Ja sé que molta gent no entén el perquè de la meva angoixa
quan veig que el rellotge comença a anar amb retard. I en aquesta incomprensió
hi ha una ignorància. Abans als rellotges se'ls donava corda, un ritual que
permetia al propietari prendre la mateixa embranzida que la màquina i engegar
cada dia amb unes energies d'allò que se'n diu més renovades.
Ara ja no se'ls dóna corda, als rellotges, i per a alguns
això ha representat deixar en mans dels rellotgers la pròpia força i vitalitat
debilitades per l'esllanguiment de les bateries d'un estri que forma part
intrínseca d'un mateix. És per això que, si observeu discretament, podreu veure
que algunes rellotgeries amaguen, en habitacions a les que mai no deixen passar
els clients, les ànimes dels propietaris que no han pogut suportar el temps
sense temps que transcorre entre l'extracció d'una pila esgotada i la inserció
d'una altra.
Antoni Casals i Pasqual (Barcelona,
1959) és metge. Ha publicat més de mitja dotzena de reculls de poesia i ha
participat en diverses iniciatives col·lectives (Relats en Català,
Poems&Blogs, Versos.cat...).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada