ANTÍPODES (Un microrelat d'Iván Teruel)

Són les dotze i quaranta-tres minuts del migdia a la ciutat de Madrid. Un conductor es distreu en creuar un pas de zebra, per on també està travessant un nen que camina abstret mirant el seu telèfon mòbil. Les seves trajectòries semblen confluir. Però de sobte, el nen escolta un cop sec al seu darrere i torna sobre les seves passes.

A la mateixa hora, a Wellington, Nova Zelanda, una dona salta al buit des d’un vuitè pis. Després de l’impacte contra el terra, se sent una frenada aguda. Un home baixa lívid del cotxe. Però l’única cosa que troba al pas de zebra és un mòbil, a la pantalla del qual observa un missatge escrit en espanyol. 

Iván Teruel (Girona, 1980) és llicenciat en Filologia Hispànica i treballa de professor d’Ensenyament Secundari en un Institut públic. Com a investigador, és responsable d’una edició crítica de la “Historia oriental de las peregrinaciones” del viatger portuguès Mendes Pinto, publicada l’any 2009.  Amb el seu estudi “El Perí escindido: antagonismo estético e ideológico entre Vargas Llosa y Arguedas”, publicat l’any 2012, ha obtingut el Premi Rara Avis. És autor del bloc “La tijera de Lish” http://latijeradelish.blogspot.com/

INDULGÈNCIA (Un microrelat de Mercè Bagaria)

Una altra nit m'ha despertat el seu crec-crec irrespectuós. He encès el llum tot d'una i l'he trobat allà, enmig de l'habitació, tan repulsiu que em fa venir basques. Ell, en canvi, roman absolutament impassible, com si la meva presència li importés ben poc, com si aquest maleït apartament li pertanyés a ell, com si jo no pagués un lloguer prou alt per aquest cau rònec. Em desafia. No hi ha una altra explicació. I no tinc cap més remei que esclafar-lo. Ja n'hi ha prou de tenir escrúpols. És ell o jo. I busco amb la mirada un arma contundent per perpetrar l'assassinat de l'intrús, abans no desaparegui en la foscor. Hi ha, però, una part de mi, més feble, o tal vegada més assenyada, que no em permet actuar amb crueltat. No puc perquè mirant-me'l em ve a la ment Gregori Samsa. I llavors penso en la imprevisibilitat de la vida i que demà em puc tornar arna afamada o corc o grill o fastigosa corcollana. I penso en el noi informàtic que abans vivia aquí, de qui ningú no té cap notícia. Els amics diuen que mai no hauria marxat sense els discos de Metallica, que mai no hauria abandonat la col·lecció de còmics. I me n'estic. Permeto que l'ésser repulsiu continuï existint, tot sabent que la indulgència ens muda irremeiablement i ens allunya d'allò que alguna vegada havíem somiat que seríem.

Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia.

L’HOME QUE DORMIA AGAFAT A UNA BRANCA (Un microrelat d’Eduard Ribera)

“Sóc un home de recursos, jo”, pensà Màrius Boet el dia que el van despatxar. Els últims temps havia tingut un somni recurrent. Caminava per un pont de fusta penjat dalt d’un congost molt alt; de sobte, el pont començava a fimbrejar i acte seguit una de les sirgues mestres es trencava. La caiguda era espectacular, però durant l’esbalçada el Màrius aconseguia engrapar la branca d’un arbre nascut en una escletxa de la roca. “Salvat!”, cridava el Màrius en el silenci horitzontal de la matinada.

Tot i que la seva dona s’havia acabat acostumant al sobresalt nocturn, mentre l’home seguia dormint plàcidament, ella feia cabòries sobre l’origen d’aquella inquietud. De fet, Salvat era el cognom del soci principal del despatx on treballava el Màrius i ella sospitava que alguna cosa no anava prou a l’hora. Mentre esmorzaven, ella insinuava “tot bé a la feina?” i ell aixecava la vista del diari “tot bé, reina, no et preocupis”. Però ella insistia “has somiat avui…”. Ell se la mirava “no ho sé, no ho recordo…” i després li feia un petó al front i sortia cap a l’oficina.

Va ser el mateix Salvat qui li va dir que el negoci no rutllava massa bé i que, com a últim recurs, haurien de reajustar la plantilla. El banc no els havia renovat la pòlissa de crèdit i els impagats estaven ofegant l’economia de l’empresa. Fins a la data, el Màrius sempre se n’havia sortit bé en el terreny laboral. Al llarg dels anys s’havia forjat un currículum impecable i havia encadenat diversos canvis de feina, sempre per millorar les seves condicions de treball i econòmiques. El dia que el van despatxar complia cinquanta-cinc anys però, aliè al pessimisme, va pensar “no passa res: sóc un home de recursos, jo”.

Va decidir no dir-ho a la seva dona i es va inscriure al servei d’ocupació. Durant algunes setmanes va seguir fent el paper del marit diligent i treballador. Havent esmorzat, sortia de casa com ho havia fet sempre i es passava el dia de porta en porta, sol·licitant entrevistes i passejant currículums. Però poc a poc, la nòmina de coneguts amb capacitat per llençar-li un cable arribava al seu final. Semblava que el món ja no funcionava com ell l’havia conegut anys enrere. O potser era que el món seguia sent el mateix de sempre i era ell qui ja no funcionava com anys enrere…

El fet és que una nit va arribar a casa especialment abatut. Ni tan sols va sopar i va anar directe al llit. La seva dona li va portar un vas de llet calenta però el Màrius havia pres somnífers i la son l’havia vençut. Aquella nit va somiar un cop més la caiguda pel congost, però estranyament no va cridar. La seva dona no va despertar fins al matí. Estès al llit, el Màrius jeia fred i rígid com una roca granítica. A la tauleta de nit hi havia una nota. “Avui s’ha trencat la branca”.

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Des de març de 2005 manté “L’Escriptori”, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. Ha publicat “A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa, 2009) i la novel·la breu “La vida assistida” (Premi “Ciutat de Mollerussa 2011”).

TEMPS DIFÍCILS (Un microrelat de Josep Maria Casals)

A quarts de dotze de la nit, el trànsit per la carretera de la Rabassada és tranquil, gairebé inexistent. L’Albert ha deixat els sogres al xalet de Sant Cugat i torna conduint d’esma, amb el vidre de la finestreta abaixat per sentir l’aire fred.

«A la Rocío ja no li puc pagar més ni el lloguer ni les despeses de l’apartament de Sant Gervasi. Tampoc no tornarem a fer escapades a Paris o a Nova York ni hi haurà més regals cars. Però la Rocío és jove, maca i llesta; tindrà clients un altre cop i tirarà endavant sense que hagi de tornar a fer de minyona. La dona també podria ajudar, però qualsevol li diu res. Havent-t’hi a casa un gimnàs ben equipat i piscina climatitzada, la Clara podria prescindir del club de fitness. I té un cos prou flexible i la pell prou tivant com per poder passar una temporada sense els massatges i els tractaments personalitzats I no diguem les classes d’escultura a Florència, un snobisme. Però és clar ¿com ho explicaria a les amigues? L’apartarien. La primera tempesta esclatarà quan a últims de mes bloquegin els comptes de crèdit. Ja la veig queixant-se, amb aquella sonsònia característica, de la vergonya que haurà passat a la perruqueria de Calvet o a alguna boutique de passeig de Gràcia quan la maquineta rebutgi les targetes. Pitjor serà quan ens embarguin la casa. Qui realment m’amoïnen són els nens. Ja fa tres mesos que el banc retorna els rebuts dels col•legis i ja no sé quina excusa posar quan em truquen. Com dic a la Paulina i al Borja que han de deixar les escoles de la part alta per anar a una de pública sense uniforme, sense camp de criquet i barrejats amb pobres de tota la vida i immigrants? Com li faig entendre a la Paulina que ja no hi haurà ni piano ni ballet aquàtic? Com justifico que anem a viure a un pis, i amb només quatre habitacions? Què em dirà el Borja quan li comuniqui que hem de donar-nos de baixa del club de tennis ara que progressava tant (sobretot el revés) amb el professor particular? No, no els puc fer això de cap manera.»

El Porsche Cayenne és excepcionalment estable malgrat ser un tot-terreny. La corba que ve, la del cingle, l’ha arribat a fer a 120. Però segur que no es pot passar impunement a 190. Els de l’assegurança de vida –pensa l’Albert– no podran demostrar que no ha estat una errada o un excés de confiança; un accident més. Respira fondo, posa la cinquena i trepitja l’accelerador fins al fons.

La fotografia és de Reinfried Marass.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Hores d’ara, porta escrits més de 1.600 títols de tirada curta i contingut tècnic precís i pràctic. Aporta relats al web relatsencatala.cat amb el pseudònim SenyorTu.

TAXIDÈRMIA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Trucaven a la porta i vaig obrir. Era una noia que m'oferia un curs d'escriptura. Jo mai no he tingut cap interès en escriure, però vaig fer-la passar. Mentre xarrupava el seu cafè, la noia desplegava opuscles i proclamava, engrescada, descomptes i ofertes molt avantatjoses. Jo no podia apartar la mirada dels seus ulls verd maragda. Els mateixos ulls que ara em miren fixament des de les conques de l'àguila reial que presideix la sala d'estar.

Microrelat guanyador de l'accèssit en el VII Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei (2013)