GRANDESES (Un microrelat de Joan Pinyol)

En un racó de bosc d’un país diminut vaig trobar una petitíssima fulla d’arbre i vaig voler cedir-la al Museu de la Miniatura de la capital més petita del món.

Una vegada dins, vaig seguir les breus explicacions que ens regalava en poc temps un guia de curta edat i, després de la fugaç visita, el vaig distreure un momentet per comunicar-li la meva intenció. Però ja no vaig ser-hi era a temps. Pel camí havia perdut la petita fulla. No pas al minibús que m’havia portat –perquè en entrar al Museu encara la duia al mig del palmell de la mà–, però sí una vegada dins, en algun raconet d’aquelles modestes instal·lacions.

Mentre em disculpava breument, vaig notar un pessic al turmell. El conductor d’un dels trenets que s’exposaven havia abandonat feia escassos segons la maqueta per retornar-me l’obstacle que impedia el pas al seu comboi.

Després d’agrair-li el gest, vaig regalar-li la fulla perquè li fes de para-llum i, abans de córrer cap a les estretes vies, m’ho va agrair amb un petó en un dit del peu. Tot i que era petit de mida, l’homenet tenia un cor molt gran.

Microrelat inclòs al recull “Glops” (Petròpolis, 2009)

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal www.joanpinyol.net

MICROCONTE DELS ZEROS INHUMANS (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Quan hi ha una gran catàstrofe no suporta que s’arrodoneixen les xifres dels morts. “Quaranta mil”. És difícil creure’s una dada així, tan buida, tan plena de zeros, que no deixen intuir el rostres que s’hi amaguen darrere. Quan era petit els odiava, els zeros, i hi dibuixava dos ulls i un serrell.

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009) i el poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

El dibuix és de l'Ada Masó

ELOGI DE LA VIDA CALLADA (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

–Oh Jardiner que conjugues cel i terra per vèncer el foc del temps i el pes de la memòria. Tu que obstinadament remous els polsos de la vida i estimules l’esclat dels colors i el perfum de les delícies, que coneixes els secrets del diàleg, que dónes corda al rellotge de les llavors i mesures les ràfegues del vent i l’univers encès de la nit. Tu que convoques el ganivet de la perfecció i anivelles, en desigual combat, els brots del dolor i la bellesa, que sembres la pols dels astres i adobes el destí amb la rosada del silenci. Tu que enyores l’ocell que abasta el cel de la tempesta, i vius arrelat al somni del futur –va recitar, emocionat, el Príncep-, oh poeta de la llum, tu seràs per sempre més l’horitzó de les nostres mirades, perquè portes la primavera al cor i la pluja a les mans!

.

Microrelat extret d’“Els jardins del príncep Umar”, publicat dins el volum “Kosambi, el narrador” (Proa, 2006)

.

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: "Ploma Blanca" (Poesia Oral Africana), "L’Ocell Imperfecte" (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), "Viatge al cor de Li Bo" i "Kosambi, el Narrador", així com "Viatge per l’Àfrica" i "El Gos poeta" escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes "Reliquiari", "El laberint de Filomena" (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i "Versions profanes". I dos llibres de teatre "Diàlegs Morals sobre la Felicitat" (Premi Recull) i "La Dama de Cors se’n va de Copes" (Premi Lluís Solà).

L’INDIANO (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

De jove, quan va marxar, era un tarambana acabat. Li agradava més la xefla que el treball, però semblava que havia acabat posant seny. Havia emigrat amb una mà a cada butxaca i ara, milionari en tornava. Les notícies que arribaven de Cuba no podien ser més prometedores. A can Ribot s’esperaven amb gran delit el retorn del fadrí, que havia passat llargs i dificultosos anys a l’illa i semblava que havia aconseguit, finalment, fer fortuna.

En la darrera carta els explicava que tornava a casa amb una maleta plena de bitllets, aconseguits després de liquidar el seu negoci d’indiano: havia creat, del no-res, una fàbrica de pèsols. S’acabaria haver de treballar la terra, sembrar, regar, collir… Un inèdit procediment industrial, la revolució al món agroalimentari, feia que els preuats llegums es poguessin produir de manera mecanitzada. Ja no calia patir més per la collita: la seva fàbrica elaborava pèsols dia i nit, tot l’any. Tan extraordinària era la patent que els americans, bocabadats, li havien pagat a preu d’or. Això li hauria de permetre, a ell i família, tenir la vida resolta i un futur daurat per davant. En un racó de l’era de la casa pairal ja hi tenien un clot fet per plantar-hi una palmera monumental.

Poc s’imaginaven a can Ribot que, en meitat de la travessa camí d’Europa, una gran tempesta sacsejaria de tal manera el vapor que el tornava a casa, que la maleta dels somnis aniria a parar, sencera, al fons de l’Atlàntic.

Almenys, aquesta era l’explicació que el fadrí comptava donar-los …

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d'estalvis (és més de números que de lletres). Participa a www.relatsencatala.com sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista Parlem de Sarrià, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc De res, massa

PELLS DE XAI (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Mai no coneixem del tot a les persones amb les quals convivim. El meu pare, per exemple: tota la vida va semblar-me un pare de família modèlic fins el dia que vaig saber que, secretament, era aficionat a desfogar-se entre les cames d’altres dones i era client assidu d’un prostíbul. I la mare: jo sempre l’havia vist com una dona assenyada i d’una gran fortalesa, però sembla que cada nit, d’amagat, ofegava en litres d’alcohol el desencís que li provocaven les disbauxes del pare. També vaig trigar a descobrir que l’eufòria contagiosa del meu germà, més que producte d’un tarannà de natural benhumorat, era fruit de les substàncies que s’injectava. Que l’afable oncle Gustau era un proxeneta i la tia Agnès una bagassa redimida no s’ha pogut comprovar, però, per si de cas, no he volgut furgar el passat dels meus avis perquè ara em temo que veuríem confirmats tota mena de rumors malèvols que fins avui emmarcàvem, confortablement, en un halo de llegenda.

És així com m’he anat adonant que els humans som llops amb pells de xai. Jo mateix em tenia per una persona pacífica, i ja veu, senyor jutge, amb quin acarnissament vaig acabar amb la vida de la meva dona. S’entenia amb el fill del forner, un noi que jo considerava un veí ideal: era atent, generós, ens teníem confiança. I és que mai no coneixem del tot a les persones amb les quals convivim.

Microrelat finalista del Concurs de Microrelats “ARC a la radio” organitzat per l'Associació de Relataires en Català i Radio Argentona.

CONVICCIÓ (Un microrelat nadalenc de Maite Crespo)

Pagesos i pastores portaren llet, flassades, llenya, formatge... Quan Maria veié encens, mirra i or, Josep la sentí exclamar:

–Homes!

.

Maite Crespo és mestra, pedagoga i logopeda. Nascuda a València, viu a Reus i treballa en el camp de l’educació. Ha tingut filles, ha plantat algun arbre i ha sembrat llavors. Ha llegit i llegeix molt, viatja sempre que pot i somriu sense demanar permís. Alumna de l’Escola de Lletres de Tarragona, ha assistit a diferents tallers de creació literària. Autora de narrativa breu i experimentacions poètiques, participa activament en la pàgina relatsencatala.com amb el pseudònim Unaquimera. Fruit d’aquesta col·laboració, apareixen obres seves en publicacions col·lectives com “10x10 Microrelats” i “Erotisme som tu i jo”. L’any 2009 va publicar el recull de relats “Quimeres breus” a l’editorial Cossetània.

.

La Bona Confitura us desitja unes bones festes!

BUTXAQUES BUIDES (Un microrelat de Sergi Sampere)

Furgant a la butxaca dels pantalons he trobat una postal. He mirat el continent i he llegit el contingut. Palmeres i una història d’amor. Mèxic i una dona que es declara a un home. Jo porto aquests pantalons. Jo sóc un home. Aquesta dona m’estima? Tancant el cercle. He buscat un mirall. He vist un home vell duent uns pantalons que no son seus i portant a les mans una ampolla de vi. Somric i no trobo dents. Em toco el cap i no trobo cabells. Estic al carrer. Dormo al carrer. Visc al carrer. El mirall és l’aparador d’una botiga de roba. No conec l’amor. No busco l’amor. No furgaré més a la butxaca.

Sergi Sampere (Barcelona, 1973). Escriure el primer que em passa pel cap sempre ha estat, és i serà la millor manera d’evadir-me de mi mateix. “Butxaques buides” va aparèixer com tots els meus escrits, de sobte, sense avisar. Va ser fruit de la ràbia per perdre l’única còpia existent de més de vint poesies molt personals i autobiogràfiques, d’aquelles que no ensenyes mai a ningú perquè et poden veure nu, però no només nu de roba, sinó també nu de carn i ossos, deixant a la vista la teva ànima despullada. No he deixat mai d’escriure. Actualment estic treballant un parell de guions per a cinema, que és la meva gran passió. He participat en més d’una desena de curtmetratges i videoclips musicals, encara que la meva vida laboral es troba en una altra direcció ben diferent a l’escriptura i el cinema. 

La il·lustració és de Duncan Hannah

VENJANÇA (Un microrelat de Josep Maria Casals)

Els lladres de bestiar van irrompre d’albada. Gebrava. Primer, van matar els gossos a cops de garrot. Tot seguit, van entrar a la cabana per violar la seva mare. Eren quatre. Li van estripar la roba sense contemplacions i mentre un li immobilitzava els braços, dos més, agafant-la un de cada cama, l’obrien per oferir-la al cap. Era tanta la tensió en aquell cos rebel, que no la va poder penetrar. Furiós, va treure la daga de la funda i l’enfonsà amb tota la ràbia en la vagina de la indefensa. En enretirar-la, va brollar una glopada viscosa barreja de sang, fluids corporals i excrements. Amb expressió de fàstic, els que la subjectaven van llençar el cos convuls al terra d’argila i van sortir, renegant, darrere del seu cap. Es van endur tot el bestiar dels corrals.

L’Àngel, amagat en el paller que hi ha damunt del jas, ho va veure tot. Paralitzat pel terror, sense pampalluguejar, no havia apartat la mirada. Quan va sentir que els lladres s’allunyaven, va sortir i s’agenollà, tan tremolós com impotent, al costat del cos ja inert i sangonós de la seva mare. A fora, el sol que sortia començava a fondre el gebre i de l’herba del prat es desprenien les primeres boirines.

–Et venjaré, mare. Ho juro per Déu! –va bramar. Tenia el rostre tan encès, que les llàgrimes s’evaporaven.

Per tal de no oblidar el jurament, cada dia a la mateixa hora que va passar, l’Àngel va reviure aquell moment. Durant vint-i-dos anys. Fins que una matinada que gebrava, es va venjar en el cos de la filla del lladre, matant-la de la mateixa manera que havia vist violar i matar la seva mare. Va sentir un plaer breu i després, buidor.

Quan l’Àngel i les seves ostes van marxar, el fill de la dona va sortir de l’amagatall. Ho havia vist tot.

–Et venjaré, mare. Ho juro per Déu! –va bramar. Tenia el rostre tan encès, que les llàgrimes s’evaporaven.


Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Hores d'ara, porta escrits més de 1.600 títols de tirada curta i contingut tècnic precís i pràctic. En l'aspecte literari, encara no té biografia rellevant; a vegades aporta relats al web relatsencatala.cat amb el pseudònim SenyorTu.

EL COMTE (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El comte em va rebre mudat amb una capa llòbrega, absurda i antiquada. Una indumentària escaient a aquell casalot rònec, una construcció que mantenia escassos vestigis de la magnificència d’èpoques pretèrites. No m’hi hauria quedat mai a passar la nit, però la tempesta s’intensificava i jo temia que l’alba em sorprengués a mig camí o perdut per paratges desconeguts. El comte, hospitalari, va oferir-me una habitació a bon preu, i un sopar frugal, que vaig engolir assegut a la taula excessiva del menjador. Ell no menjava: m’observava des de l’altre extrem amb uns ulls hipnòtics, vermellosos, que contrastaven amb la pal·lidesa malaltissa del rostre demacrat, exsangüe, que conferia a la seva imatge la fesomia d’un moribund. “Fa dies que dormo malament”, va explicar per justificar el mal aspecte. Va començar a relatar-me amb parsimònia els orígens nobles del seu il·lustre llinatge, però pels meus badalls va endevinar que m’avorria i s’avingué a acompanyar-me a la meva habitació.

