MANTIS (Un microrelat de Javier Puche)

Ningú no tria de qui s’enamora. Pel que fa a mi, sempre vaig experimentar una forta inclinació vers les femelles perilloses i estilitzades. Què hi farem. Per això convisc actualment amb un majestuós exemplar de mantis religiosa que vaig capturar a la selva verge de Khao Sok, al sud de Tailàndia. Mai no he estat tan feliç. Ni tan sols en l’úter matern. Tot i que he de confessar que aquesta criatura m’intimida força (medeix quasi dos metres, sense comptar les antenes). Tant és així que encara no hem consumat el nostre amor, després dels mesos que hem passat plegats. Però intueixo que el moment s’acosta inexorablement. De nit, quan me’n vaig a dormir, ella roman a la sala contemplant embadalida el canal porno. Necessita plaer amb urgència. I juro per l’Antic Testament que el tindrà tan aviat com aconsegueixi vèncer el temor idiota que m’inhibeix. Mentrestant, gaudeixo hipnotitzat del seu encant salvatge. Ara està devorant un felí a la nostra cambra. Puc escoltar-la des d’aquí. Lloat sia Déu. Estimo amb tota la meva ànima el sorollet que fa mentre mastega. Què hi farem. Ningú no tria de qui s’enamora.

La traducció és de Pere Herrero.

Llicenciat en Filologia Hispànica i professor de piano clàssic, ha treballat com a crític musical, corrector d’estil i guionista de televisió. Imparteix classes a l’Escola Contemporània d’Humanitats (Madrid). Les seves narracions, publicades en revistes com Quimera o Litoral, s’han inclòs en diverses antologies, com ara “Por favor, sea breve 2” (Páginas de Espuma, 2009), “Velas al viento” (Cuadernos del Vigía, 2010) o “Mar de pirañas” (Menoscuarto, 2012). Manté el blog literari “Puerta falsa”. És autor dels llibres “Seísmos” (Thule, 2011) i “Fuerza menor” (La Isla de Siltolá, 2016), al qual pertany el present microrelat.

CENSURADA (Un microrelat de Frederic Blanco)

Olga estimada,

No fa ni dos mesos que el batalló ens vam instal·lar en aquest camp. El temps em passa lent. És com si hi portéssim dos anys. Però no passis ànsia. Estem bé, el comandant ens té bon tracte, les racions del ranxo són abundants, i als barracons no s'hi passa fred. A més la meva feina és la pròpia del meu ofici. Aquí tots fem de jardiners i també ens toca cremar les fulles mortes. Com als jardins de Marienbad, quan al març apilàvem les fulles de la tardor. Recordes aquelles piles immenses de fullaraca on la canalla s'hi llançava com en una bassa? Igual que aquí, passàvem matins inacabables, un cove rere l'altre, portant tota aquella fulla morta cap a les fogueres que no deixaven de fumejar aquell ferum que empal·lidia els prats d'una boira cendrosa. Ja som ben entrat el maig i seguim cremant. 

Només penso en el dia que podré tornar al teu costat quan s'acabi aquesta guerra. Junts, en les tardes d'estiu, a l'ombra de les fulles de castanyers, freixes i bedolls, contemplant com creixen els nostres petitons. Digue'ls que mai deixen d'estar presents en el pensament i el cor del seu pare.

Olga estimada, estic bé. No passis ànsia.

El teu Heinrich.

PD. Penso que quan tot acabi canviaré d'ofici. No vull fer més de jardiner.

Auschwitz
11 de maig 1944

Microrelat guanyador del Tercer Premi en el VI Concurs de Microrelats de l'Associació de Relataires en Català (ARC).

Frederic Blanco i del Prado (Barcelona 1963). El meu primer premi literari el vaig guanyar al concurs que l'escola va convocar per St Jordi quan feia 3r de BUP. El meu últim premi també. Això sí, el vaig rebre de mans del meu professor Francesc Garriga i Barata (premi Carles Riba 2012). El Sr Garriga em deia que escrivís, que escrivís molt. Amb el consell del Sr Garriga vaig fer el que tots els adolescents fan amb els consells dels seus bons professors i em vaig dedicar a la música. Actualment sóc professor de música de secundària (feina certament gratificant) i aconsello els meus alumnes adolescents que facin molta música. A part d'això, i ara que els meus fills comencen a ser grans (només la petita fa una mica de música), jo vaig trobant temps per pensar en el Sr Garriga, llegir-lo i escriure... una miqueta. La meva activitat literària és purament terapèutica i em permet, juntament amb l' humor i la natació, mantenir la ment en un equilibri suficientment estable i el tarannà en uns mínims acceptables de civilitat. Penjo alguns dels meus escrits a Relats en Català amb el pseudo-seudònim de frederic.

