divendres, 31 de desembre de 2010

PELLS DE XAI (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Mai no coneixem del tot a les persones amb les quals convivim. El meu pare, per exemple: tota la vida va semblar-me un pare de família modèlic fins el dia que vaig saber que, secretament, era aficionat a desfogar-se entre les cames d’altres dones i era client assidu d’un prostíbul. I la mare: jo sempre l’havia vist com una dona assenyada i d’una gran fortalesa, però sembla que cada nit, d’amagat, ofegava en litres d’alcohol el desencís que li provocaven les disbauxes del pare. També vaig trigar a descobrir que l’eufòria contagiosa del meu germà, més que producte d’un tarannà de natural benhumorat, era fruit de les substàncies que s’injectava. Que l’afable oncle Gustau era un proxeneta i la tia Agnès una bagassa redimida no s’ha pogut comprovar, però, per si de cas, no he volgut furgar el passat dels meus avis perquè ara em temo que veuríem confirmats tota mena de rumors malèvols que fins avui emmarcàvem, confortablement, en un halo de llegenda.

És així com m’he anat adonant que els humans som llops amb pells de xai. Jo mateix em tenia per una persona pacífica, i ja veu, senyor jutge, amb quin acarnissament vaig acabar amb la vida de la meva dona. S’entenia amb el fill del forner, un noi que jo considerava un veí ideal: era atent, generós, ens teníem confiança. I és que mai no coneixem del tot a les persones amb les quals convivim.

Microrelat finalista del Concurs de Microrelats “ARC a la radio” organitzat per l'Associació de Relataires en Català i Radio Argentona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada