dimarts, 7 de juliol de 2015

POST-PERDIUS (Un microrelat de Maria Rovira)

Després de la solemne cerimònia, el fastuós banquet i el ball més esplèndid mai vist en aquell regne llunyà, per fi va arribar el moment de la nit de noces del príncep i la princesa. Ella, borbònica però bonica, com exigia el protocol encara era verge, i ell, gràcies a Déu, encara no havia arreplegat la sífilis de cap cortesana d’historial dubtós.

Després de despullar-la amb la falsa parsimònia d’aquell que fingeix no tenir pressa (un dia és un dia), la va envestir. Ella va emetre un “Ai” ofegat, i el príncep va comprovar complagut que la seva honestedat tacava els nivis llençols d’holanda. Però la satisfacció es va transformar en terror quan el lleu degoteig es transformà en una hemorràgia torrencial que dessagnà la princesa de bo de bo en qüestió de pocs minuts, mentre el príncep de bo de bo cridava horroritzat, amb una pelleringa ensangonada entre les mans, damunt d’un llit del tot irreutilitzable.

El pèsol que havia cristal·litzat el seu amor, petit, verd i terrible, se’l mirava des de l’escriptori, com dient-li “Ves, algú a qui li vaig fer blaus a través d’un centenar de matalassos, algun problema de coagulació sanguínia de bo de bo havia de tenir”.

Il·lustra el microrelat "The betrothal of Princess Charlotte and Prince Leopold" de George Clint (1816)

Maria Rovira Lastra. No suporto els ‘Forns de pà’. Mai vaig formar part del Club Súper 3. Estic informant-me jurídicament per prohibir el cabell d’àngel. La meva primera obra, co-escrita amb el meu germà, fou el remake literari ‘El Zoo d’en Putas’. Una vegada em van preguntar si havia sortit per cessària i vaig respondre que no coneixia la disco.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada