LA VERSIÓ OFICIAL (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

La llegenda ha estat molt benèvola amb Guillem Tell. Perquè se sap que la fletxa disparada amb la ballesta es va desviar uns mil·límetres fatals, i va travessar el crani del nen, partint-lo en dues meitats admirablement simètriques. La poma, col·locada sobre la tofa de cabell, va caure a terra, intacta. Aquests són els fets inqüestionables.

Un pare que esberla el cap del seu fill per un error de càlcul (però un mal dia el té qualsevol!) no és una història gaire edificant. Per això els rondallaires van afanyar-se a alleugerir-la, a redreçar-la, a amorosir-la: a tergiversar-la. Els primers narradors mencionaven la imprudència del nen: s’havia mogut al moment transcendental (així la punteria del ballester insigne quedava fora de dubte). Però poc satisfets amb aquesta versió –que menava al mateix desenllaç tràgic– van fer circular una variant més compassiva: la poma sí havia rebut l’impacte de la fletxa i el nen n’havia sortit malferit. Al llarg de generacions la ferida del nen Tell va esdevenir successivament un trau, una esgarrinxada i una rascada superficial. Finalment (oh, miracles de l’oralitat!) el fill de l’heroi suís va sortir il·lès del mal pas.

Però l’evolució de la història no s’atura aquí. En una època dominada per la correcció política, no es d’estranyar que darrerament expliquin que, superat el tràngol, a Guillem Tell van retirar-li la tutela de la criatura: ¿qui no es malfiaria d’un home tan arrauxat capaç d’arriscar el cap d’un fill?

Microrelat guanyador del Segon Premi al Concurs “ARC a la radio” de l’Associació de Relataires en Català, 2011.

POSAR-SE AL DIA (Un microrelat de Santi Sala)

Com cada dilluns després de dinar, l’Enriqueta i la Lourdes es troben a la plaça major del poble. Les dues àvies, jubilades recentment, es saluden i s’asseuen en un dels bancs que hi ha a l’ombra dels vells plataners. De seguida, comencen a posar-se al dia.
–Has vist l’exdona de l’Antonio?
–Quin Antonio?
–El pintor... Sí home, el que fa poc es va deixar amb aquella andalusa grassoneta.
–Ah! Ja sé qui vols dir. Què li ha passat?
–A ell res, però es veu que la seva dona ja en té un altre. I pel que he vist a la foto, és força guapot.
–Vés a saber el temps que feia que li posava les banyes.
Després d’uns minuts en silenci, l’Enriqueta torna a parlar.–Feien passar que estaven arruïnats i guaita’ls ara!
–Qui?
–Els Garrolera.
–Ai sí, nena! Com és la gent. Deuen diners a tot el poble, se’n van de vacances a Punta Cana i encara fanfarronegen.
–Jo no podria pas sortir al carrer si fos d’ells, em cauria la cara de vergonya.
El silenci entre les dues es torna a fer present, fins que, transcorreguts deu minuts, és la Lourdes qui pren la iniciativa.
–Aquesta sí que no me l’esperava.
–Quina?
–No ho saps això del nen gran dels de Cal Lladre?
–El què?
–Es veu que li agraden els homes.
–Què dius ara?
–T’ho ben juro, Enriqueta, que l’he vist fent-se un petó amb un altre noi.
–Ai, calla, calla. No sé pas on anirem a parar. Pobra Pepeta, a la seva edat i veure això del seu nét...
–Jo, si vols que et digui la veritat, ja li veia alguna cosa que no era gaire normal.
–Doncs jo no ho hagués dit mai.
En aquell instant comença a caure un suau plugim que obliga a les dues àvies a obrir els paraigües i, a corre-cuita, a abandonar la plaça.
–Redimonis de pluja! Ara que estava tafanejant el mur de la Pepeta de Cal Tàbac.
–La Pepeta també te “facebook”??
Amb els portàtils sota el braç i sense perdre temps, es dirigeixen al casal. Amb un xic de sort, encara arribaran a temps al curs d’internet, a la sessió de “batuka” i al taller de cuina japonesa.
Microrelat guanyador del Tercer Premi al Concurs "ARC a la radio" de l’Associació de Relataires en Català, 2011. L'il·lustra "Gossip" de Norman Rockwell.
Santi Sala. Nascut a Girona (1980) i resident a Breda. Aficionat a l’art d’escriure. Participo a la web de “Relats en Català” sota el pseudònim de "crohnic". He rebut el segon premi al “Concurs la Mar de Lletres de Calafell (2009) ” en l’apartat de “Contes de Nadal” i el tercer premi al “Concurs ARC de microrelats “ARC a la Ràdio 2010”.

