dissabte, 8 d’abril de 2017

SIGIL·LOSA (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)

Era una persona extremadament sigil·losa. Quan arribava o marxava amb prou feines se la percebia. I durant el dia ni suscitava cap interès ni la seva existència somorta preocupava ningú. Per això quan va deixar de venir a treballar vam tardar unes quantes setmanes en adornar-nos-en. I els escassos amics i els parents que tenia tampoc es van assabentar de la seva absència. Potser la cosa hauria seguit així indefinidament si no hagués estat per una pudor insuportable i gens sigil·losa que els veïns asseguraven que provenia de casa seva.

Lluís Julián Barrachina. En els darrers mesos m'ha succeït diverses vegades un fet sorprenent: quan pujo a l'autobús hi ha algú, sobretot noies joves, que em volen cedir el seient. D'acord, tinc 58 anys, fa temps que m'he quedat calb i llueixo una barba gairebé blanca del tot però que em cedeixin el seient encara em desconcerta. Em troben decrèpit i acabat? La barba em confereix un aire venerable? Les noietes mal interpreten les mirades que els adreço? No sé què serà però la realitat és que no em sento gran i que ara mateix la imaginació se m'envola com mai i escric amb gran deler i il·lusió. Potser aquesta és una poca-soltada de biografia, però prengueu nota: si ens trobem al bus no cal que us aixequeu, que em sento jove, si més no literàriament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada