Asseguda a l’espona del
llit, busca les sabatilles. A les fosques, els peus flirtegen amb el calçat
fins encaixar-hi a la perfecció. Damunt la vànova, el batí, desgastat: el fred s’escola
per les velles finestres de fusta. Surt de l’habitació i va cap al bany. Fa
dies que no tasta l’aigua. Ni altres coses. Es recull la blanca melena en un
monyo i entra a la dutxa. Prem amb força l’agafador mentre l’aigua freda —la
paga no dona per a gaires luxes— li activa el cos, cansat de viure. En acabat, amb
mans tremoloses, es vesteix i es pinta els llavis: avui serà diferent. Avui tindrà
companyia. No pas del marit, que la va abandonar després de trenta anys junts,
ni dels fills que no va tenir, ni tampoc de les amigues, que s’estan en una
residència. No, de cap d’ells. Vindrà i parlaran una estona. Com cada sis mesos.
Es veuen poc, pensa.
Aviat serà migdia. Bastó
en mà fa cap a la cuina. Es posa mans a l’obra. Els fogons, al mínim. Les presses mai no són bones.
Quan ho té tot en marxa, seu a la butaca i tanca els ulls. Només li cal
esperar.
Enviaran la mateixa
noia de Benestar social, aquesta vegada?
Maribel Gutiérrez (Granollers, 1967) és llicenciada en
Filologia catalana per la Universitat de Barcelona i Màster en Pertorbacions
del llenguatge i l’audició per la mateixa universitat. És cofundadora i una de
les veus principals del projecte EnVeuAlta, per escoltar
literatura. Els seus microrelats han estat premiats en diversos
concursos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada