Ramon Pardina (Barcelona, 1977) ha
treballat de guionista de televisió a programes com Buenafuente, Crackòvia, Polònia, El Gran Dictat o El foraster.
Ha publicat els llibres de relats La
novel·la que no he escrit mai, El
jugador de futbolí que volia córrer la banda, L'home més feliç del món i El
club dels homes amb bigoti.
dijous, 23 d’agost del 2018
POLIGÀMIA (Un microrelat de Ramon Pardina)
diumenge, 19 d’agost del 2018
ANIVERSARI (Un microrelat de Mireia Companys)

De sobte, una de les teves ties entra
al menjador amb un pastís de xocolata i te’l col·loca al davant. El foc de les
tretze espelmes resulta hipnòtic, i durant uns instants perds la consciència de
tot i et sents estranyament feliç. Però en Joan passa darrere teu, “vinga,
Marta, apaga-les!”, i el contacte dels seus dits, tan lleu, s’endinsa en la
teva pell com la fulla d’una navalla. “Visca la Marta!”, criden tots, mentre
uns solcs invisibles et cremen l’esquena. T’esforces a bufar amb energia, però
després del primer intent encara queden cinc espelmes enceses. Bufes de nou,
envoltada per una simfonia d’exclamacions i aplaudiments. En Joan ha tornat a
seure al costat de la teva mare i li fa un petó llarg i viscós. Concentres
l’atenció en el suc de taronja i en beus un glop. “No”, crida el teu oncle des
del racó, “avui has de beure cava”. I et serveix una copa de l’ampolla que
acaba de destapar, mentre en Joan, una mica borratxo, grapeja la teva mare
sense cap mena de discreció. Ella riu, deixa anar una riallada sonora i potent
que et colpeja la galta com una bufetada. En Joan et mira amb els ulls
vidriosos. La teva mare es recolza sobre la taula. Coixeja, però ella fa veure
que no se n’adona.
Mireia Companys Tena (Montcada i Reixac,
1975). Filòloga, docent i traductora. Ha publicat els poemaris Perfils de la
inconsistència (Viena, Premi Octavio Paz de Poesia 2002) i Un brot de
febre (Edicions Tremendes, 2016), i el llibre de relats Venècies. La
incerta topografia dels somnis (Pagès, Premi 7lletres 2009). Va obtenir el
Premi Ferran Canyameres de Narracions Curtes l'any 2000 i ha estat inclosa en
l'antologia poètica Donzelles de l'any 2000 (Mediterrània, 2013).
dimarts, 14 d’agost del 2018
EXACTITUD (Un microrelat d'A. Munné-Jordà)
—Exactament a un tret de fusell —respon
l'assistent, just abans de caure amb la bala de fusell incrustada al front,
només la punta l'ogiva: si l'enemic hagués estat més a prop, la bala li hauria
travessat el cervell.
Microrelat inclòs al llibre A banda i banda del límit (El Cep i la
Nansa, 2018).
Antoni Munné-Jordà (Barcelona,
1948) és autor de més d'una quinzena de novel·les i llibres de narrativa. Els
últims llibres que ha publicat són Dins
el riu, entre els joncs (Males Herbes, 2018) i A banda i banda del límit (El Cep i la Nansa, 2018).
dimecres, 8 d’agost del 2018
EL POLZE DE MAREK JARKOWSKI (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Els que comentaven que allò era un miracle ignoraven que
el miracle encara havia de produir-se. Quan un any més tard va ser atropellat
per un tramvia a Viena i li van haver d'amputar el braç dret, tothom va estar
d'acord que —ara sí— la trajectòria artística del pianista polonès havia
arribat a la seva fi. S'equivocaven de nou: un temps després, el debut del
pianista manc a Nova York va omplir les portades de tots els diaris. «Sort que
he perdut el dret!», afirmava amb el seu somriure indestructible. Tenia raó,
perquè hi ha una tradició d'obres escrites només per a la mà esquerra. I ell
les executava amb només quatre dits!
Era tan gran la capacitat d'adaptació de Jarkowski, que a
ningú va estranyar veure'l als escenaris després de l'explosió domèstica que se
li va endur la cama esquerra (una bombona de butà o una olla de pressió, no es
va saber mai). Aquells que, amb més malícia que compassió, havien assegurat que
Jarkowski estava acabat, van haver d'admetre que, un cop superada la dificultat
d'avançar fins a la banqueta amb una crossa fent uns saltirons —més aviat poc
elegants—, el mestratge de Jarkowski davant el teclat era incontestable. I on
no arribaven els quatre dits, ho resolia un cop precís de monyó.
Els anys finals de Marek Jarkowski plantegen més ombres que
certeses. ¿Es va seccionar ell mateix tres dels dits sans seguint la proclama del
«més difícil encara»? En tot cas, sabem que allò tampoc va aturar la seva
carrera imparable: només va haver de canviar els sumptuosos auditoris per la
carpa d'un circ.
La fotografia és de Joan Sorolla.
Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és
autor d'Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres
(Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes,
2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018).
divendres, 3 d’agost del 2018
DETERIORAMENT GENERAL DE LA REALITAT (Un microrelat de Carles Bellver Torlà)

Han informat per la ràdio que es tracta d’un brusc
deteriorament general de la realitat i que ja s’han pres les mesures adequades
al cas. Però la meva dona i jo pensem que ho diuen per tranquil·litzar-nos:
segur que deuen estar tots tan desconcertats com nosaltres. Val més que ens hi
resignem. Ens hem assegut en el sofà del menjador, sense saber què fer, només
esperar que passi alguna cosa.
Microrelat
inclòs al llibre La vida canina
(Bròsquil, 2005). Llibre disponible a:
https://www.smashwords.com/books/view/626291
Carles Bellver Torlà (Castelló de
la Plana, 1967) és analista de tecnologia educativa en el Centre d'Educació i
Noves Tecnologies de la Universitat Jaume I de Castelló. Soci d'El Pont,
Cooperativa de Lletres. Autor dels llibres El
llibre dels tòpics (Brosquil, 2002), La
vida canina (Brosquil, 2005), Lovecraft
& cia (2008), L'home del calendari (Tria, 2011), La nit mil dos (Tria, 2013), Un cel nou i una terra nova (Unaria,
2015).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)