dissabte, 23 de setembre de 2017

UN ACORD DISSONANT (Un microrelat de Sònia Sureda)

La melodia de Johann Castellbell, Canon en D Major de la London Symphony Orchestra, abraçava els racons més gòtics d’aquella església fosca. Alguns convidats arrufaven el nas davant el blanc immaculat que cenyia el cos de la núvia. Però el nuvi, amb les mans molles d’impaciència i els ulls cecs d’amor, comptava els passos que el separaven de la seva estimada i no veia el moment de suplicar el sí, vull. La núvia, en canvi, tenia les mans seques, la impaciència adormida i els pits molt altius. Sortint de l’església la parella va afrontar, amb somriures de catàleg, la tempesta d’arròs i visques. Mentre els convidats feien via cap al piscolabis, els recent encadenats van pujar a la limusina per dirigir-se al passeig marítim, on el mar vestiria de poesia unes fotos impostades. Els instants s’immortalitzarien a riallades durant el banquet.

Quan els pares, avis i oncles es retiraven perquè aquella música era per joves i ells ja estaven cansats i era tard i volia ploure, la disco-mòbil va canviar el registre. De sobte la sala va quedar a la penombra i una pistola de llum va disparar cercles vermells, grocs i blaus enmig de la pista. La núvia, amb el vestit arremangat i les sabates damunt la barra, donava l’esquena al seu marit, borratxo d’amor, que li passava les mans per la cintura i li estampava petons a les espatlles nues. Un “deixa’m” va caure com un llamp damunt l’orgull borrós d’aquell calçasses. Els pits altius van sortir al jardí a prendre la fresca.

El nuvi, abatut perquè aquell pensar que tot era massa maco per ser veritat li estava passant factura, va confessar la seva pena a l’amic més amic, que li va escopir un ja et vam avisar.

Mentrestant la recent casada seia en un banc de fusta, lacat de blanc, i contemplava la lluna tot preguntant-li: què he fet, Lluna? Per què m’he casat? Entre les dues van comptar les infidelitats dels últims anys i van recordar, un per un, els homes que havien passat per la seva vida. Ara, els trobava a faltar.

L’amic més amic del nuvi també va sortir al jardí a respirar la fresca i prendre l’aire. Sigil·lós com una gasela va apropar-se a la núvia i li acaricià el clatell. Ella es va girar i amb un gest lent i poc sorprès és va obrir de cames sota la llum confident.

Sònia Sureda Baró (l’Escala, 1976). És dibuixant tècnic. Ha cursat narrativa i novel·la a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Guanyadora del IX Premi Literari de Sant Narcís amb "Acords dissonants", un recull de quinze relats. Va publicar el conte «Ombres» a la Revista de Girona i va rebre la menció especial del jurat del XVè Premi Alella a Guida Alzina amb l'obra "L'últim tren". 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada