La carrera pianística de Marek Jarkowski va veure's
truncada quan una serra elèctrica se li va emportar la meitat del dit petit de
la mà esquerra. Mesos després de l'accident, però, va reaparèixer: «He reeducat
la mà», declarava, somrient. Un anular excepcionalment àgil feia les funcions
del dit escapçat. Ni l'orella més refinada percebia l'absència. Quan saludava
des de l'escenari, Jarkowski procurava mostrar al públic, ostensiblement, la
falange seccionada.
Els que comentaven que allò era un miracle ignoraven que
el miracle encara havia de produir-se. Quan un any més tard va ser atropellat
per un tramvia a Viena i li van haver d'amputar el braç dret, tothom va estar
d'acord que —ara sí— la trajectòria artística del pianista polonès havia
arribat a la seva fi. S'equivocaven de nou: un temps després, el debut del
pianista manc a Nova York va omplir les portades de tots els diaris. «Sort que
he perdut el dret!», afirmava amb el seu somriure indestructible. Tenia raó,
perquè hi ha una tradició d'obres escrites només per a la mà esquerra. I ell
les executava amb només quatre dits!
Era tan gran la capacitat d'adaptació de Jarkowski, que a
ningú va estranyar veure'l als escenaris després de l'explosió domèstica que se
li va endur la cama esquerra (una bombona de butà o una olla de pressió, no es
va saber mai). Aquells que, amb més malícia que compassió, havien assegurat que
Jarkowski estava acabat, van haver d'admetre que, un cop superada la dificultat
d'avançar fins a la banqueta amb una crossa fent uns saltirons —més aviat poc
elegants—, el mestratge de Jarkowski davant el teclat era incontestable. I on
no arribaven els quatre dits, ho resolia un cop precís de monyó.
Els anys finals de Marek Jarkowski plantegen més ombres que
certeses. ¿Es va seccionar ell mateix tres dels dits sans seguint la proclama del
«més difícil encara»? En tot cas, sabem que allò tampoc va aturar la seva
carrera imparable: només va haver de canviar els sumptuosos auditoris per la
carpa d'un circ.
La fotografia és de Joan Sorolla.
Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és
autor d'Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres
(Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes,
2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018).
Molt bo. Jo tinc un fill que en una mà no té ni el polze ni el petit i el dit índex el té per la meitat. Tb toca el piano, la guitarra, la flauta...
ResponElimina