ESTÈTICA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

“La senyora Romagosa s’ha operat els pits”, penso quan la veig arribar a la platja. Ho endevino per l’embalum que s’insinua sota la brusa de seda. I quan es treu la roba, la carn de la pitrera –efectivament– tiba el biquini vermell i vessa sobre les vores. Amb una contorsió voluptuosa, la senyora Romagosa es desfà de la part superior del biquini i els pits es mantenen ferms com soldats, sense cedir ni un mil·límetre a la força de la gravetat. Els mugrons que l’estiu passat semblaven capcots, han recuperat la posició a l’epicentre de cada sina; en estirar-se damunt la tovallola, són les cireretes que coronen el pastís, encerclades per arèoles de xocolata.

Però la restauració, observo, no s’ha limitat a les mamelles: de les cames han desaparegut els rierols de varius, no hi ha vestigis de cel·lulitis als malucs, les cuixes han recuperat la fermesa i el ventre no fa cap plec de greix. És evident que la senyora Romagosa ha passat pels bisturís d’un exèrcit de cirurgians! Però també s’ha tornat altiva –en arribar, ni tan sols m’ha saludat– i ha perdut la discreció habitual: quan es banya se sap observada i força les postures com ho fan les models davant dels fotògrafs. “Admireu-me!”, sembla que digui, desafiadora, mentre s’espolsa la sorra molla o s’eixuga l’aigua que llisca per les corbes.

Em treu de l’embadaliment una veu femenina a la meva esquena:

–Bon dia, senyor Dalmases.

Em giro. És la senyora Romagosa.

El dibuix que il·lustra aquest microrelat l'ha fet en Ramon Navarro Bonet especialment per l'ocasió.

DAMA DE COMPANYIA (Un microrelat d’Anna Maria Villalonga)

Regalims de pluja guarnien incansables els vidres de la finestra. Entre els llençols, el malalt respirava dificultosament, però la infermera, no sense professional indiferència, feia capcinades intermitents arraulida a la butaca.

El malalt projectava en el silenci el so crepitant d’una ranera agònica. De sobte, un tro potent va turmentar la nit. El malalt, com si l’hagués esperonat un ressort de titella, obrí els ulls. Va sentir dintre seu un glop de lucidesa inesperada, l’instant que precedeix el pas definitiu.

Amb les pupil·les dilatades, contemplà la infermera: el cap tirat enrere, la boca oberta, un ronc de complaença.

–Que trist és morir sol! –pensà el malalt amb la ment clara.

–Mai ningú no es mor sol. Jo hi sóc sempre.

La infermera tot just arribà a veure el braç del malalt, que queia inert. I una ombra fugissera, gairebé imperceptible, que es demorava uns segons sobre el seu rostre.

El microrelat l'il·lustra l'obra "Vida i mort", d'Edvard Munch, 1894.

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. També fa crítica de cinema a la revista en català “La lluna en un cove” i a la publicació cultural “D’un roig encès”. Pel que fa a la premsa, publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Actualment, a més, edita tres blocs. Els seus títols: El fil d’Ariadna (temes literaris, poètics, lingüístics), El racó de l’Anna (cinema) i A l’ombra del crim (novel·la negra, intriga, terror).

ÀNSIA (Un microrelat de Judit Pujadó)

Sento el batec monòton del pèndul del rellotge, al menjador. Al costat, vora la finestra, la mare broda un paisatge que mai no visitarà en unes estovalles noves. El pare renega des del celler. El vi de la bota s’ha tornat a fer ranci. Insulta i escup a terra. Vull saber quins eren els somnis de la mare. Pregunto. Em mira sorpresa: “Els meus somnis? Igual que tu: casar-me amb ton pare, tenir mainada”. I somriu, beatífica. A mi em falta l’aire. Surto al carrer. M’assec i premo l’accelerador del quatre llaunes. Agafo la carretera de l’Estartit. Em sap greu per aquest paisatge. El Montgrí es contrau. Ja no és una onada sinuosa, és una ganyota abrupta. Abandono el cotxe al moll. Deixo les claus al pany i busco entre els velers. Marxaré amb el primer que m’ofereixi com a destí un país pel que sempre pugui caminar descalça.

Microrelat guanyador del Premi "Posem fil a l'agulla, 2004".

Judit Pujadó Puigdomènech, va néixer el 1968. És llicenciada en història per la UB. Ha publicat diversos llibres sobre els refugis antiaeris de la Guerra Civil, i els llibres “Nit de Reis, les cavalcades a Barcelona” i “Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines”. Ha estat codirectora de l’audiovisual “La ciutat foradada” i ha escrit textos per diverses obres musicals. Coautora de “Planeta ESO” (Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira) i “30, 40 l'Edat Amarganta”. Ha publicat les novel·les: “Dones absents”, “El límit de Roche” i “Les edats perdudes” (Finalista del Premi Llibreter 2009). Cofundadora d'Edicions Sidillà, acaba de publicar “Tombes i lletres”, i és autora de la major part de les fotografies. Com a periodista treballa per mitjans com la Revista de Girona, el Diari de Girona i La Vanguardia. (www.juditpujado.cat/)

TAFANER (Un microrelat de Jordi de Manuel)

El Pau recorda perfectament aquell dilluns, tres anys enrere. Sisè, darrer any d’escola, hora de l’esbarjo; s’havia oblidat l’entrepà a la classe i va demanar per tornar-hi.

