INSTRUCCIONS PER DONAR EL CONDOL (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)

A l’escola aprens moltes coses, algunes totalment inútils que mai no faràs servir i, en canvi, mai no t’ensenyen com donar de forma adient el condol. Per això vull deixar-vos aquí unes breus instruccions que segur que us faran servei. Ara bé, com totes les habilitats, la de donar el condol s’aprèn i es perfecciona amb la pràctica, per això us recomano vivament un exercici que jo faig sovint: assistir a funerals de perfectes desconeguts.

Primer de tot escolliu un funeral amb dignitat, res de serveis laics o capelletes modernes i minúscules. Escolliu-ne un en una església, si pot ser antiga, fosca i venerable, i allà situeu-vos en un lloc discret però cèntric; un lloc que us permeti actuar en el moment oportú. Vestits amb pantalons i jaqueta foscos i corbata negre seguiu amb aparent recolliment tota la cerimònia amb la seguretat que al final arribarà el moment desitjat. Si la família és tradicional farà l’acomiadament formal del dol, amb els parents més directes en filera i tots els assistents, un darrere l’altre, metrallant-los amb el condol. Tanmateix aquest costum tan honorable s’ha perdut molt i cada cop hi ha més sepelis en els quals no es fa. La intuïció, producte de freqüentar moltes cerimònies, us permetrà saber si hi haurà acomiadament o no. I si us adoneu que no es farà és quan resulta més important estar ben situats al temple per tal de poder maniobrar convenientment. L’instant òptim és aquell entre el final de la cerimònia i el punt en que els parents pugen als cotxes que els portaran al cementiri. És en aquest moment de confusió, d’organització (o desorganització) del seguici quan heu de buscar la vostra oportunitat. Escolliu sempre el parent més proper, un condol donat a un cosí segon és com guardar una andròmina escantellada, perfectament inútil. Jo us recomano un funeral amb vídua, són, amb molta diferència, els millors. Posem, a tall d’exemple, que és el cas: un cop albirada apropeu-vos amb pas mesurat i un posat entre solemne i seriós; no exagereu, sisplau, la tristor. Quan estigueu a tocar i la víctima s’hagi adonat de les vostres intencions actueu amb serenitat i convicció: agafeu la seva mà dreta entre les vostres mans, premeu-la amb fermesa i mentre moveu amunt i avall aquesta mena d’embull de tres mans mireu-la directament als ulls i digueu amb parsimònia i vocalitzant: “El meu condol més sincer”. I ara, per Déu!, no correu!, atureu-vos, demoreu el moment, compteu fins a cinc si cal. Després sospireu de forma audible i deixeu anar, sempre mirant-la fixament als ulls, la segona part: “Sempre se’n van els millors”. I ja està. La comprovació que ho heu fet bé vindrà per les llàgrimes que vessarà la vídua i els moviments d’incomoditat dels que l’envolten. Llavors deixeu-li anar la mà, mireu a terra i marxeu així, amb el cap cot i passes lentes i com cansades. Si voleu, és optatiu, mentre us allunyeu podeu moure lleugerament el cap de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, com si no us poguéssiu creure el tràgic destí del finat ni com és de cega i d’injusta la Mort.

El quadre és "El retorn de l'enterrament" de Jean Béraud, 1876.

Lluís Julián Barrachina, barceloní de 51 anys, és metge, està casat, té dues filles i un hàmster. Farà ara quatre anys començà a escriure contes, un fet que per a sorpresa de tots, inclòs ell mateix, s’ha convertit en una vocació exigent i obsessiva que li ocupa el poc temps lliure que té. L’any 2010 va sortir publicat el seu primer llibre “Tretze històries entre insòlites i fantàstiques” (Publicacions Abadia de Montserrat) premi Armand Quintana 2009 de Calldetenes.

JUBILACIÓ (Un microrelat de David Valle)

L’Estat li va comunicar que primer s’hauria de jubilar als seixanta-cinc anys, més tard als seixanta-set, i finalment, després de molts canvis de govern i rectificacions sobre l’assumpte, als noranta anys d’edat. Quan l’home va morir als vuitanta-cinc, va rebre una carta certificada al cementiri que li comunicava, que degut a la seva mort prematura, se li havia denegat el dret a rebre qualsevol tipus de pensió de jubilació.

Microrelat guanyador del 3er Premi del Concurs de microrelats del setmanari “Hora Nova” (Figueres 2010). L'il·lustra "Cap d'un home vell" de Paul Cezanne.

David Valle García (Blanes, 1977) és Llicenciat en Geologia i actualment treballa d’administratiu. La literatura sempre li ha entusiasmat i ara fa uns 7 anys començà a escriure relats i poesia. Aquest any 2011, ha assolit diversos guardons com: 1er Premi Ateneu Domingo Fins de Montcada, 2on premi Gat de Torelló o el 1er Premi Puigmarí de Maçanet de la Selva (poble en el que ara resideix). Escriu a Relats en Català sota pseudònim dvallegar.

TRES OQUES (Un microrelat de Judit Pujadó)

Un dia d’hivern vaig sortir al carrer, de matinada. La boira s’havia empassat el poble. Només es veia la claror difusa dels fanals del carrer. Quan vaig arribar a l’alçada del cotxe les vaig veure, en fila, ben juntetes. Eren tres magnífiques oques que travessaven al compàs la Plaça de Catalunya. Semblaven les guardianes dels somnis dels gualtencs, tan encarcarades, tan orgulloses, tan idèntiques totes tres, tan blanques i sòlides enmig de la boira gris.

Si hagués estat la feliç adolescent de fa vint anys m’hauria quedat allà plantada, embadalida, mirant aquell lent passeig de senyorasses. Però no. Ja sóc una adulta. Sé quines són les meves obligacions. Vaig haver de pujar al cotxe, i engegar-lo, i destorbar aquella dansa de plomes lluents per fer maniobra i marxar a treballar.


Judit Pujadó Puigdomènech, va néixer el 1968. És llicenciada en història per la UB. Ha publicat diversos llibres sobre els refugis antiaeris de la Guerra Civil, i els llibres “Nit de Reis, les cavalcades a Barcelona” i “Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines”. Ha estat codirectora de l’audiovisual “La ciutat foradada” i ha escrit textos per diverses obres musicals. Coautora de “Planeta ESO” (Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira) i “30, 40 l'Edat Amarganta”. Ha publicat les novel·les: “Dones absents”, “El límit de Roche” i “Les edats perdudes” (Finalista del Premi Llibreter 2009). Cofundadora d'Edicions Sidillà, acaba de publicar “Tombes i lletres”, i és autora de la major part de les fotografies. Com a periodista treballa per mitjans com la Revista de Girona, el Diari de Girona i La Vanguardia http://www.juditpujado.cat/

MANIOBRA PERFECTA (Un microrelat de Pau Álvarez)

De petit, es delia amb l’ascens vertiginós dels falciots remuntant els penya-segats. Renuncià a una prestigiosa universitat per treballar de cambrer a l’Aeroclub, on multiplicava les hores a canvi d’esporàdiques lliçons d’aviador. Als poc anys d’obstinada passió, la seva reputació de pilot el dugu

é a comandar una esquadrilla en un infortunat conflicte armat; les seves prodigioses maniobres el convertiren en llegenda de propis i rivals. Esdevingué un ocell, amb ales de metall, que no mirava la vida, sinó des de l’aire, en perpètua cerca de la geometria perfecta que dibuixés una catedral al cel. Ja en temps de pau, les seves acrobàcies meravellaven el mon sencer, excepte ell mateix, delerós de trobar la forma pura que culminaria les infinites hores de vol. Aquell dia, s’enfilà dalt el pòdium per recollir, a contracor, la Copa del Món que creia no haver merescut encara, quan un inesperat cruixir de fusta sota el peu el va fer traçar un looping girat fins el segon graó, seguit d’un túnel magistral cap el primer i una fina barrena sobre el terra, on caigué, en un tirabuixó sublim, amb la copa aferrada al pit i un somrís triomfal als llavis, per no aixecar mai més el vol.

Pau Alvarez és de Manresa, on va néixer el 1957. Nouvingut al mon de les lletres, ha aconseguit un premi de microrelats i ha escrit alguns contes. El seu seu somni literari és el teatre, format que creu ideal per comunicar mil idees que li volten pel cap. És soci fundador de l’associació d’escriptors Totlletres de Manresa. Professionalment, és impressor i dissenyador web.

NO ÉS EL QUE SEMBLA (Un microrelat de Maria Cirera)

Fa anys, abans de casar-nos, li vaig dir que era tolerant, jo, una persona molt oberta, que pocs problemes tindríem, però havia de saber que hi havia una cosa que no estava preparat per suportar: no volia que em fos infidel, no volia que jugués al parxís amb cap altre home que no fos jo. Em va mirar desconcertada i em va intentar fer entendre que era una dona i que al llarg de la seva vida hi hauria molts homes que voldrien jugar al parxís amb ella, a més, li agradava tant de jugar-hi… Li vaig dir que o em prometia ser fidel o res de res. Al final m’ho va prometre… amb la mirada fixa en les rajoles del terra.

Ahir em va venir un fort mal de cap, com si un dit m’estigués prement molt fort al mig del crani. Vaig arribar a casa abans de l’hora i me’ls vaig trobar a la taula del menjador. Ell estava a punt d’avançar una fitxa vermella.

Sí senyor. A casa meva, al meu menjador, a sobre de la meva taula, amb les meves fitxes vermelles! Marteta, jo em pensava de debò que m’estimaves… i què fas? Jugar al parxís amb el primer que passa! No és el que sembla. Quant temps fa que dura aquesta comèdia? Puta… sàpigues que allò que em donava més plaer era tenir-te retinguda a la barrera.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

CARPACCIO PER SOPAR (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Va rebre una invitació per a un sopar. No coneixia l’amfitrió, però va pensar acostar-s’hi: no hi tenia res a perdre. En arribar a la casa, va comprovar que, efectivament, tots els assistents eren estranys –sospitava que l’havien convidat per error–, però el van acollir amb tanta hospitalitat i afecte, que va decidir quedar-se. Durant l’aperitiu no va aconseguir esbrinar què agermanava a aquella gent: els va sentir parlar d’avions i va creure que eren pilots i hostesses d’una companyia aèria. Quan algú va esmentar un accident d’aviació, els va imaginar units pel dolor solidari d’haver perdut a familiars o amics. Mentre assaborien el primer plat –una boullabaise deliciosa– va saber, amb sorpresa, que els comensals eren tots supervivents d’una catàstrofe aèria que durant un mes els va mantenir incomunicats en la neu dels Alps. Van explicar-se anècdotes macabres, sense escatimar detalls escabrosos sobre la nutrició durant els llargs dies d’aïllament, quan ja se’ls havien acabat les provisions. Abans no servissin el segon plat, va marejar-se. Entre disculpes unànimes van oferir-se a acompanyar-lo a un dormitori perquè reposés una estona. Amb prou feines podia caminar, i es recolzava en les espatlles dels dos homes més cepats de la reunió. Abans de perdre el coneixement, encara va poder veure que en lloc de dur-lo a una habitació, el conduïen a la cuina.

Microrelat finalista del 5è Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei (2011) i inclòs al recull "Catàleg de monstres" (Marcòlic, 2012).

LA SÈRIE ROJA (Un microrelat d’Anna Maria Villalonga)

Ha tombat la nit. El rellotge de l’església acaba de tocar les dotze. L’home pinta febrilment davant del gran finestral. S’ha despertat de sobte i una estranya força l’ha tret del llit i l’ha empès a actuar. El seu braç, com si fos el braç d’un altre, estampa ferotges pinzellades damunt la tela blanca. Les convulsions sotraguen el seu cos. No n’és del tot conscient, però treballa sense aturar-se, amb impulsos incontenibles. Una energia desconeguda, que li vessa de dins, l’agita follament mentre el quadre regalima espesses gotes sobre els seus peus descalços.

L’única llum de l’estança és un raig de lluna plena. Una claror perfecta que paralitza la nit entre la terra freda i el firmament llunyà. No hi ha res més. Només el colps frenètics contra la tela, que reboten en el silenci com una anomalia. En arribar l’aurora, quan el sol comença a aparèixer tímidament darrere les muntanyes, l’home udola llastimosament i cau rendit al peu del quadre. Després, l’absoluta quietud. De la terrible nit, tan sols en resten els monstruosos traços monocroms sobre el llenç clar.

Els crítics han batejat aquella part de la seva obra com “La sèrie roja”. La consideren la millor, la més potent, la que reflecteix amb més intensitat l’ànima de l’artista. No hi ha ningú com ell, capaç d’aconseguir un efecte tan natural, tan genuí, amb un únic color. L’home no dóna explicacions i tothom pensa, amb admiració, que s’acull al privilegi del silenci ambigu i misteriós del geni creador.

En realitat, ell només intenta oblidar els cossos de les noies, il·luminats per la lluna plena, exsangües damunt la neu.

El quadre és "Vampir", 1893-94 d'Edvard Munch

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. També fa crítica de cinema a la revista en català “La lluna en un cove” i a la publicació cultural “D’un roig encès”. Pel que fa a la premsa, publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Actualment, a més, edita tres blocs. Els seus títols: El fil d’Ariadna (temes literaris, poètics, lingüístics), El racó de l’Anna (cinema) i A l’ombra del crim (novel·la negra, intriga, terror).

REPRESENTACIÓ MORTAL (Un microrelat d’Ainhoa Claramunt)

Els crits de les últimes persones s’esfumaven a traves de la porta que indicava la sortida. Ja podia ser ell.

Sortia del metro quan va començar a donar voltes al que li havia dit en Manel. “És una feina com qualsevol altre”. Però l’Àlex estava emocionat: encarnava el seu personatge de terror preferit.

Mentre s’estava abaixant la samarreta a ratlles somrient algú va entrar al seu camerino, al girar-se es va trobar amb una rèplica seva, més alta, que va clavar-li les llargues urpes metàl·liques al ventre.

L’Àlex restava immòbil sobre el llit, ple de sang. Al mirall, una nota: sóc etern.

Guanyador del Segon Premi al Concurs de Microrelats de por d’Igualada 2011.

Ainhoa Claramunt Vilardell. Sóc d'Igualada, tinc 23 anys i sóc Llicenciada en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona. Ara mateix estic cursant el segon cicle de Comunicació Audiovisual a la Universitat Complutense de Madrid. La meva passió és la literatura i el cinema, sobretot el gènere de terror. La meva experiència en el camp de la literatura es basa sobretot en la Literatura comparada, entre novel·les i adaptacions cinematogràfiques d’aquestes o estudis entre pel·lícules sobre un mateix valor; sobre la crítica cinematogràfica, tinc el meu propi blog dedicat quasi sempre a aquesta activitat: http://lookoutsideandwalk.wordpress.com/

MATINES (Un microrelat de Josep Maria Casals)

Li envolta la mandíbula amb el palmell de la mà de forma que les puntes dels dits li arriben a la templa. No se sap quina pell crema més, si la de la mà o la de la galta. Després, fent un gir suau, li acarona el coll sota l’orella, amb els dits cap el clatell i així atansa el cap i li besa els llavis amb la boca una mica oberta, només una mica. Aleshores se separa per mirar-la d’aquella manera que tant l’inquieta i tant la reconforta. Mentrestant, el tacte es concentra en la punta dels dos dits del mig, el del cor i el de l’anell, que recorren la clavícula resseguint l’os. Un cop al centre, el dit més llarg marca el camí i els altres, oberts, li freguen la pell amb lleugeresa. Baixen a poc a poc fins a la vall dels pits i allí es detenen. Sense dissimular, amb intenció, aparta la vista dels ulls per contemplar el lloc on ha aturat el gest. Llavors li embolcalla el pit esquerre amb el palmell –encara té pits d’adolescent– i el prem amb delicada fermesa contra el cor mentre torna a lliurar els ulls als ulls, atents a cadascuna de les reaccions que li provoca.

Hi ha dies que es desperta en aquest punt i d’altres que va més enllà o no hi arriba. Es desperta amb el cos amarat de suor i l’entrecuix xop d’aquell líquid dens com la saba que li neix sota el ventre per culpa del somni. Malgrat que cada nit es fa lligar les mans als costals del jaç, ha tornat a sentir plaer. També s’hauria de fer lligar les cames, pensa mentre el cos es relaxa i refreda. A les cinc, entra sor Immaculada. Encén el llum, desfà els nusos de pardal, deixa les cordes sobre el reclinatori i se’n va. Gairebé no s’han mirat i ben just s’han dit un bon dia et doni Déu germana amb veu petita. Ella es renta amb l’aigua del gibrell, es posa l’hàbit i acudeix diligent a resar les Matines a dos quarts de sis en punt. A partir d’aquest moment és una dent més en els engranatges que mouen les busques que designen les hores de la vida del convent. Ha estat quan el sol en posta regalava la visió d’un cel rogenc, mentre resaven les Vespres, que, en sentir-se humida, ha envermellit perquè s’ha sorprès desitjant l’arribada de l’hora de les Completes, l’últim rés del dia, el que li obre les portes de la nit, del cel i de l'infern.

