A quarts de dotze de la nit, el trànsit per
la carretera de la Rabassada és tranquil, gairebé inexistent. L’Albert ha deixat
els sogres al xalet de Sant Cugat i torna conduint d’esma, amb el vidre de la
finestreta abaixat per sentir l’aire fred.
«A la Rocío ja no li puc pagar més ni el
lloguer ni les despeses de l’apartament de Sant Gervasi. Tampoc no tornarem a
fer escapades a Paris o a Nova York ni hi haurà més regals cars. Però la Rocío
és jove, maca i llesta; tindrà clients un altre cop i tirarà endavant sense que
hagi de tornar a fer de minyona. La dona també podria ajudar, però qualsevol li
diu res. Havent-t’hi a casa un gimnàs ben equipat i piscina climatitzada, la
Clara podria prescindir del club de fitness. I té un cos prou flexible i la
pell prou tivant com per poder passar una temporada sense els massatges i els
tractaments personalitzats I no diguem les classes d’escultura a Florència, un
snobisme. Però és clar ¿com ho explicaria a les amigues? L’apartarien. La
primera tempesta esclatarà quan a últims de mes bloquegin els comptes de
crèdit. Ja la veig queixant-se, amb aquella sonsònia característica, de la
vergonya que haurà passat a la perruqueria de Calvet o a alguna boutique de
passeig de Gràcia quan la maquineta rebutgi les targetes. Pitjor serà quan ens
embarguin la casa. Qui realment m’amoïnen són els nens. Ja fa tres mesos que el
banc retorna els rebuts dels col•legis i ja no sé quina excusa posar quan em
truquen. Com dic a la Paulina i al Borja que han de deixar les escoles de la
part alta per anar a una de pública sense uniforme, sense camp de criquet i
barrejats amb pobres de tota la vida i immigrants? Com li faig entendre a la
Paulina que ja no hi haurà ni piano ni ballet aquàtic? Com justifico que anem a
viure a un pis, i amb només quatre habitacions? Què em dirà el Borja quan li
comuniqui que hem de donar-nos de baixa del club de tennis ara que progressava
tant (sobretot el revés) amb el professor particular? No, no els puc fer això
de cap manera.»
El Porsche Cayenne és excepcionalment
estable malgrat ser un tot-terreny. La corba que ve, la del cingle, l’ha arribat
a fer a 120. Però segur que no es pot passar impunement a 190. Els de
l’assegurança de vida –pensa l’Albert– no podran demostrar que no ha estat una
errada o un excés de confiança; un accident més. Respira fondo, posa la
cinquena i trepitja l’accelerador fins al fons.
La fotografia és de Reinfried Marass.
Josep Maria Casals
(Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Hores d’ara, porta
escrits més de 1.600 títols de tirada curta i contingut tècnic precís i
pràctic. Aporta relats al web relatsencatala.cat amb el pseudònim SenyorTu.
Ja l'havia llegit a RC. Em sembla boníssim! Una bona història i un final rodó.
ResponElimina