L’aula se li feia estranya; les cadires soles, la pissarra sense esborrar. Va passar arran de la taula d’Ella i va veure l’agenda dins la motxilla oberta. Palpà les tapes liles amb la punta d’un dit. Mirà cap enrere. Va obrir-la i va llegir una frase, un nom... i va sentir, per primera vegada, el fibló de la gelosia que el travessava.

Tornà al pati sense l’entrepà.

Microrelat publicat l’any 2003 dins d’un recull commemoratiu dels quaranta anys de l’editorial La Galera.
Jordi de Manuel Barrabín (Barcelona, 1962) és biòleg, professor i escriptor. Ha publicat diverses novel·les i narracions i ha obtingut nombrosos premis literaris. Escriu per a infants, joves i adults i conrea especialment el gènere negre i la ciència-ficció (www.jordidemanuel.cat)

EL COCODRIL (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Al nostre jardí hi teníem un cocodril. Ningú no l’havia vist mai, però ignorar-ne l’existència hauria estat imprudent i perillós. El meu pare, que de jove solia anar a caçar la perdiu, volia organitzar una batuda amb alguns veïns, però l’oncle Maurici –que uns anys abans ja havia patit una invasió de rèptils a la piscina de la seva segona residència– li ho va desaconsellar: el cocodril havia de continuar el cicle vital fins a morir de vell. “Són pacífics, agraïts i de convivència fàcil. A més, la seva presència”, assegurava, solemne, “contribuirà al prestigi del jardí. Sereu l’enveja del veïnat!”. Però calia evitar la proliferació. “Una vegada s’apoderen de la casa”, ens va prevenir l’oncle, “ja és impossible fer-los fora: són molt casolans!”. Així que ell i el pare es van equipar per sortir d’expedició, buscar els nius i aniquilar els ous enterrats. Furgar la sorra o el fang amb aquella bèstia pels voltants era molt arriscat i la mare, prudent, era partidària d’esperar a veure aparèixer l’animal. “Qui sap”, afegia amb un somriure càndid, “potser no hi ha cap cocodril: al capdavall, encara ningú no l’ha vist”. Però l’oncle Maurici va mirar-la, sorneguer, i tot ajustant-se la funda del matxet a la cintura, sàviament va sentenciar: “Estimada germana: que n’ets d’ingènua! Tothom sap que no cal haver-lo vist per tenir la certesa de la seva existència”.

Microrelat inclòs al recull "Catàleg de monstres" (inèdit). La fotografia que il·lustra el conte és gentilesa d'Eduard Herrero.

ELS TRES PORQUETS (Un microrelat de Víctor Lorenzo)

El llop s’apropa a la primera caseta i bufa amb força una vegada i una altra fins que aconsegueix enderrocar-la. Entre les ruïnes, una nena amb caputxa vermella i la seva padrina el miren estranyades. Perdó, es disculpa el llop, m’he degut equivocar de conte.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comitè editorial de Internacional Microcuentista, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Des de fa dos anys publica els seus microrelats al bloc Realidades para lelos.

NATURA MORTA (Un microrelat d’Eduard Ribera)

Lo real es mucho más real cuanto mejor se imagina. J.L. Borges
Desembre ja és aquí, congelat, com sempre. A redós de la boira que l’embolcalla, silent, i ho ritualitza tot, sacralitzant-ho. La tenebra baixa forma un clima màgic, confonent tot allò que abraça.

La gent al carrer llisca, decidida, entre la broma, entrecreuant-se, ara amb un, ara amb l’altre; com si es tractés d’aparicions sobtades.

La vida es torna misteri.

I, a casa, la ciutat s’esvaeix des de la finestra, en l’horitzó blanquinós que s’hi contempla. No costa sentir-s’hi sol, com en una illa deserta enmig la immensitat del mar.

Inesperadament sona el telèfon i una veu rovellada anuncia que moriré abans de dues hores. Abandono els meus pensaments i preparo una sessió de música. M’acomodo a la butaca, vora la finestra, amb una copa de vi.

Passades dues hores, obro la finestra i em llenço al buit. 

Microrelat inclòs al recull “La Casa per la finestra” (Premi de narativa Ciutat de Balaguer, 1987). L'il·lustra "Naturalesa morta amb carrer" (1937), gravat de M. C. Escher

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions, i ha participat en volums col·lectius. Des de març de 2005 manté L’Escriptori, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. Acaba de publicar “A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa 2009), un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau.

