El malalt projectava en el silenci el so crepitant d’una ranera agònica. De sobte, un tro potent va turmentar la nit. El malalt, com si l’hagués esperonat un ressort de titella, obrí els ulls. Va sentir dintre seu un glop de lucidesa inesperada, l’instant que precedeix el pas definitiu.
Amb les pupil·les dilatades, contemplà la infermera: el cap tirat enrere, la boca oberta, un ronc de complaença.
–Que trist és morir sol! –pensà el malalt amb la ment clara.
–Mai ningú no es mor sol. Jo hi sóc sempre.
La infermera tot just arribà a veure el braç del malalt, que queia inert. I una ombra fugissera, gairebé imperceptible, que es demorava uns segons sobre el seu rostre.
El microrelat l'il·lustra l'obra "Vida i mort", d'Edvard Munch, 1894.
Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. També fa crítica de cinema a la revista en català “La lluna en un cove” i a la publicació cultural “D’un roig encès”. Pel que fa a la premsa, publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Actualment, a més, edita tres blocs. Els seus títols: El fil d’Ariadna (temes literaris, poètics, lingüístics), El racó de l’Anna (cinema) i A l’ombra del crim (novel·la negra, intriga, terror).
i/o quina manera més fregadissa de regirar-se entre ells i entrebancar-se, de confondre's.... els extrems.
ResponEliminaOn és la vida? qui som? quan de temps durem? som eternitat? no som res...
ResponEliminaFelicitats, Anna
Com sempre, m'encanta la força de la teva narrativa. El text enganxa i t'absorbeix com en una espiral fins arribar al final amb tots els interrogants.
ResponEliminaEnhorabona!
Quan es viu, sempre estàs amb tú mateix, quan la mort arriba, ella ès el teu company...molt bo el relat, Anna. Tura.
ResponEliminaAmb poques paraules tota una história. La mort, l'única companya a l'hora final. Trist, corprenedor...cert
ResponEliminaGemma C.O.
Exquisit relat, molt emotiu.
ResponEliminaLa mort sempre ens espera al final del camí.
Ès aixi de senzill?
ResponEliminatu ja no hi ets
ja mai no hi seràs
Mentre ho dic llegeixo aquest relat que m'agradat tant i m'ha fet reflexionar...
Es així de senzill
tu ja no hi ets
ja mai no hi seràs.
Magnífic Anna.
Sempre m'ha fet pensar aquest moment de la mort... Morir, una cosa que un ha de fer, que ningú no pot fer per tu... Jo també crec que sempre hi ha una companyia en aquest instant.
ResponEliminaPetons!!
Colpidor text, amb molt poques paraules proporciones l'ambientació adequada i fas entrar a vivenciar la mort. Fantàstic!
ResponEliminaIO
Molt subtil, molt bo!
ResponElimina