A mitjanit em va tornar la gana i no podia dormir. Els llampecs il·luminaven intermitentment el passadís mentre m’encaminava en silenci cap a la cambra del comte. Vaig trobar-me’l despert. “¿Què hi fa vostè aquí?”, va preguntar-me, sorprès. Mai no hauria dit que d’aquella desferra humana –una pelleringa escanyolida, macilenta i eixuta– se’n pogués extreure tant de suc. Després sí que vaig poder dormir, tot el dia. I a la nit següent –un nit serena i estelada, esplèndida– vaig reprendre el meu camí.

Microrelat inclòs al recull “Els reptes de Vladimir” (Bubok, 2010)

MIRADES (Un microrelat de Joan Pinyol)

La pilota arribà al pou i ella mirà cap avall.
-Hi ha ulls que em miren!
-És clar, són els teus reflectits!
No la convencé. N’hi havia tres.

Microrelat guanyador del Primer Premi Hespèria de Relats Curts de Terror, 2009

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal www.joanpinyol.net

LA ROSA DE W.B. YEATS (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

Ibrahim-al-Muqaffa va escriure un poema dedicat a Umar on jurava que era capaç de retornar a la vida les cendres d’una rosa. Musqaffa era un expert en l’art de la paraula, que va viure apassionadament una existència plena de sorpreses.

És evident que els fets no van donar la raó al poeta, però en llegir els seus versos torbadors, el jove Príncep va entendre que només el misteri de la poesia pot tornar immarcescible allò que és permanent i irreparable.
(A la memòria del poeta Angel Crespo)

Microrelat extret d’“Els jardins del príncep Umar”, publicat dins el volum “Kosambi, el narrador” (Proa, 2006)
Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: "Ploma Blanca" (Poesia Oral Africana), "L’Ocell Imperfecte" (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), "Viatge al cor de Li Bo" i "Kosambi, el Narrador", així com "Viatge per l’Àfrica" i "El Gos poeta" escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes "Reliquiari", "El laberint de Filomena" (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i "Versions profanes". I dos llibres de teatre "Diàlegs Morals sobre la Felicitat" (Premi Recull) i "La Dama de Cors se’n va de Copes" (Premi Lluís Solà).

DESARRELATS (Un microrelat de Maria Cirera)

Uns hereus vinguts de lluny van expulsar els masovers i es van afanyar a transformar la masia en un xalet. Tot just arribar, van guillotinar els tres xiprers de l’entrada, aquelles tres flames altes, símbol de la bona ànima dels antics ocupants. Van fer saltar les rajoles vermelles i van folrar el terra de parquet. Les bigues, van envernissar-les de betum de Judea. Van convertir l’era en un garatge cobert, l’eixida en piscina, gran part de les terres de conreu en un exagerat jardí japonès.

Feia poc que hi vivien, quan el primer desaigua va rebentar a plena nit. Van culpar-ne les baixes temperatures, però la veritat és que no va tardar a aparèixer un tramat d’esquerdes a les parets. El terra del celler es doblegava com una onada boteruda. Per molt que en tenien cura, la piscina sempre feia olor de resclosit. La llum saltava cada dos dies i les plantes del jardí es pansien amb una ganyota contreta. En definitiva, la vida, al xalet, es feia cada cop més difícil.

Les arrels dels tres xiprers, tot i escapçades, continuaven gratant enfollides a l’altra costat de la soca, sota la casa. Més encegades que els talps, teixien venes de sang emmetzinada. Ho empenyien tot, cargolant-se i recargolant-se entre el substrat. Aconseguien vèncer els fonaments. Ofegaven amb els dits nerviüts tot allò que els molestava. Rebentaven. Bramaven amb la boca tancada, xisclaven baixet que les arrels d’un arbre escapçat sempre bateguen.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.