LA BONA CONFITURA (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Cinc cops vídua en estranyes circumstàncies, cal vigilar l'àvia des de que comença a perdre la memòria.

-Iaia, segur que és aquest el pot de la bona confitura?

Microrelat que Jesús M. Tibau ha dedicat a aquest bloc amb motiu del primer aniversari. Gràcies, Jesús!

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat els reculls de contes "Tens un racó dalt del món" (2001), "Postres de músic" (2005) (Premi Marià Vayreda), "El vertígen del trapezista" (2008), "Una sortida digna" (2009) i "I un cop de vent els despentina" (2011). També és autor del poemari "A la barana dels teus dits" (2009). El seu bloc Tens un racó dalt del mon va guanyar el premi Blocs de Catalunya de la Generalitat de Catalunya i el Premi Lletra de la UOC (2009).

UN ANY DE BONA CONFITURA

Avui aquest bloc celebra el seu primer aniversari. Ara seria l’hora de fer balanç, d’inventariar el nombre d’autors i de microrelats publicats (vint-i-quatre i noranta-sis, respectivament), d’agrair a cada un dels autors la deferència d’haver cedit les seves obres, de donar les gràcies als lectors que pacientment ens han anat llegint, d’exposar les xifres de lectures, de seguidors, etc. etc.

Però els amants de la brevetat no ens podem permetre panegírics tan extensos. Així que, ras i curt, només direm que aquest bloc (un bloc petit, modest) continuarà publicant cada quatre dies més microrelats dels autors que ja s’han fet habituals, però que també anirà incorporant nous escriptors.

I com que avui toca un nou microrelat, aquí us en serveixo un –en tres capítols– que va formar part del petit recull “Vint-i-dos microrelats de desamor” (Premi Sant Narcís 2011):

LA BONA CONFITURA

I
EllaTrosseja les fruites, les ensucra, hi afegeix un raig de suc de llimona i ho fa bullir tot a foc lent. Quan la barreja espesseix, l’aboca dins els pots esterilitzats, els tapa i els deixa refredar. Guarda les confitures ben arrenglerades sobre les lleixes del rebost, convenientment etiquetades i catalogades per gustos: és una dona meticulosa.

II
EllManté la torrada en equilibri sobre la punta dels dits, mentre amb un ganivet alça una onada recargolada de mantega. Unta la torrada amb precisió quirúrgica, fins a deixar tota la superfície uniformement emblanquinada. Llavors hi col·loca quatre turons de melmelada al damunt, amb el dors de la cullereta els aplana, i forma una pel·lícula fina que difumina el blanc del fons i que procura estendre fins a les vores del pa: és un home meticulós.

III
L’altreDecanta el pot i deixa que vessi. Li empastifa el coll, els pits, la panxa, el melic. Quan és ben llefiscosa, comença a llepar-la, a poc a poc. Amb la punta de la llengua ressegueix el rastre dolç de la pell i, llaminer, no s’atura fins a deixar el cos ben net: és un amant meticulós.

El dibuix és de l'Ada Masó

DESINTOXICACIÓ (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

Tip de sentir a familiars i amics que no paraven de dir-li que tanta lectura arribaria a fer-li mal (i amb la cua entre cames pels precedents que hi ha), en Mateu va decidir posar-se en mans especialitzades. Després de rigoroses proves i anàlisis en dejú, li van diagnosticar una elevada concentració de metàfores a les artèries i una poc tranquil·litzadora presència d’epítets i oxímorons als sediments, que aconsellaven posar-se en tractament sense més dilació.

–Ja et deia jo que de tant llegir perdries l’escriure! –clamava la seva muller amb aquell aire de superioritat que atorga un advertiment fet quan toca, a algú que no ha volgut escoltar.

Sort que van ser-hi a temps. Va ser dur i de mal sortir-ne però, hores d’ara, en Mateu és un home nou. Va liquidar la biblioteca venent-la a pes a un drapaire, va esquinçar els carnets de lector que duia a la cartera i es va fer incloure, amb nom i cognoms, en una d’aquelles llistes que impedeixen l’accés a qualsevol establiment adherit als sistemes de lectura pública. Com en una moderna crema de naus, en Mateu havia iniciat un viatge sense retorn possible.

Ara ja no enyora de cap manera el seu passat, fins al punt que quan ensopega amb algú que porta un bestseller sota l’aixella o passa per davant de l’aparador de novetats d’una llibreria ben proveïda no pot ocultar una ganyota de disgust. Coneguts seus que s’han mantingut en el vici sostenen amb unanimitat que no hi ha res pitjor que un ex-lector entre la facció més extremista dels sense lletra militants.

La fotografia és de la llibreria "Ateneo Grand Splendid" de Buenos Aires.

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc De res, massa.