T'ESPERO (Un microrelat de Carla Pi Rusiñol)

Com tantes nits, t'espero. Plegues tard de treballar, molt tard.

M'he abillat com a tu t'agrada, el negligé negre de seda acabat amb randa, les mitges fines amb lligacama, no panties —que odies—, la cadeneta de platí al coll, les arracades llargues, les sabates de taló d'agulla.

He parat taula amb espelmes, un sopar romàntic amb ostres i xampany, no cava. Estovalles adamascades, copes de cristall de Bohèmia.

He posat els llençols blancs de setí que més et plauen. He preparat totes les coses que et fan arribar a l'èxtasi, ben administrades, amb saviesa antiga.

Porto el maquillatge acuradament realitzat, subratllant la profunditat de la meva mirada de gata, com sols dir. Estic preparada per fer-te passar una nit inoblidable.

Arribaràs afamat, com sempre. Sé com excitar-te sense escarafalls ni poses impostades, només amb la manera de mirar-te mentre em delecto amb la carn exquisida de l'ostra, sospesa delicadament a la forquilleta de plata. Sé com fer que els meus mugrons endurits alcin la seda del tènue vestit i et provoquin un tremolor de desig als llavis.

Deixaré que em desitgis... Que em portis al llit agafant-me per la cintura mentre em beses el clatell... Allargaré els preliminars, et faré glatir... Et portaré al setè cel...

I quan hi arribis, et murmuraré suaument, amb veu rogallosa, a cau d'orella: «Estic prenyada... de bessonada».

Boquejaràs, et faltarà l'aire, el teu cor delicat, portat ja al límit abans, fallarà definitivament. Fa dies que substitueixo la pastilla per al cor que prens al vespre per una vulgar píndola de vitamina. «Mort natural, aturada cardíaca», dirà el doctor Maresme, «tot i que era possible, no creia que passés tan aviat». Farà els compliments a la vídua desconsolada, que abans de cridar-lo presa dels nervis haurà recollit les restes del sopar i s'haurà vestit amb el xandall d'estar per casa.

I així, en lloc d'anar-te'n de tronc amb la meuca de vint anys que fa temps que et fa els ninots (et pensaves que no ho sabia, oi?) aniràs a residir al panteó familiar, amb tots els bocois libidinosos que t'han precedit. Amb el besavi sifilític i la tia que va deixar els diamants al xofer, «en agraïment pels serveis prestats». Però això sí, tu, a diferència d’ells, deixaràs una vídua legal i hereva universal dels teus béns. Jo.

Carla Pi i Rusiñol (Badalona, 1956), mestra. Va estudiar Magisteri a la UAB, tot i que ja feia de mestra de català abans d'entrar-hi. Ha treballat gairebé quaranta anys a Vilassar de Mar, a l'escola pública; primer al Pérez Sala i, des de la seva fundació el 1982, a l'Escola del Mar. Abans d'aprendre a escriure ja inventava històries. Lectora voraç de tota mena de gèneres, ha escrit principalment poesia, guanyant alguns premis locals i també la Mostra Literària del Maresme dues vegades (2007 i 2012). En jubilar-se, el 2016, ha volgut reprendre l'escriptura de relats. Forma part del grup vilassarenc “Modistes d'històries”.