EXORCIZAMUS_TE.EXE (Un microrelat de Sergi Monteagudo)

Passava sovint. No era com abans, que els únics que es perdien i no sabien dir el seu nom eren nens o ancians amb demència. Des que els humans ens vam implantar el xip, li podia passar a qualsevol.

El xip tenia avantatges obvis. Connectava el cervell a Internet a través d'una antena. Cercar dades, parlar telepàticament amb amics i familiars, connectar-se a les xarxes socials... Ara era possible sense teclejar ni dur a la mà cap mòbil obsolet.

Però els riscs també eren evidents. I més si et deixaves el xip funcionant mentre dormies, com havia fet el jove que reposava a la cadira de la comissaria amb la mirada buida d'un zombi. Els pirates podien trencar la seguretat informàtica i entrar al teu cervell. Molts cops te l'infectaven d'spam perquè els compressis productes o accedien als teus secrets. Però en casos com el del jove, podien arribar a robar-te tota la memòria. Després eren capaços d'instal·lar-te una ment digital que s'apropiés del teu cos i fer qualsevol cosa amb ell.

—Com ho veu? —vaig dir-li al Mèdium.

—Un cas crític. Sembla que ja fa temps que està absent. Podria ser a qualsevol lloc. Però ho intentaré —respongué el Mèdium.

El Mèdium era un hacker a sou de la policia, un especialista en telepatia informàtica. Es connectava a la ment de les víctimes i intentava rastrejar les vies per les quals els pirates hi havien accedit.

Amb un massatge a la templa activà els protocols de seguretat, connectà el wifi i s'introduí a la ment del jove. Al cap de dos minuts, a l'altra banda del món, un home patí un sobresalt, una estrebada que el sacsejà com una descàrrega elèctrica. Semblava que algú hagués posseït el seu cos i això era exactament el que estava passant. Només quan el Mèdium acabà, l'home va tornar en si.

A comissaria, el jove absent també va recuperar la consciència. El Mèdium l'acabà de despertar amb una bufetada.

—Vigila més, noi. Aquest cop era un aficionat però qualsevol dia et hackegen uns professionals i llavors hauràs begut oli per sempre.

Microrelat guanyador del Segon Premi en el VI Concurs de Microrelats de l'Associació de Relataires en Català (ARC).

Sergi Monteagudo (Barcelona, 1979) és llicenciat en Química. Treballa de professor. Entre altres premis, ha guanyat el "Llavor de Lletres" i la Lliga de Microrelataires (2015). Recentment ha publicat el llibre de relats "¿Quant valen els teus somnis?". Escriu setmanalment al blog "Àtoms i lletres".

PROGRÉS (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

«...no tardó en inventarse un medio de

viaje incomparable, el de andar a pie.»

JULIO CORTÁZAR, Último round

Ara que els mitjans de comunicació han arribat a la perfecció, recordem amb un somriure condescendent l'època dels correus electrònics. Només els més nostàlgics enyoren l'agilitat i la immediatesa d'Internet, perquè és una evidència que la invenció de la carta escrita sobre paper, i enviada mitjançant un carter, ens va evitar la correspondència prescindible —aquella enutjosa allau de missatges que ens amargaven els dies!— i va habituar-nos a una escriptura selectiva i essencial.

També els telèfons mòbils van caure en desús en benefici dels aparells amb fil: va ser un alliberament no estar a disposició de trucades intempestives i supèrflues a totes hores i en qualsevol lloc. Els telèfons es van tornar domèstics i va proliferar l'anomenada «cabina telefònica»: un paral·lelogram rectangular de parets de vidre, a l'interior del qual un estri allunat proporcionava la connexió si prèviament s'hi entaforaven algunes monedes.

L'avenç de la ciència no té aturador: aviat es van fer evidents les limitacions de la telefonia, que induïa els usuaris a perdre el temps en llargues converses insubstancials. La telegrafia va suposar un pas endavant en l'eficiència comunicativa: el telegrama d'una banda possibilitava transmetre el missatge sense la profusió retòrica de l'epístola, i de l'altra permetia esquivar els circumloquis obligats per les convencions de la cortesia en la parla oral.

Però el progrés no només ve dictat per les millores en el benestar i la comoditat: a vegades també hi influeixen factors consubstancials a la naturalesa humana, com la gasiveria. L'extensió d'un telegrama en determinava el preu, i per això, inevitablement, es van anar escurçant, fins al punt que a vegades la notificació es condensava en una sola paraula. Aquesta economia verbal extrema va comportar la fi de la telegrafia, l'inici d'una nova era, l'evolució lògica de la comunicació humana.

Ara només ens cal llenya i un llumí.

Microrelat guanyador del Primer Premi en el VI Concurs de Microrelats de l'Associació de Relataires en Català (ARC) i inclòs al recull inèdit La biblioteca fantasma.