Il·lustra el microrelat "Èxtasi de Santa Teresa" de Gian Lorenzo Bernini, 1647-1652.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Hores d'ara, porta escrits més de 1.600 títols de tirada curta i contingut tècnic precís i pràctic. En l'aspecte literari, encara no té biografia rellevant; a vegades aporta relats al web relatsencatala.cat amb el pseudònim SenyorTu.

PUNTS DE VISTA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Si fossis una persona egoista, insensible a la transcendència, incapaç d’elevar-te per damunt de les desgràcies terrenals, diries que t’acaben de disparar un tret al pit. I et lamentaries, t’encegaria la indignació i l’afany de venjança (sentiments molt apaivagats, però, perquè t’estàs dessagnant i no sembla que puguis sortir airós del mal tràngol). Però en moments així cal adoptar un punt de vista més ampli: aquesta bala, que pacientment va fabricar un metal·lúrgic seguint un procés industrial metòdic i curós, t’estava destinada, l’han feta només per a tu, tu havies de ser el receptacle on el resplendent supositori d’aliatge de coure trobés el repòs final. Davant aquestes consideracions, reps la bala al pit com si t’hi pengessin una medalla, és un privilegi exclusiu que t’enorgulleix, i mors amb un somriure satisfet als llavis. I si hi ha una altra vida, recorda de no seduir la dona del teu millor amic, malparit!

Microrelat guanyador del 2on Concurs “Tocats de lletres” de Manresa, 2011.

PERSECUCIÓ (Un microrelat d’Alba Julian i Solera)

Corro i corro, ja no tinc lloc on fugir. Sé que m’amagui on m’amagui ell sempre em trobarà. “Pare nostre que esteu en el cel...”. Al final acabo dintre l’amari dels nens. Sento que ve cap a mi. Els passos pesats pujant les escales; no puc parar de tremolar, sé que el final s’acosta. “Vingui amb nosaltres el vostre regne, faci’s la vostra voluntat...”. Sé que no trepitjaré mai més aquesta casa, després de tant de temps i tantes històries viscudes. El grinyol de la porta de l’habitació em treu dels meus pensaments. L’armari s’obre i ell està allí: alt i fort, vestit de negre, mira al buit, però sap que sóc aquí. “...I deslliureu-nos de qualsevol mal”. Treu la creu; tanco els ulls, i a la vegada que declama amb veu greu “Senyor, allibereu aquesta casa dels mals esperits” el meu cos va desapareixent.

Microrelat guanyador del 5è Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei (2011). L'il·lustra "Fantasma de dona portant un cap tallat" de Kawanabe Kyosai (1831-1889).

L’Alba Julian Solera acaba de fer catorze anys i estudia 3r d’ESO. A temporades li agafa el desfici d’escriure i llavors ho fa força bé, després s’està mesos i mesos sense teclejar una lletra. Els seus temes favorits són els fantàstics: fantasmes, morts, vampirs... Per dues vegades ha guanyat el concurs de sant Jordi de la seva escola. També escriu poesia i acaba de guanyar el primer premi de poesia infantil i juvenil de la seva categoria del concurs “Vila del Prat/Lo Cantich”. La seva gran afició és el teatre, especialment el teatre musical. Aquest conte el va escriure fa un any per a un concurs relacionat amb la segona part de la novel·la Retrum.

AL PEU DE LA LLETRA (Un microrelat de Joan Pinyol)

En plena homilia al convent d’Acolman i des de la superioritat i la seguretat que li conferia el balcó des d’on deia missa, el monjo agustí va adreçar-se als forçats feligresos que omplien l’esplanada del davant i els va assegurar, en un castellà gairebé lletrejat, que els cristians obririen el seu cor a tots els natius que volguessin servir-los. I es va fer entendre, però no de la manera que més hauria desitjat.

Un dels indígenes, el que començava a tenir més nocions de la llengua imposada, va alçar-se de la gespa i en una dècima de segon va projectar una llança contra el clergue amb tanta exactitud que la punxa enverinada li partí el cor sense contemplacions.

Microrelat inclòs al recull “Micromèxics” (Brosquil Edicions, 2007). L'il·lustra la creu atrial del convent d'Acolman.

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal www.joanpinyol.net