dimarts, 12 de maig de 2015

ELS CAMINS DE L'ART (Un microrelat de Susana Camps)

L’Oriol havia de trastocar l’ordre natural de la família. Enlloc de treballar a la botiga de mobles, va triar la carrera de Belles Arts. Pintava des de petit amb oli, aquarel·la, ceres, el que fos. Tenia molta gràcia i tots pensaven que seria artista. A totes les parets de les cases familiars hi havia algun dibuix de l’Oriol, que emmarcat feia prou patxoca. Ui quan n’aprengui de veritat!, vaticinaven.

En arribar a Belles Arts, el seu instint natural va topar-se amb la muralla de la tècnica i amb el greuge comparatiu dels companys realment ben dotats. 

–Molt mala cosa! –deia, quan ho explicava anys després–. La reflexió mata l’art. L’escola em va ofegar l’espontaneïtat, la frescor, la inspiració.

Passava les tardes davant el llenç, somiant truites segons la mare; sense guixar res, instal·lat davant d’un cavallet i envoltat d’obres a mig pintar. Remenava un gin tònic mentre esperava que la idea li davallés com un esperit redemptor.

–Si almenys acceptés algun professor particular! –es queixava el pare, que ja portava més anys dels que dura la carrera invertint en un títol que mai no venia a casa. Però el noi volia treure-ho tot a pols, deia, com pertoca a un vertader talent.

Llavors, abruptament, l’Oriol va descobrir l’amor. Era una noieta callada, discreta, lànguida. Semblava feta per a ser model: la mirada perduda, un coll llarg, i el cap inclinat de costat. A casa els estranyava que, de sobte, l’Oriol s’hi dediqués tant i que omplís teles i teles de bustos d’aquella noia indolent que amb prou feines parlava, però amb qui compartia més hores que no pas gin tònics. Li havia arribat la inspiració.

Ningú no esperava que, al cap de pocs mesos, anunciessin que havien de casar-se a corre-cuita perquè finalment els havia esclatat la creativitat dins l’estudi.

L’Oriol no va acabar mai la carrera. Tampoc va anar a treballar a la botiga de mobles, amb un pare desconcertat. La família de la noia li va buscar una feina i, durant molt de temps, va fer un bon sou com a venedor de pisos. Tenia gràcia per trobar-los el millor angle, la més bella perspectiva.

–I tants anys de remenar el got amb gels! –deia la mare, sospirant.


Il·lustra el microrelat, El pintor al seu taller d'Adriaen Van Ostade (1663)

Susana Camps va néixer a Barcelona, va estudiar Filologia i es va doctorar en Traducció. Ha publicat relats, crítiques literàries, la novel·la “El sueño robado” (Montesinos), l’assaig “La literatura fantástica y la fantasía” (Mondadori) i un llibre sobre aspectes tipobibliogràfics del Tirant lo Blanch. Ha publicat el llibre de microrelats Viaje imaginario al archipiélago de las Extinta (Talentura, 2013).






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada