dilluns, 23 de març de 2015

VENTURA (Un microrelat de Sílvia Armangué)

Sí, sóc la Ventura. La que arrossega els peus cansats sobre les rajoles gastades. La que puja i baixa les escales, esgotada; la que obre armaris, desa el farcell, puja sacs de carbó des del celler; la que neteja la roba al safareig glaçat, la que ploma l’aviram, la que passa les nits vetllant a un nen malalt. La que s’ha fet vella en aquesta casa que té llar de foc a cada habitació. Però no al meu cambró sotateulada: glaçat a l’hivern, sufocant a l’estiu.

Em vaig quedar orfe als onze anys. Els pares van morir dels tifus. La senyora Rocasanta se’m va endur a casa seva; les veïnes deien que l'hi devia etern agraïment. Se’l va cobrar tots els dies de la meva vida. Amb tretze anys, duia l’hort, el bestiar, la cuina. Quan van nàixer els fills –tres mascles seguits– jo els cuidava, els paixia, carregada amb un o l’altre mentre triava llenties o fregava la plata. Eren nens bells i capriciosos que es van tornar dèspotes en créixer. El pare reia si em colpejaven, la mare els atiava a tractar-me amb menyspreu. Jo els hauria pogut estimar, i bé que tots els meus sentits hi anaven: estava tan sola i em necessitaven tant. Però els cops dels seus punys petits es van transformar en burles malintencionades i reganys. Mals nens.

Els nois es van rebentar en divertiments la fortuna familiar, mentre el senyor jeia garratibat d’una embòlia i la senyora baladrejava, malparlant dels fills que els deixaven sols en l’infortuni. Vella i inútil, em van deixar morir al meu cau de misèria, la porta tancada, per no sentir-me agonitzar.

Per això sóc aquí: si venen operaris, rebento portes; si s’acosta un curiós, l’aterro amb esgarips. Els fills Rocasanta miren la gran portalada, encara sumptuosa, els ulls esbatanats. La casa és tot el què els queda i l’han de vendre, és la seva darrera esperança. Però qui pot enfrontar-se a un esperit irat? Un vent glaçat passa entre els arbres. Parlen baix, per temor.

–Tu creus que és la Ventura...?  


Nascuda a Manresa l'any 1960, mare de dos fills, sóc biòloga i treballo en la prevenció del càncer de coll d'úter. M'interesso pels animals. Escric i dibuixo. He participat amb escrits i il·lustracions de llibres d'autoria compartida, tramats des de la pàgina web Relats en català. L'any 2013 vaig rebre el primer premi del concurs Microrelats a la ràdio amb "Greix", també el primer premi de poesia a "Paraules a Icària" amb el llibre "Estats del metall" (ed. Saragossa).

2 comentaris:

  1. Un relat extraordinàri d'una història igualment extraordinària. Ha estat un plaer llegir-la.
    Salutacions.

    ResponElimina
  2. Molt bon microrelat! Felicitats

    ResponElimina