sota el davantal tacat de sang i bilis. Ell estava indefens, desprevingut. Les mamelles balandrejaven a cada envestida. Un lluç, un lluç! Va haver d'apartar la vista i la va dirigir a les boques badades dels peixos arrenglerats sobre el llit de gel, a les antenes inquietes de les llagostes que agonitzaven, a les pinces dels crancs, a les malles atapeïdes de musclos i escopinyes. Però no va trobar-hi consol. El mal estava fet.

Ara, davant una emergència, quan vol pensar en el lluç, li ve al cap el mamellam de la peixatera. Tot s'ha espatllat. Sense el lluç li serà difícil mantenir a ratlla el pecat, allunyar-se de la lascívia, com exigeix cada diumenge als seus feligresos. Per culpa d'aquells pits intrusos, haurà de canviar d'estratègia. Haurà d'oblidar-se del lluç, adoptar una altra bèstia. Potser un porc senglar.

Microrelat inclòs al llibre Ambrosia, que publicarà Males Herbes el mes de maig.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).