Quan sortien al carrer, ningú no els veia i eren
perfectament invisibles. El que tenia cara de bastaix reia a grans riallades i
provocava la muda sorpresa de la gent. L'altre, el de la faç espiritual, meditava
crims refinats i enigmàtics.
Havien esgotat tota mena de trucs i facècies de
cinema: fer volar el gos, arrabassar la brotxa al barber, equivocar els senyals
del tràfic, animar la bicicleta que corre sola, etc., etc.
Amb el temps, esdevingueren familiars al veïnatge.
El de la cara de bastaix es donava a conèixer per les seves plagasitats grasses
i rudes. li deien Artur. El de la cara espiritual, el coneixien perquè, mentre
planejava el simulacre d'alguna maquinació sinistra, recitava versos de Ramon
Llull. li deien el Mister.
El Mister i l'Artur varen començar a fer-se
invisibles quan tenien vint anys. Als setanta, encara hi havia alguna
consciència de la seva existència. Als vuitanta, cap. L'Ajuntament erigí una
làpida als jardins de la gran plaça, amb una inscripció estricta: «Als homes
invisibles».
Microrelat extret del recull Diana i la mar morta (1953) (Edicions
62, 2003)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada