Així va ser viure, una vegada.
Aixeco el vol sobre les cases i els camps i l’aire fresc em gronxa els cabells
i el pit m’esclata d’alegria i la serenitat m’omple com una llum blanca i
navego amb aquestes ales que em pertanyen i el cel s’obre tot al meu pas. La
gravidesa cau com un sac estripat contra el terra i aixeca pols i dolor que no
poden abastar-me. Conec la joia i l’esperança i tot allò que significa ser aigua.
Hi veig pels ulls i per la pell i no temo als avatars. I això és la joia i, sí,
bé la tenia. Però van venir un vent i una malaurada pluja negra i el seu
desconhort em va arravatar del meu cel, sí! per motius de desamor, per motiu
que el cicle continua sota terra i no sempre a l’espai de la dolcesa, per motiu
desconegut però temible; i cau sobre mi la pluja freda i em treu l’esperança
com un home sense cor treu la pell a un xai abans de llevar-li la vida, miserable
d’ànima glaçada. En cada gos lligat al seu pal de turment hi veig els meus ulls
i la meva pell morint-se de solitud. Eh! Llavors, compreneu, he anat oblidant
el meravellós cel d’altres temps. Perquè el seu record és una metzina i un
llast en aquest desconcert que sento a tothora, en aquesta altra vida
interminable lluny de casa.
Nascuda a Manresa l'any 1960, mare de dos fills, sóc biòloga i treballo en
la prevenció del càncer de coll d'úter. M'interesso pels animals. Escric i dibuixo.
He participat amb escrits i il·lustracions de llibres d'autoria compartida,
tramats des de la pàgina web Relats en català. L'any 2013 vaig rebre el primer
premi del concurs Microrelats a la ràdio i el primer premi de poesia a "Paraules
a Icària" amb el llibre Estats del
metall (ed. Saragossa).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada